GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:
EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....
Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR"; "HISTORIAS DEL MAR"; “ESPIGOLANT CULTURA: Taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.
(Temàtiques): LES TERRES
I ELS MITES DE LA RIBERA DE CABANES I DE LA SUBCOMARCA DE LA PLANA D'ALBALAT (CASTELLÓ):
"EL MORTORUM (“CERRUM
MORTUORUM”) I L'INFRAMÓN DE LES ÁNIMES DE LA MITOLOGIA GRECOITÁLICA, EN UN TOPÓNIM I REFERENT GEOGRAFIC DEL
TERME DE CABANES".
Escriu:
JUAN EMILIO PRADES BEL.
INTRODUCCIÓ: Este article està dedicat al “Mortorum”, geogràficament es un topònim situat en el terme municipal de Cabanes, a la comarca de la Plana Alta, província de Castelló. Es tracta d'una muntanya nomenada i referenciada en els textos clàsics per diversos historiadors, citat com el “Cerrum Mortuorum”, i ubicat per algúns autors pròxim a l'antiga Tenebria d’Orpesa. La intenció d’este treball és tractar de valorar este hite natural i tractar-lo i reivindicar-lo com a monument patrimonial históric i natural, i aproximar-nos en la mesura de lo posible a la historia del seu majestuos entorn, aporta'n teories sobre la base cultural d’allò que a “grosso modo” coneixem de la mitologia relacionada amb el món funerari iber-romà de tradició grecoromana, i fer una incursió d'aproximació a la historia i la cultura ritual de la mort que practicaren els pobles romans i pre-romans establits en estes terres.
L'ARRIBADA DELS ROMANS A HISPÀNIA, I A LES TERRES DEL ACTUAL TERME DE CABANES: La arrivada dels ejercits romans a Cabanes és la causa directa els esdeveniments de la Segona Guerra Púnica iniciada en l'any 218 a. C. i acabada en el 201 a. C., esta guerra va comportar l’invasió dels romans a Hispania, reportan un dels més transcendents episodis de la Història de Roma, i va suposar per a Hispània la irrupció d'un nou horitzó polític i cultural en els territoris hispans, marcant l'inici del que es coneix com a “romanització”, un procés d'aculturació tremendament complex. Després de la Segona Guerra Púnica, al 200 a. C. Hispània passa a formar part definitiva de l'òrbita política de Roma, la gran ampliació del seu panorama polític i territorial va propiciar que desenvoluparen actituds imperialistes respecte a altres estats i pobles conquistats. El poder romà en un espai de temps relativament curt, va exercir una notable influència en la transformació cultural i l'assimilació de la població local cap als costums culturals romans, un procés inicial que dura fins a la guerra civil Sertoriana, que va tindre grans incidències en este territori de la plana d'Albalat, una subcomarca que abasta tot el plà litoral des del Cap d'Oropesa (Torre del Rei) fins a la Serra d’Irta (ermita de Sant Benet), amb una distància lineal d'uns 23 quilòmetres, ón al llarg d’este recorregut varen arribar a conviure més de 100 assentaments fins a la guerra civil de Roma amb Sertorio.
LA
CULTURA GRECO-ITÁLICA (GREGA I ROMANA) A LA RIBERA DE CABANES: La
cultura grecollatina o antiguitat grecollatina fa referència a la mescla de
coneixements, idees, tradicions i costums que es van formar a partir de la
fusió dels pobles grec i romà. Esta fusió es va produir plenament a partir del segle
II a. C., quan els romans varen conquistar Grècia i van assimilar la
cultura grega, esta fusió cultural va tindre una influència notable sobre l'Imperi romà, que la va
difondre a través dels seus territoris a Europa, nord d'Àfrica i Orient Pròxim.
La civilització dels antics grecs ha sigut enormement influient per a la
llengua, la política, els sistemes educatius, la filosofia, la ciència i les
arts de tot el món clàsic, i encara esta vigent en els nostres dies del segle XXI, está en els fonament's i en la base de la organizació política i social del nostre model de societat occidental, un exemple és el Dret Romà.
EL TOSSAL
DEL MORTORUM, MORTORUM, O CERRUM MORTUORUM: La mítica muntanya del
“Mortorum”, està situat en l'àrea de la Ribera en el terme municipal de
Cabanes, és un lloc que té per a el visitan receptor iniciat en la mediació espiritual, una atmosfera o resplendor simbòlic d'especial respecte i d'admiració per la seua naturaleza en sí, i pel misteri que envolta l’ambient montuós impregnat de misticisme, que ja d'entrada comença advertint-nos el propi nom i
topònim de “Mortorum” que és de procedència romana i cultura greco-itàlica (Cerrum Mortuorum) com
així ho citen en llatí en referir-se els locals a esta muntanya simbólica, i a les
seues àrees limítrofes, i així de ben conservat al llarg de més de dos mil anys, a
arribat este topònim fresc fins a l'actualitat del segle XXI. “Mortorum” ens
al·ludeix i recorda un vell aforisme de l'època romana “vita mortuorum in
memòria est posita uiuorum”, traduïda la frase es converteix en una sentència
doctrinal que ens alerta i proposa el dogma i sistema de pensament greco-itàlic que ho tenien i atenien cultualment la relacio entre els familiars vius i morts: “la vida dels morts està
depositada en la memòria dels vius” (vita mortuorum in memòria est posita uiuorum).
La mitologia grecoromana se situava entre el raonament i la fe, i els cultes
als seus mites eres sagrats amb els seus adequats compliments de la tradició funeraria i el culte a la memoría dels difunts.
Els principals tipus de mites refereixen a l'origen dels déus, del món, de la naturaleça, de la fi
de les coses, de la vida, la mort, i la vida en el més enllà.
EL CERRUM MORTORUM ÉS EL REGNE DE HADES I L'INFRAMÓN GRECO-ITÀLIC: Els déus romans compartien plenament el territori i la vida entremesclats en els mateixos ambients i activitats ordinaries que els ciutadans mortals, els deus ocupaven llocs pròxims i destacats en la vida social, individual i familiar ciutadana, eixos llocs on estaven o residien les divinitats podien concretar-se en llocs com els altars o temples en els quals hi havia una estàtua que els representava i encarnava, o en llocs singulars del propi medi natural, una muntanya, una llacuna, una cova, un brollador, una font, un salt d'aigua, una mina, una zona volcànica, minerals... Estos llocs eren considerats terreny diví amb totes les seues conseqüències. El “Cerrum Mortorum” era un d’eixos punts o llocs especials on residien deïtats mitològiques, el Mortorum era un punt referencial i singular del paisatge mitològic en l'època romana, un lloc de prohibit pas als vivens, per ser el tossal del Mortorum el lloc destinat per la seua orografia a ser l'habitat adequat per a residir les ánimes. Esta montanya formaria part de la emblemática cadena montanyosa anomenada o citada en l'Edat Antigua “Promontorium Tenebrium” citat per Ptolomeo en la seua magna obra de la Geografia. Es tracta d'un topónim que fa referencia a una part de la mitología greco-romana, amb el significat de promontori de la mort, que gaudia de la categoria d'ídol natural tenebrós, i formaria part de l'inframón en el sistema de creences, dogmes i mites acunyats propis de la gent romana del territori amb referencia al lloc obligat d'habitat de les ánimes dels difunts, que era l'área del Mortorum, junt amb l'Estigia i tota la red fluvial i llagunar fins a les "boques de l'infern" com descriu la mitológia a les diverses parts de l'inframón.
TOPÒNIMS ANTICS RELACIONATS:
TENEBRIA: “... la vila de Orobesa o Oropesa, que és l'antiga Tenebria, així com el cap Tenebrio és el cap d'Oropesa...”. (Miguel Cortés, any 1836. Dicc. III, pàg. 415). Geografía de Claudio Ptolomeo.
TENEBRIUM, PROMONTORIUM: Tenebrium, promontorium. Promontori de l'Espanya Tarragonense. Ptolomeo ho emmarca en terreny dels ilercaones. Geografía de Ptolomeo (circa 90-c. 168/circa 100–c 170).
"PROMONTORIUM TENEBRIUM. En la costa marítima de los ilercaones, ya tocando con el Ebro coloca Tolomeo al promontorium Tenebrio, y el puerto del mismo nombre, donde podían estar en descanso y seguridad los buques, que esto significa la palabra Portus. No se conoce otro lugar de tal naturaleza que Oropesa: lugar capaz de no muchos ni grandes buques, y así a el corresponde el antiguo promontorium Tenebrio. La voz Oropesa es tomada del hebreo Erop o Orop, que significa oscuridad, tinieblas, y por eso a la parte occidental del Mundo se le llamó Europa, el término de la luz, y principio de las tinieblas. Vid. Thom. Hyde Itiner Mundi. (Autor Miguel Cortés López, Imprenta Real, año 1836)". Geografía de Ptolomeo (Claudio Ptolomeo, circa 90-c.168/circa 100–c.170).
PORTUS
TENEBRIUS: Tenebrius, portus. "Port de l'Espanya Tarragonense,
segons Ptolemeu, que l'emmarca en el territori dels ilercaones, prop del cap “Tenebrium".
(Bruzen, A. A. Le grand dìct. VI, 1a part, pàg. 75).
Descripció
CAPRASIAE IUGUM: Festo Avieno De oris maritimis; pasada la costa de Valencia, y antes de llegar a Peñiscola menciona el Collado Caprasia, y dice que de Chersoneso ó Peñiscola no hay sino una costa de mar árida, peñascosa, y sin población alguna. Han opinado muchos que era Oropesa; pero no le convienen los indicios físicos que apunta Avieno del Collado Caprasia; es pues en mi juicio clarísimo que es la montaña que desde Torreblanca llega hasta Peñiscola, donde está la torre de Capricorp, residuo del nombre Caprasia. Allí mismo á la falda occidental, más arriba de Alcalá se ven los residuos de una antigua población, que sería la Histra. Post Caprasia jugum procedit alte, ac nudalittora jacent, ad usque casa Chersonesi términos. Hoy (1835) se llaman las costas de San Benet. (Autor Miguel Cortés López, Imprenta Real, año 1836)”.
CRABASIA: ORIS MARITIMIS DE FESTO AVIENO: “… el cabo de Crabrasia se destaca a lo alto y el litoral se prolonga desnudo hasta los límites de la despoblada Querroneso. Por estas costas se extiende la marisma de Nácaras; tal es, pues el nombre de la costumbre dio a esta marisma; y en medio de la laguna sobresale una pequeña isla, fecunda en olivos y por ello consagrada a Minerva. En los aledaños hubo muchísimas ciudades: en efecto, aquí estuvieron Hilactes, Histra, Sarna y la insigne Tiricas; nombre antiguo el de esta ciudadela y enormemente famosas fueron las riquezas que sus habitantes por las costas del mundo, pues, además de la fertilidad de sus campos, merced a la cual la tierra cría ganados, viñas y los dones de la rubia Ceres, se transportan mercancías foráneas por el río Ebro”. Topónimos de a. C.(Autor Miguel Cortés López, Imprenta Real, año 1836).
CRABRASIAE,
ORA MARITIMA, RUFUS FESTUS AVIENUS: “…post Crabrasiae
iugum procedit alte ac nuda litorum iacent ad usque Onussae Cherronesi términos,
palus per illa Naccararum extenditur. hoc nomen isti nam paludi mos dedit stagnique
medio parva surgit insula ferax olivi et hinc Minervae stat sacra. fuere
propter civitates plurimae. quippe hic Hylactes Hystra Sarna et nobiles Tyrichae¡
stetere. nomen oppido vetus, gazae incolarum maxime memorabiles, per orbis
oras. namque praeter caespitis fecunditatem, qua pecus, qua palmitem, qua dona
flavae Cereris educat solum, peregrina Hibero subvehuntur flumine. iuxta
superbum mons Sacer caput exerit Oleumque flumen proxima agrorum secans geminos
iugorum vertices interfluit.
ADDENDA:
ADICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE.
(PER JUAN E. PRADES):
LA INCINERACIÓ I ELS COSTUMS FUNERÀRIES GRECO-ITÀLIQUES, IBERES I ROMANES: La intenció d'assenyalar que continuava la vida després de la mort feia que al pas del enterrament al difunt se'l saludara com a un ciutadà marxant a un exili. Una vegada fetes les oracions i els rituals pertinens, els familiars es dirigien cap a la pira funerària, l'incineració sempre era fora de la zona urbana. Abans d'encendre el foc un familiar pròxim s'acostava al cadàver i obria els seus ulls per a permetre-li veure per última vegada la llum. Després d'això tancaven els seus ulls pronunciant el nom de l'extint per a després depositar una moneda en la seua boca amb l'objectiu que aquest pague el seu viatge al més enllà a Caront, el barquer del riu Estigia que passa les ànimes a l'inframón. Posteriorment seguia l'encesa de la pira pels familiars més pròxims i s'entonava uns càntics en honor al difunt recent beneit. El foc de la pira era extingit amb vi evitan banyar les cendres perquè el difunt no vague borratxo per a l'altre món. Les cendres eren seguidament recollides pels familiars més pròxims, els ossos, fins i tot calents, eren llavats amb vi o llet, i se depositaven en una urna funerària plena de flors que s'enterrava en una tumba. Era normal que els familiars, a posterioridad en recordatori dels seus avantpassats, visitaren periòdicament les tombes depositant flors i aliments naturals. Els romans i també els ibers creien que el foc i les ànimes eren de similar naturalesa, raó per la qual creien que la cremació permetia que esta arribase més ràpid a l'altre món. La cultura greco-romana associava la mort en si mateixa amb la contaminació, no sols material sinó a més espiritual, és per esta raó que els enterraments havien de realitzar-se de nit i fora de l'urbs o poblats, per no contaminar el lloc dels vius.
EL
REGNE DE HADES, DÉU DELS MORTS: En els antics mites grecs,
el habitat dels morts és el regne de Hades, custodian l'ombrívol estatge de les ánimes dels morts, al qual
anaven a parar poc a poc tots els mortals. La filosofia grega va introduir als romans la idea que els
mortals eren jutjats després de la seua mort i se'ls recompensava o castigaba.
Molt pocs mortals podien abandonar este regne una vegada que havien entrat o creuat l'entramat de víes cap a l'inframon.
EL
CULTE A l'INNOMENABLE HADES: Hades, déu dels morts, era
un personatge temible per a aquells que encara estaven vius i sense pressa per
trobar-se amb aquest déu, i eren reticents a prestar juraments en el seu nom.
Per a molts, simplement dir la paraula “Hades” ja era espantós, per la qual
cosa es van buscar eufemismes que usar. Atés que els minerals venien de les
profunditats de la terra (és a dir, del “inframón” governat per Hades), es
considerava que també tenía el control d’estos, i es referien a ell amb el
sobrenom de Plutó.
L'ENTRADA A l'INFRAMÓN: En la mitologia romana, l'entrada a l'Inframón del subsòl s'accedia a través d'un cràter o cova, era la ruta usada per a descendir al món subterrani del regne dels morts. Els “Di Inferi” eren els déus de l'inframón romà junt a un col·lectiu d'esperits doméstics i dels ancestres difunts, als quals se'ls rendia culte perquè tenien poder sobre els seus familiars o coneguts vius.
LES BOCAMINES DEL MORTORUM: Mortorum: Núm. 1.876; «Mortorum»; Ferro; 56 Ha.; Cabanes; ; Publicació en el “B.O.” de la província de Castelló, núm. 132; 5-11-1955.
EL TOSSAL DEL MORTORUM EN L'EDAT DEL BRONZE: El cim del Tossal del Mortòrum està coronat per un jaciment arqueològic amb nivells urbans d’ocupació entre l'edat del bronze a la primera Edat del Ferro. Els estudis arqueològics han identificat com en diferents parts del turó es conserven diverses restes del passat, entre les quals destaquen un poblat i un túmul funerari. Així, s'ha determinat que el poblat va ser ocupat aproximadament entre els anys 1950 i 550 abans de l'Era, des de l'edat del bronze a la primera Edat del Ferro; per la seva banda, el túmul va ser usat en diferents moments de l'Edat del Bronze com a sepulcre funerari del poblat. Les primeres excavacions al Mortòrum van ser efectuades en 1925 a la zona del poblat, no obstant això la metodologia de l'època va provocar la pèrdua de la major part dels resultats i materials obtinguts. Des de l'any 2002 les excavacions s'han anat efectuant regularment gràcies a la col·laboració de l'Ajuntament de Cabanes amb el Servei d'Arqueologia de la Diputació de Castelló.
BIBLIOGRAFIA:
- ESTEVE
GÁLVEZ, F. (1975): "Un poblado de la Edad del Bronce en la Ribera de
Cabanes.". Cuadernos de Prehistoria y Arqueologia Castellonense, 2: 65-74.
- AGUILELLA,
G.; J. L. MIRALLES y N. ARQUER (2004): "Tossal del Mortórum (Cabanes,
Castellón): un posible asentamiento minero con materiales fenicios de los
siglos VII-VI a.C.". Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 24:
111-150.
- AGUILELLA I ARZO, G. et al. (2009): "Un túmul funerari de l’edat del bronze al Tossal del Mortórum (Cabanes, Plana Alta, Castelló)". Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 27: 29-39.
- AGUILELLA I ARZO, G.
(2012): "Tossal del Mortórum (Cabanes): avance de resultados de las
últimas campañas". Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 30:
167-172.
- LUJÁN
VALDERRAMA, J. L. y G. AGUILELLA ARZO (2012): "Ensayo de reconstrucción
virtual de un túmulo funerario: El túmulo del Mortórum (Cabanes,
Castellón)". Virtual Archaeology Review, 6: 40-44.
- Cortés
López, Miguel (1836): Diccionario Geográfico-Histórico de la España Antigua
Tarraconense, Bética y Lusitana, Vol. 3: Con la Correspondencia de Sus
Regiones, Ciudades, Montes, Ríos, Caminos, Puertos e Islas a las Conocidas en
Nuestros Días; Dedicado A S. M. La Reine Gobernadora. Editor: Imprenta Real, 1836.
-
Cortés López, Miguel (1835): Diccionario geográfico-histórico de la España
Antigua tarraconense, Bética y Lusitana,…: Volumen 1…. Editor:
Imprenta Real, 1835.
-
Cortés López, Miguel (1836): Diccionario geográfico-histórico de la España
Antigua tarraconense, Bética y Lusitana,…: Volumen 2…. Editor:
Imprenta Real, 1836.
(CONTINUARA).
.JPG)
.JPG) |
| Mortorum. |
