Translate

Mostrando entradas con la etiqueta medieval. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta medieval. Mostrar todas las entradas

miércoles, 12 de enero de 2022

EL "PERNIL GUST DE SUCHA" O "SESINA" D'OVELLA.

GENTS, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, FOLCLORE, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:

EN HOMENATGE A LA MEUA TERRA I AL MEU PAÍS....

Per: JUAN E. PRADES BEL, autor dels projectes: "Cròniques històriques"; "Recordar també és viure"; "Històries del Mar"; "Espigolant cultura: taller d´història, memòries, cròniques, patrimonis i humanitats"; i altres històries. 

(Sèrie temàtica): EL PAISATGE CULTURAL, HISTÒRIC, FOLKLÒRIC I GASTRONÒMIC, I L'ARGOT AGROPECUARI AUTÀRQUIC DE LES MASIES I CASES DE LA VALL DE LA BARCELLA (XERT, CASTELLÓ), RECORTS DE VIDA DE 1860 A 1960.

LA "SESINA D’OVELLA" O PERNIL GUST DE SUCHA DE L’ANTIC TERME DE LA BARCELLA (XERT / CHERT), REMINISCENCIES DE  PREPARACIONS GASTRONÓMIQUES ANCESTRALS DEL PASAT ISLÀMIC, MORISC I MEDIEVAL DE LA BARCELLA.

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Les històries escrites que m'acompanyen, m'ajuden a pensar, a imaginar, a viure, i a experimentar un munt de vides molt diferents de la meua". J.E.P.B.).

EXPOSICIÓ (viure sense la conservació del fred domèstic): Cal explicar que el territori de la Barcella (Xert) és molt agrest i pedregos com la resta del paratge del Monte Turmell, es tracta d'una vall envoltada de grans moles jurásiques overtes per foies i barrancs, i al hivern en la Barcella a pesar d'estar al carasol del Turmell, feia més fret allí a l'aire lliure que estar vivint dins d'una nevera. 

- En quant, al manejo de la alimentació, els masovers de La Barcella, tenien uns mètodes ancestrals de practica general per conservar la carn un poc més enllà d’uns 4 o 5 dies, tinc molt present en la memòria la presencia en totes les cases de la típica carnera envoltada de tela mosquitera i de presencia penjada a les cuines dels masos i altres teles mosquiteres amb les que envolicaven els pernils i els embutits, amb este i altres mètodes tractaven d'evitar l'aparició de cucs a la carn causat per la posta d'ous de les grans mosques negres, les anomenades i temudes "moscardes". Sense la conservació del fred domèstic, quant és matava un animal per menjar, la solució era el salar, condimentar, orejar la carn, i posteriorment assecar-la (i fer pernil o sesina) o fer-la fregida amb oli allò que coneixem com fer conserva de “frito”. Però el tipo de carn a la qual li dedique este article era d’origen ovi, i no era molt apta per a fer frito, en refereix a la “sesina d’ovella grana”, una carn peculiar perque te un gust molt fort de llanar i lanolina, este tipo de carn tan sols se salava i és deixava assecar i curar. L’aparició d’esta carn en casa del pastor no era per gust, era que havia perdut o renovat un animal de la seua rabera. Matar una ovella en edat reproductora no era una cosa que passes molt sovint, a esta carn d'animal adult se l’anomenava o classificava com a carn granà, si un pastor tenia un compromís social o un evento de celebració familiar podia matar alguna ovella, però per a ser bona i apreciada pels comensals havia de ser de primala o de una femella gorda i maxorra, este tipo de carn granà de maxorra era un animal que pel motiu que fos era estéril pues no és reproduïa ni criava, però la seua carn era moltísim estimada i apreciada en gran manera, uns altres animals de descarte eren els molt granats, que estaven vells, afeblits, prims i flacs per falta de salut, per vejez o per perduda dental, estos animals anaven perdent vitalitat i anaven de cap al final de la seua vida, i molt sovint no tenien comprador, per desfer'sen d'estos animals amortitzats per a els pastors era una font molt valuosa de proteines i els sacrificaven, per aprofitar-los, i poder fer amb ells un consum auster i profitos, inclús si veien que un animal estava a les últimes i anaven a morir el degollaven i aprofitaven allò que podien, per donar les restes poc nobles per menjar els gossos i per a el consum humà principalment les cuixes i les espatletes que molt sovint les salaven i les deixaven assecar per fer el pernil d'ovella amb molt de gust a llana sutxa. De les costelles i riñonades extraíen tires de carn sense os que tan sols la deixaven secaven al sol esteses damunt de les roques i l’anaven volta'n per al seu assecat, estava destinada per a donar a menjar als gossos, altres parts eren per al consum humà i esta carn anava salada, la posaven uns dies en sal, era pegar-li un saló i desprès l’aromatitzaven restregan herbes picades (llorer, timó, romer, fonoll,...) mesclades amb oli d’oliva, del procés obtenien el pernil d’ovella, un tipo o varietat de sesina de rasa ovina de potent gust i aroma inusitat, quan s'assecava prenia un color eternament negrós, la veritat és que el color i el hedor de llana o sutxa no ajudava al seu major prestigi, en general la carn seca d’ovi d'edat molt granat no era de l'acceptació dels més aprensius, per a molts el tufo de lanolina els pareixia repugna'n, i passan al gust de cata, el primer mos era de sabor ha sutja, però si hi havia fam i li pillaven el gustet l'anaven encontran bona, i anava acolan, i bona si que és este tipo de "sesina ovina", la veritat és que es podia menjar, i sobretot si no hi havia res més per triar, lo que diu el refraner popular "a la fam rostoll, i tots pasturen", i "lo que no mata engorda" (Profit i bona ganeta van de la mà).

“GUEDDID” MARROQUÍ: En Marruecos és molt consumida la carn d’ovella marinada i seca es diu “Gueddid”, és un plat de carn seca molt típic i popular, està relacionat amb la "festa del Sacrifici".

SUTZA, SUCHA, SUTXA, SUTJA: Estes paraules se apliquen o tenen relació amb els ovins, es per la grasa que conté la llana que produixen les ovelles adultes, la qual alberga una alta concentració de lanolina i suarda-

- Les ovelles tenen un tacte i una olor peculiar a lanolina en brut, que és la peculiar "aulor i tacte gras que anomenem sucha", que també traspasa al gust de la carn, és un toc peculiar propi dels ovins, a este sabor quant és molt fort és cita i nombra com "fa molt de gust a borregó", i este aroma o "farum" de llana, lanolina i suarda (potasa) va incrementanse amb l'edat de l'animal. 

- El caldo de sucha, resultant de ficar en remulla els vellons de llana bruta amb aigua calenta però sense bullir, este caldo en temps antics servía per fer la bugà de roba de treballar, que deixaven a remulla dins d'un balde amb el caldo de sucha que feia la funció que fa el sabó i despres calia rentar esta roba amb aigua clara i neta, i quedava la roba molt neta, i les mans de la rentadora molt fines.

ADDENDA: ADDICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES BEL):

LA VIDA A LA BARCELLA I A CHERT: En temps antics, en concret entre els anys 1860 i 1960, la vida, l'apanyo i el trafegar del dia a dia en el mon rural agropecuari del territori de l'antic terme medieval de la Barcella, que va ser incorporat al terme municipal de Xert. Els veins dels masos compartien rasgos culturals molt similars i vivien en situació d'económia precaria, uns temps extensible a cavall dels segles XIX i XX, i tot era molt diferent de com entenem i veiem la vida rural i urbana en este segle XXI, especialment l’alimentació i les preparacions dels aliments eren molt diferents a les costums de l'actualitat, estem parlant de molt abans de l'aparició e introducció en les cases de la llum elèctrica, dels robots de cuina i dels aparells electrodomèstics, en este cas em referix a la falta existencial en la vida als masos de les neveres i els congeladors, els quals en apareixer marquen una inflecció en la conservació dels aliments, i comporten múltiples variacions en les costums culinaries i molts del menjars i cuinats populars desapareixen de les taules, i este és el cas de la cecina d'ovella. 

LA BARCELLA VA SER UN TERRITORI ISLÀMIC EN L'ÉPOCA MEDIEVAL I POSTERIORMENT TERRITORI MORISC: 

CARTA POBLA DE LA BARCELLA. Año 1192, octubre. Lleida. Alfons II d'Aragó atorga a l'orde de l'Hospital el lloc de la Barcella, situat al regne de València, quan siga conquerit als musulmans Arxiu Històric Nacional. Madrid. Ordes Militars. Pergamins. Carpeta 479, nº 11 Transcripció amb variants formals efectuada a partir de l'edició de: Ana Isabel Sánchez Casabón. Alfonso II rey de Aragón, conde de Barcelona y marqués de Provenza. Documentos (1162-1196). Institución Fernando el Católico. Zaragoza 1995, document 574. Texte: "Notum igitur sit omnibus, tam presentibus quam futuris, quod ego Ildefonsus, Dei gracia rex Aragonensis, comes Barchinonensis et marchio Provincie, ob remedium anime mee predecessorumque meorum, libenti animo spontaneaque voluntate, dono, laudo, concedo et presentis scripti auctoritate confirmo et auctorízo Deo et Sancto Hospitali Iherusalem, et Fortunio Cabeza magistro universisque fratribus eiusdem domus, presentibus et futuris, ibidem Deo servientibus, locum illum qui nuncupatur Barcella, situ iuxta Cervariam, qua sarraceni inhabitant, cum omnibus ingressibus et egressibus suis, cum aquis, pratis, pascuis, montibus, silvis et nemoribus, et cum universis terminis et pertinenciis suis, cultis et incultis, ad ius et dominium ipsius loci expectantibus. Hoc modo videlicet ut predicti fratres locum ipsum quandocumque voluerint, sicut melius potuerint, populent ibique castrum, edificent et construant, atque villam. Et hec omnia cum omnibus hominibus et feminabus et ceteris ad illa pertinentibus perpetuo iure hereditario habeant, teneant atque possideant libere, quiete atque potenter, sine alicuius hominis contradictione et contrarietate, ad propriam hereditatem ipsi et successores illorum prefato Hospitali Domino servientes, salva mea meorumque omnium successorum fidelitate per secula cuncta. Datum apud Ilerdam, mensse octobris, per manum lohannis Berachensis, domini regis notarii, anno Domini millesimo C XC II. Signum + Ildefonsus, regis Aragonensis, comitis Barchinonensis, et marchio Provincie. Signum + infantis Petri, filii eius, qui predicta donacione laudo et signo proprio confirmo. Sig+num Guillelmi de Granata. Sig+num Enneco de Aveo. Sig+num Petri de Maza. Sig+num Eximini de Rada. Sig+num Petri, maiorisdomus. Sig+num Otonis de Insula. Sig+num Pelegrin de Castellazolo. + Berengarius, Terrachonensis archiepiscopus. Signum + Iohannis Berachensis, qui hanc cartam scripssit mense et anno prefixo".

PERNIL o PERNILL m. Cuixa d'un animal, normalment d'un porc; més especialment, cuixa o espatlla de porc salada per a esser conservada; en castellà pernil, jamón. "Després cop de pernil, i per postres un got de cafè", Massó Croq. 119.- a) Tenir bons pernils: estar una persona molt grassa.—b) Esser un bon pernil: esser una dona molt ben feta de cos (Empordà). Fonética: pəɾníɫ (or.); peɾníɫ (Tortosa, val.); pəɾníʎ (Cerdanya); peɾníʎ (Andorra, Pallars, Tremp, Tamarit de la L., Urgell). Intens.:—a) Augm.: pernilàs.—b) Diminutiu: pernilet, perniló, perniliu.—c) Pejoratiu: pernilot. (Informació: Institut d’Estudis Catalans).

AGRAÏMENTS: Este d'article és de tints autobiogràfics, i esta dedicat a la memòria dels antics habitants de la Barcella, els textos recullen les memòries d’un fons documental autobiogràfic facilitat per Àngeles Bel Domenech, que és la mare de qui escriu i subscriu (servidor de vostes Juan Emilio Prades Bel). La meva mare va néixer i es va criar dins de l'àmbit cultural i familiar al voltant de les masies de Barranc de la Barcella. Els seus records nítids en primera persona i de trasmisió oral de fets ancestrals de la seua família, sobre rasgos culturals propis del lloc entre 1860 i 1960, m'impulsen a redactar i transmetre la memòria, les experiències, la vida i les costums, el folklore, i la cultura de familia de la gent i la etnografía que emergia d'este preciós territori abans molt viu i dinàmic, avui en dia silencios i adormit esperant pacient el retorn dels seus mentors, dels quals intentem recordar rasgos de la seua cultura en este article memorial de divulgació de portes obertes sobre "la Barcella, territori i antropologia". "In memoriam".

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA I FONTS DOCUMENTALS:

- Micó Navarro, Juan Antonio: “La romería de San Marcos de la Barcella en término de Chert. Una tradición que pervive”. Centre d'Estudis del Maestrat, 45-46 (gener-juny 1994), pp. 137-150. ISSN 0212-3975.

- Cantos i Aldaz, Xavier, Aguilella i Arzo, Gustau: “Inventari d'Ermites, Ermitatges i Santuaris de l'Alt i Baix Maestrat. (Castelló)”. Castelló: Diputació, 1996. pp. 132-133. ISBN 84-86895-72-3.

- Gil Saura, Yolanda: “ Arquitectura Barroca en Castellón”. Castelló: Diputació, 2004, pp. 439-441. ISBN 84-89944-93-8 .

- Meseguer Folch, Vicente: “El Molinar y la Barcella: Dos enclaves medievales en el término municipal de Xert”. Centre d'Estudis del Maestrat, 51-52 (juliol-agost 1995), pp. 143-164. ISSN 0212-3975.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Un tablero de juego grabado sobre piedra, La Barcella, Xert/Chert”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els cigrons blancs i els cigrons negres de la vall de la Barcella de Xert, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els típics sarrons de la sal i els cerrons de pell de cabra, artesanies domèstiques i oblidades dels pastors de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “La "sesina" i la carn de cabra salada, adobada i seca, un símbol oblidat de la gastronomia arcaica de la vall de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L’antiga tradició de la "voltà dels quintos" de xert pels masos de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El tombet de carn de cabra blanca celtibèrica, la carn de festa de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els antics bureos, la música de rondalla i el folklore popular dels masovers de la Barcella (Xert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Les raberes de cabres blanques celtibèriques de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'olla de recapte de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'ermita de Sant Pere i Sant Marc, ubicada a la vall de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El barranc de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i Sant Marc de la Barcella (Xert/Chert)”. 

- Prades Bel, Juan Emilio: “El pernil gust de suxa (sutja), la típica "sesina d’ovella" de l’antic terme de la barcella (xert / chert), reminiscencies de preparacions gastronómiques ancestrals del pasat islàmic, morisc i medieval de la Barcella”.

- Prades Bel, Juan Emilio: "El territori de l'antic i històric terme medieval morisco i cristià de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i de Sant Marc de la Vall de la Barcella (Xert/Chert)".

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els tradicionals guixassos, les costums sobre este cuinat de farina de llegums i cereals arrelat a la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les "albarques" o abarques, el calcer de faena més típic i popular de la gent del territori de la Barcella i del terme de Xert, entre 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Gastronomia popular arcaíca del territori de la Barcella i Xert, informació sobre la vida rural en els masos de la Barcella entre els anys 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els "quercus" i les preciades bellotes de pastura del territori de la Barcella i Xert, anys 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els antics figuerals arbustius del territori de la Barcella i de Xert, 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les sembradures, mixtures i "farratges" per a consum ramader, que els masovers plantaven en el territori de l'antic terme de la Barcella (Xert / Chert), entre 1860 i 1960".

- Institut d’Estudis Catalans.

- Meseguer Folch, Vicente (2002): "Xert i la Barcella". Cooperativa Agrícola Sant Marc de Xert, Xert, 2002.

-Meseguer Folch, Vicente (1985): “El aceite de oliva y su importancia en la economía canetense”. 1985, paginas 49-57.

-Meseguer Folch, Vicente (2005): “L’olivera Farga del Maestrat”. 2005, páginas 56-57.

- Prades Bel, Juan Emilio: "El monte Turmell del término municipal de Chert, un paraje forestal histórico de gran valor medioambiental".

- Prades Bel, Juan Emilio: "El alzamiento carlista de julio y agosto de 1869, información sobre algunas de las partidas carlistas levantadas en armas en la provincia de Castellón".

- Prades Bel, Juan Emilio: "La línea de ferrocarril estratégico de Castellón a Chert por railes de vía estrecha, proyectada en 1905 y 1908, y con aprobación para su construcción por la real orden firmada el 8 de febrero del año 1913".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Levantamientos en armas de varias partidas carlistas, en Chert y en otros pueblos del maestrazgo, noticias del corresponsal de Chert, diciembre del año 1872".

- Prades Bel, Juan Emilio: “El proyecto de la carretera Xert-Canet-Rosell-La Cenia incluida por decreto ley del año 1911 en el plan de Carreteras del Estado, que culmino en un camino vecinal aprobado para su construcción en el año 1913”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “La estación prehistórica de la Mola de Chert, y su mentor el vicario de Xert D. Ambrosio Sanz, polifacético estudioso de las ciencias naturales, y oscurantista”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Las observaciones del astrónomo, geólogo y polifacético científico José Joaquín Lànderer de su visita a la estación prehistórica de la Mola de Chert, en 1880”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Noticia del año 1881, sobre el hallazgo en La Jana de unos restos humanos, estimados pertenecientes posiblemente a un hombre antediluviano ó cuaternario, manifestado por Ambrosio Sanz cura párroco o vicario de La Jana y datado por el catedrático Manuel Sales”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Los horrendos crímenes perpetrados por el Pincho de la Barcella, el Troppmann de Chert, año 1877”.

ARXIU: L'ANTIC TERME DE LA BARCELLA, TERRA DE PASTORS.

Amador Prades Doménech, terme de Xert.





 

jueves, 26 de diciembre de 2019

CASTELLÓ EN 1868.

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, FOLCLORE, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "Crónicas históricas"; "Recordar también es vivir"; "Historias del Mar"; “Espigolant cultura: taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

"CASTELLÓ/CASTELLÓN DE LA PLANA EN EL AÑO 1868, DATOS PARA SU HISTORIA".
Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL.
INTRODUCCIÓN: Datos del municipio de CASTELLÓN DE LA PLANA/CASTELLÓ del año 1868, publicados en una obra ilustrada y de texto titulada “Crónica de la provincia de Castellón de la Plana” escrita por Adolfo Miralles de Imperial y colaboradores, la “Crónica de la provincia de Castellón de la Plana” es una separata o apartado que se escribía por provincias, y que forma parte de una extensísima y gran obra hispánica titulada: “Crónica General de España o sea historia ilustrada y descriptiva de sus provincias, sus poblaciones más importantes de la península y de ultramar. Su geografía y topografía; su historia natural; su agricultura, comercio, industria, artes y manufacturas; su historia antigua y moderna, civil, militar y religiosa; su legislación, lengua, literatura y bellas artes; su estadística general; sus hombres célebres y genealogía de las familias más notables; su estado actual, edificios, oficinas, establecimientos y comercios públicos; vistas de sus monumentos, cartas de sus territorios, y retratos de los personajes que han ilustrado su memoria. Obra redactada por conocidos escritores de Madrid, de provincias y de América”.
La gran “Crónica General de España”, se publicó en Madrid, en el año 1868. La imprenta era la de J. E. Morete, cuyo taller estaba en la calle Beatas, númº.12, de Madrid. La obra “Crónica General de España” es propiedad de los editores Rubio, Grilo y Vitturi.
EXPOSICIÓN DOCUMENTAL: Textos referidos a la población de CASTELLÓN DE LA PLANA/CASTELLÓ:
Texto: “PARTIDO JUDICIAL DE CASTELLON DE LA PLANA”: “CASTELLON DE LA PLANA con el Grao y las islas Columbretes, situadas á 66'8 kilómetros de la capital. La ciudad de Castellón tenía su asiento antes de la reconquista, en las vertientes del monte donde está la ermita de Santa María Magdalena, conservándose aun ruinas de la población antigua. Algunos creen que fuese la ciudad de Sepelaco, citada en el Itinerario Romano, en cuyo caso se la podría calificar de colonia de griegos, atendiendo á su nombre. Rodrigo Méndez de Silva dice que fue fundada por los jonios; pero la palabra Sepelaco, que en su raíz significa hondura, no es aplicable á la situación que tenía la antigua ciudad. Tampoco dan pruebas de que sea cierta esta opinión los sepulcros, bases de columnas, cascos de barros saguntinos y monedas de emperadores, que se han encontrado en las ruinas del primitivo Castellón. Sepelaco, según Escolano es Burriana; según D. Juan Pérez, obispo de Segorbe, Villareal y según Cortés en su diccionario, Onda, cuyo nombre encierra la misma idea que Sepelaco. Cean Bermudez afirma que los romanos llamaron á Castellón Castalio ó Castalium, sin expresar el fundamento de su opinión. En 1233 fué conquistada esta ciudad á los sarracenos por D. Jaime I de Aragón. Diez y ocho años después, ó sea el de 1251, se verificó su traslación al sitio que hoy ocupa, en medio de las deliciosas huertas de La Plana, cercándolo luego de fuertes murallas. Hizo D. Jaime donación de esta ciudad al priorato y hospital de San Vicente Mártir de Valencia, con cuya causa tomó el nombre de Castellón de San Vicente. D. Jaime II la incorporó de nuevo á la corona real comprándola á dicho priorato, y llamándose en esta época Castellón del Campo de Burriana. Modernamente ha recibido la denominación de Castellón de la Plana, para distinguirla de otro pueblo del mismo nombre que hay en la provincia de Valencia. Sus actuales murallas fueron construidas después de la guerra civil, pues ya no existían las de la época de la reconquista. Su población asciende á 20.723 habitantes”.

ADDENDA: ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN EMILIO PRADES):

- LUGARES ANTIGUOS CITADOS EN EL TEXTO: Sepelaco y Castalio ó Castalium, muy posiblemente ambas poblaciones sean aldeas ibéricas o oppidums fortificados ibéricos establecidos mayoritariamente en lugares elevados. Estas entidades de población son repetidamente citadas en las fuentes históricas como Cartalias, Castalias o Castalium.
- CASTELLÓ DE LA PLANA/CASTELLÓ: Castellón de la Plana, contaba con una población residente de 170.888 habitantes en el año 2018 según datos recogidos por el Instituto Nacional de Estadística, siendo la cuarta ciudad de la Comunidad Valenciana (España) por número de habitantes. Wikipedia.
- ITINERARIO ROMANO: Itinerario Antonino o Itinerario de Antonino Augusto Caracalla es un documento de la Roma antigua, que se supone redactado en el siglo III, en el que aparecen recopiladas rutas y vías del Imperio romano. Wikipedia.

- ESCOLANO: Gaspar Juan Escolano (Valencia, 1560- Valencia 1619) fue un eclesiástico, escritor e historiador valenciano. Es autor de unas Décadas de la historia de Valencia (publicación en 1610 y 1611), obra clásica de la historiografía valenciana, que abarca hasta la expulsión de los moriscos. En el año 1597 Escolano fue nombrado rector de la valenciana parroquia de San Esteban, en 1602 predicador de la ciudad de Valencia y, en 1604, cronista del reino. Las «Décadas» —fruto del deseo de Escolano de escribir una historia general de Valencia y su reino— fueron editadas por Pere Patrici Mey en dos partes: la primera, titulada «Década primera de la historia de la insigne y coronada ciudad y reyno de Valencia», fue publicada en 1610 y contiene los cinco primeros libros. La «Segunda parte de la Década primera de la historia de la insigne y coronada ciudad y reyno de Valencia» fue impresa en 1611. En ellas, se contiene una relación de los hechos históricos acontecidos hasta el reinado de Pedro el Grande de Aragón, además de la relación de los sucesos de las Germanías, de la rebelión de los moriscos y de su expulsión —cuya conveniencia había defendido Escolano en 1608 como secretario de la junta de teólogos reunidos en Valencia por Felipe III a tal efecto—. Las “Décadas” ofrecen, además, abundante información sobre la economía del reino de Valencia, sus instituciones, su geografía y sobre los linajes valencianos, por lo que constituyen una obra fundamental para el estudio de la historia y la sociedad valenciana del siglo XVI si bien presentan, junto a una falta de método histórico en la exposición de los hechos, diversos errores cronológicos e inexactitudes históricas. Gaspar Joan Escolano pretendía redactar una segunda y tercera «Década» en las que continuaría la historia de los reyes de Aragón, pero nunca vieron la luz. A finales del siglo XIX, Juan Bautista Perales realizó en tres tomos una segunda edición, ampliada, de la obra de Escolano. Wikipedia.
CEÁN BERMÚDEZ: Juan Agustín Ceán Bermúdez fue un pintor, historiador, coleccionista y crítico de arte ilustrado español. De orígenes humildes, estudió latín en Gijón y filosofía en la Universidad de Alcalá. Fue protegido de Jovellanos, a cuyo servicio estuvo como secretario, para pasar después a serlo de Francisco Cabarrús. A las órdenes de este último conoció a Leandro Fernández de Moratín, con quien le unió una gran amistad. Wikipedia.
ADOLFO MIRALLES DE IMPERIAL, fue un escritor y periodista español del siglo XIX. Habría nacido en la localidad alicantina de Elche en 1845. Fue director en Madrid del Semanario Popular. En 1868 publicó la Crónica de la provincia de Castellón, uno de los tomos de la Crónica general de España dirigida por Cayetano Rosell. Falleció prematuramente en 1870 en Alicante.
BIBLIOGRAFIA:
“Crónica de la provincia de Castellón de la Plana”. Autor: Adolfo Miralles de Imperial. año de publicación 1868. Madrid. Editores: Rubio, Grilo y Vitturi. Año 1868.  “Crónica de la provincia de Castellón de la Plana” pertenece a la gran obra “Crónica General de España o sea historia ilustrada y descriptiva de sus provincias, sus poblaciones más importantes de la península y de ultramar. Su geografía y topografía. su historia natural. -su agricultura, comercio, industria, artes y manufacturas; su historia antigua y moderna, civil, militar y religiosa. -su legislación, lengua, literatura y bellas artes; su estadística general; sus hombres célebres y genealogía de las familias más notables; su estado actual, edificios, oficinas, establecimientos y comercios públicos; vistas de sus monumentos, cartas de sus territorios, y retratos de los personajes que han ilustrado su memoria. Obra redactada por conocidos escritores de Madrid, de provincias y de América”.
La Obra gran “Crónica General de España”, es propiedad de los editores Rubio, Grilo y Vitturi. Publicada en Madrid, en 1868. Imprenta á cargo de J. E. Morete, calle Beatas, númº.12.
Prades Bel, Juan E.: “Cabanes en el año 1868, (datos para su historia)”. 2019.
Prades Bel, Juan E.: “Alcalá de Xivert en el año 1868, (datos para su historia)”. 2019.
Wikipedia.
ARCHIVO. CASTELLÓN ANTIGUO.




















miércoles, 25 de diciembre de 2019

VILAFAMÉS EN 1868.

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, FOLCLORE, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "Crónicas históricas"; "Recordar también es vivir"; "Historias del Mar"; “Espigolant cultura: taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

"EL MUNICIPIO DE VILAFAMÉS/VILLAFAMÉS EN EL AÑO 1868, DATOS PARA SU HISTORIA".
Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL

INTRODUCCIÓN: Datos del municipio de VILLAFAMÉS del año 1868, publicados en una obra ilustrada y de texto titulada “Crónica de la provincia de Castellón de la Plana” escrita por Adolfo Miralles de Imperial y colaboradores, la “Crónica de la provincia de Castellón de la Plana” es una separata o apartado que se escribía por provincias, y que forma parte de una extensísima y gran obra hispánica titulada: “Crónica General de España o sea historia ilustrada y descriptiva de sus provincias, sus poblaciones más importantes de la península y de ultramar. Su geografía y topografía; su historia natural; su agricultura, comercio, industria, artes y manufacturas; su historia antigua y moderna, civil, militar y religiosa; su legislación, lengua, literatura y bellas artes; su estadística general; sus hombres célebres y genealogía de las familias más notables; su estado actual, edificios, oficinas, establecimientos y comercios públicos; vistas de sus monumentos, cartas de sus territorios, y retratos de los personajes que han ilustrado su memoria. Obra redactada por conocidos escritores de Madrid, de provincias y de América”.
La gran “Crónica General de España”, se publicó en Madrid, en el año 1868. La imprenta era la de J. E. Morete, cuyo taller estaba en la calle Beatas, númº.12, de Madrid. La obra “Crónica General de España” es propiedad de los editores Rubio, Grilo y Vitturi.
EXPOSICIÓN DOCUMENTAL: Textos referidos a la población de VILLAFAMÉS:
Texto: “PARTIDO JUDICIAL DE CASTELLON DE LA PLANA: “VILLAFAMÉS, con los caseríos de La Barona, Cuatre-corrals, El Masbaix, El Masgran, La Molinera, Penella de Boira, La Ramblella, Vall de Alba y los de las Masías de Albalat, de Belenguer, de Benet, de Blaya, de Castillo, de Correntilla, de Chuncosa, de Flors, de la Blanca, del Abogat, de la Fura, de la Lluna, de la Roseta, del Chato, del Churret, del Fortuño, del Malvestit, del Pi, del Regall, del Retor, del Roch, dels Almelers, dels Camareros, del Manzano, de Embou, de Medall, de Mingol, de Moro, de Pascual Seno, de Rovira, de Seno, de Severina, de Totsol, de Trilles, de Alentado, de la Albea, de Sepell y Vieja de Pañero. En uno de los montes cercanos á esta villa se conservan vestigios de una población antigua; en ningún autor se encuentran noticias acerca de estas ruinas, siendo Cavanilles el único que habla de ellas al describir nuestro territorio. Los de Villafamés creen que dichos restos son los de un pueblo de origen morisco, destruido antes de la reconquista. Villafamés existía ya en tiempo de los árabes. Tiene actualmente 4.207 habitantes.

ADDENDA: ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN EMILIO PRADES):

- VALL D'ALBA, perteneció, en calidad de aldea, al término municipal de Villafamés hasta el 4 de julio del año 1925 fecha en la que, en sesión solemne, se celebra el acta de constitución del municipio. Historia, Vall d’Alba en su fundación, fue una alquería musulmana. En los tiempos de reconquista del reino de Valencia el rey Jaime I donó el lugar, al monasterio de Benifasar, para luego volver a manos reales en el año 1244. Esta reincorporación al patrimonio real le costó al monarca de Aragón una asignación perpetua a favor del Monasterio una cifra de 70 maravedíes de oro anuales sobre las rentas de Tortosa. Posteriormente fue donada a la Orden del Hospital y es entonces (1264) cuando recibe de manos de Fra Gui de la Gespa Carta Puebla, en Burriana, para que varios vecinos de Villafamés allí se instalen, después pasará a los dominios de la Orden de Montesa siempre bajo el término de Villafamés hasta su segregación en 1925.
- LA BARONA: Fuente: www.labarona.net/ La Barona es una pedanía del término municipal de Vall d´Alba (Castellón) desde 1925. Anteriormente a dicha fecha tanto la Vall d´Alba como La Barona, pertenecían al término municipal de Villafamés. Los núcleos de población más cercanos a La Barona son Villafamés, a 6´5 Km., antiguo municipio de La Barona, Les Useres, a 10 Km., La Pelechana, a 3 Km., vecina aldea de La Barona, dentro también del término municipal de Vall d´Alba, y la misma Vall d´Alba, que se encuentra a 3 Km. Esta situada a 250 metros de altitud y tiene alrededor de 200 habitantes. A sus espaldas se encuentra "El Tossal Roig" y desde ella misma se divisa el pico del Peñagolosa. En la Foya de la Barona paraje con gran abundancia de pinares, carrascas y monte bajo se encuentra El Povet de La Barona. Así mismo en la carretera que conduce al vecino pueblo de Las Useras, se encuentra el puente de la Rambla de la Viuda, con 16 ojos. El cultivo de la zona se basa en almendros, olivos, y vid. Históricamente La Barona fue durante siglos un importante nudo de comunicaciones o cruce de caminos. Por la calle Mayor de La Barona, pasa el camino real de Valencia a Morella, también pasa el camino de la "fusta" o madera. El histórico Hostal de La Barona tuvo su época de esplendor en el S.XVI, dando paso siglos después a nuevos hostales. A finales del S.XIX y principios del S.XX La Barona contaría con servicios de diligencias desde La Barona a Castellón y viceversa desde dos casas de postas. Durante las distintas guerras que ha habido en España, carlistas, civil (1936-1939) etc., La Barona no quedó inmune a sus secuelas, especialmente en la última, ya que durante la última guerra civil española, gran parte de La Barona fue destruida por los bombardeos, quedándose como uno de los lugares del alrededor y pueblos vecinos que más se bombardeó. La Barona, cuenta con una parroquia dedicada a Nuestra Señora de Los Ángeles. La parroquia creada en 1959, cuenta con un templo religioso cuyo origen se remonta a 1688 cuando se levantó en parte del templo actual una capilla-ermita con gran encanto, que luego se ampliaría en 1921 y finalmente se volvería a ampliar en 1976, quedando tal como está en la actualidad. Actualmente La Barona, es conocida por su buen servicio de Restauración, por sus molinos de aceite, bodega de vino y la conocida "Volta a Peu" a La Barona, una de las más antiguas que existen dentro del calendario deportivo de la provincia de Castellón. Fuente: www.labarona.net/
- MAS DE FLORS. La historia de esta aldea ha estado unida al vecino pueblo de Villafamés. A partir del año 1990 Mas de Flors pertenece al municipio de San juan de Moró. Mas de Flors es un pequeño núcleo urbano de calles de trazado medieval, con casas de construcción antigua. Desde hace unos años se está convirtiendo en residencia de algunos intelectuales y artistas de renombre mundial como Juan Ripollés. Wikipedia.
- CORRENTILLA: se trata de un pequeño núcleo urbano de calles de trazado medieval. La historia de la aldea de Correntilla ha estado unida al vecino pueblo de Villafamés. A partir del año 1990, es un barrio del municipio de San juan de Moró también segregado de Villafamés.
- ADOLFO MIRALLES DE IMPERIAL, fue un escritor y periodista español del siglo XIX. Habría nacido en la localidad alicantina de Elche en 1845. Fue director en Madrid del Semanario Popular. En 1868 publicó la Crónica de la provincia de Castellón, uno de los tomos de la Crónica general de España dirigida por Cayetano Rosell. Falleció prematuramente en 1870 en Alicante. Wikipedia.
BIBLIOGRAFIA:
“Crónica de la provincia de Castellón de la Plana”. Autor: Adolfo Miralles de Imperial. año de publicación 1868. Madrid. Editores: Rubio, Grilo y Vitturi. Año 1868.  “Crónica de la provincia de Castellón de la Plana” pertenece a la gran obra “Crónica General de España o sea historia ilustrada y descriptiva de sus provincias, sus poblaciones más importantes de la península y de ultramar. Su geografía y topografía. su historia natural. -su agricultura, comercio, industria, artes y manufacturas; su historia antigua y moderna, civil, militar y religiosa. -su legislación, lengua, literatura y bellas artes; su estadística general; sus hombres célebres y genealogía de las familias más notables; su estado actual, edificios, oficinas, establecimientos y comercios públicos; vistas de sus monumentos, cartas de sus territorios, y retratos de los personajes que han ilustrado su memoria. Obra redactada por conocidos escritores de Madrid, de provincias y de América”.
La Obra gran “Crónica General de España”, es propiedad de los editores Rubio, Grilo y Vitturi. Publicada en Madrid, en 1868. Imprenta á cargo de J. E. Morete, calle Beatas, númº.12.
Prades Bel, Juan E.: “Cabanes en el año 1868, (datos para su historia)”. 2019.
Prades Bel, Juan E.: “Alcalá de Xivert en el año 1868, (datos para su historia)”. 2019.
Wikipedia.


domingo, 10 de noviembre de 2019

COMERCIO DE LA SAL


VESTIGIS DE SALINES MEDIEVALS A TORREBLANCA, EL COMERÇ DE LA SAL A L’ENTORN DEL TERRITORI MEDIEVAL DE XIVERT I ALBALAT.
JUAN EMILIO PRADES BEL
RESUM: Aquest treball de divulgació, pretén posar en valor d'estudi una antiga i oblidada zona salinera per a l'extracció i l'obtenció de sal marina, es tracta de les salines de Torreblanca que varen ocupar una gran extensió de terres al llarg d'una franja litoral continental que afectà unes 20/ 25 hectàrees de terreny, un indret on els pobladors del lloc en l'època medieval islàmica varen excavar i rebaixar el sòl fins al nivell de mar. L'extracció de sal i el seu comerç ajuden a fer-ne un plantejament sobre l'ocupació rural al voltant de les salines, i les connotacions històriques, culturals i patrimonials dels pobladors que ocuparen estes terres a l'època alt medieval.
RESUMEN: Este trabajo de divulgación, pretende poner en valor de estudio una antigua y olvidada zona salinera de época medieval, que sirvió para la extracción y la obtención de sal marina, se trata de las salinas de Torreblanca que ocuparon una gran extensión de terreno a lo largo de la franja litoral continental que afectó a unas 20/25 hectáreas de terreno, un lugar donde los pobladores medievales del lugar de la época islámica excavaron y rebajaron el suelo hasta el nivel de mar. La extracción de sal y su comercio, son las bases que ayudaran a hacer un planteamiento de estudio sobre la ocupación rural, la economía, y las connotaciones históricas, culturales y patrimoniales de los pobladores que ocuparon estas tierras alrededor de las salinas en época medieval.
ABSTRACT: This work outreach, seeks to value study an ancient and forgotten medieval salt area, which was used for the extraction and production of sea salt is the salt of Torreblanca which occupied a large area to along the continental coastline that affected about 20/25 acres of land, a place where medieval inhabitants of the place of the Islamic period excavated and lowered the floor to sea level. Salt extraction and trade, are the bases to help you make an approach to the study of rural employment, the economy, and the historical, cultural and economic connotations of the people who occupied these lands near Salinas in medieval times.
EXPOSICIÓ:
L'orografia litoral continental de Torreblanca (Castelló, comarca Plana Baixa, Comunitat Valenciana) es caracteritza per tenir una costa baixa, amb zones fàcilment inundables amb nivells de sòl o per baix o a nivell del mar, que s'estenen al llarg del litoral continental torreblanquí, llocs on antany van existir i encara existeixen llacunes costaneres i zones fàcilment inundables. En aquest medi costaner de litoral baix, en la zona nord de la costa de Torreblanca / Torrenostra, que s'estén fins a Capicorb (al terme d'Alcalà de Xivert), fa aproximadament uns mil anys, en l'alta edat mitjana es va iniciar una activitat econòmica molt lucrativa i necessària en l'època, es tractava del comerç de la sal, amb la construcció en aquest medi de salines (canals, eres, parcel-les) per a la producció i elaboració de sal marina. La lectura que es desprèn de la interpretació del medi físic que envolta el lloc, és que ens trobem amb un territori amb activitats econòmiques enquadrades en l'edat mitjana, sent testimonis de l'evidència del que va poder haver estat una important zona salinera, avui dia es mostra com un dipòsit natural on va haver-hi estanys, eres, parcel-les per a l'evaporació de l'aigua del mar. La zona de vestigis de sòl que probablement albergaven les salines es troben a la zona nord de Torrenostra, es tracta d'una zona delimitada i anomenada amb els topònims Clot d'en Tomàs / Prat d'en Bel, es tracta d'un terreny ubicat al costat del litoral i paral·lel a la mar amb una orientació nord-est / sud-oest, amb una extensió d'aproximadament uns 1000 metres de llarg i unes 20/25 hectàrees de terreny afectat, que tenen els següents límits confrontants, a l'est limita amb la “Cañada del Mar”, un camí ramader històric i mil-lenàri costaner, que circula en paral·lel a la costa mar Mediterrani, està via ramadera discorre pel Serradal amb una amplada de 45 metres a partir de la vora de la mar, avui dia el camí antic que va existir a trams, està desaparegut per l'acció marina, a l'oest limita amb el camí del Campàs i al camí l'Atall de Torrenostra a Capicorb, al sud aquesta acotada per la fàbrica del peix una construcció de mitat del segle XX, i al nord-est limita amb la finca agrícola de El Campàs, en total l'àrea d’exploració ocupa aproximadament unes 25 hectàrees de terreny que es van haver de transformar per poder habilitar i desenvolupar l'activitat salinera, el subsòl i base d'esta àrea és rocós format per un subsòl de roques de conglomerat de sediments quaternaris dipositat per vies fluvials fa aproximadament un 1.000.000 d'anys, estes roques a la part central de l'àrea central de la zona salinera afloren a la superfície, per construir les salines es van haver de rebaixar el nivell de sòl, per a poder cobrir les parcel-les d'aigua de mar , les terres i pedres que es van excavar i extraure es van traslladar i acumular a la part central del Clot d'en Tomàs-Prat d'en Bel, ubicant-les en el lloc on més afloraven i emergien les roques , aquesta terra va servir en el seu nou lloc per elevar el terreny i crear nova terra de conreu que ocupava la part central de l'àrea entre les salines i que encara existeix. Aquestes salines arcaiques es van explotar en època islàmica, els vestigis d'hàbitats dispers d'aquesta cultura envolten les salines, com s'ha pogut apreciar amb les grans remocions de terres al llarg de tot el segle XX, amb aixecament i l'anivellament de les terres i bancals per irrigar-los, en uns 60 anys s'ha aixecat, remogut i anivellat tot el subsòl gradient pla del terme de Torreblanca quan passa de ser una zona de secà a ser zona d'irrigació i regadiu per la perforació de múltiples pous artesians, una transformació del secà a regadiu que va transformar les terres i va alterar el paisatge cultural arcaic. Cal esmentar l'existència d'un gran cementiri islàmic que va aparéixer en la transformació mecànica a mitjan segle XX en la part baixa de la finca del Mas del Vaporet, que dóna evidència de la importància de la zona com a hàbitat en època islàmica. El límit més septentrional de les salines es trobaven al costat del límit sud de la finca agrària del Campàs, aquest marge estava delimitat fins fa uns 20 anys per una alineació de palmeres datileres plantades en els marges de la nobiliària finca, aquesta alineació va ser un últim reducte i el lloc d'extinció del que va ser un antic cultiu a l'època medieval de la finca del Campàs, en què va existir antany un extens palmerar que va existir al costat del mar a la costa de Torreblanca. Els terrenys de les salines amb un sòl de terra format per dipòsits amb escassa permeabilitat compost de partícules de argiles, margues i llims, es van llaurar i anivellar en els anys 60 del segle XX, per plantar arròs, però no va ser un terreny apte per l'altíssima salinitat que contenia el terreny pel qual es va abandonar el projecte. Amb el cultiu i l'anivellació del terreny per a l'agricultura es van esborrar els vestigis dels marges de les eres i les parcel-les salineres. En la dècada de finals dels anys seixanta i principis del setanta l'exèrcit de terra va fer maniobres militars en aquest lloc durant uns anys, arribaven les companyies per ferrocarril a l'estació de Torreblanca, i baixaven a la costa a muntar els campaments, feien pràctiques de tir d'armes lleugeres i artilleria, l'exèrcit va habilitar la zona anomenada la trinxera per acampar, terraplenant per a tal fi un quadró del terreny saliner inundable d'unes dues hectàrees que van alçar més d'un metre, terraplenat el terreny amb graves i còdols del Serradal confrontant. A les salines han proliferat com a vegetació autòctona el canyís i les salicòrnies (salobreres) que han servit de pastura durant segles per al bestiar oví i boví. CONCLUSIONS:
La finalitat de l'elaboració de la sal, i la destinació de la producció al comerç, seria fonamentalment per al proveïment de sal als ramats de bestià, per a la salaó de peix i per al consum humà. L'economia salinera d'este indret, va poder ser un element substancial per a l'organització d'este territori medieval d'Albalat, Torreblanca, Xivert, Alcalà i Capicorb. Hi a la possibilitat d'establir certes relacions entre l'explotació salinera, i una de les activitats econòmiques més important en l'època medieval com va ser la ramaderia.
ADDENDA:
- (Jaume I, ordena als homes dels termes de Morella, Culla, Cervera, Coves de Vinromà, Albalat i Benifassà, no compren sal que no siga de Peníscola).
Fuente: J. Sánchez Adell (1975): "Notas para la historia de la sal en la Edad Media". Millars, II. Castelló (1975), pp. 29-45. Revisada la transcripció en 1999 a partir del manuscrit de referència
Arxiu de la Corona d'Aragó. Barcelona. Cancelleria reial. Pergamí nº 1754 de Jaume I. Còpia autoritzada de 1304. Año1263, agost 24. València
Texte original: “Hoc est translatum bene et fideliter factum idus ianuarii anno Domini millesimo trescentesimo tercio, sumptum a quadam litera papirea illustrissimi domini Jacobi, felicis recordacionis regis Aragonum, sigillata sigillo suo minori cereo fixo in dorso, tenor cuius litere dignoscitur esse talis:
Jacobus Dei gracia rex Aragonum, Maioricarum et Valencie, comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispesulani.
Fidelibus suis universis hominibus de Morella et terminorum suorum, de Culla et terminis suis, de Cervaria et terminis suis, et hominibus de Coves et terminis suis, de Exivert et terminis suis, et hominibus Albalat, et termini fratrum de Benifazano; salutem et graciam.
Mandamus vobis firmiter, quatenus omnes vos superius nominati, utamini de sale Paniscole et accipiatis de eodem et non aliquo alio sale.
Et hoc non mutetis aliqua racione.
Scientes quod si aliquis vestrum usus fuerit alio sale, nisi de sale Paniscole supradicto, unicumque inventus fuerit utente alio sale, amitat bestiam et omnia que secum apportabit sine aliquo remedio.
Datum Barchinone IX kalendas septembris anno Domini millesimo ducentesimo sexagessimo tercio.
Sig+num Petro Ferrarii, notarii publici Valencie, testis.
Sig+num Mathei Calonge, notarii publici Valencie, testis.
Sig+num Guillermi de Verneto, notarii publici Valencie, qui hec fecit fideliter translatari die et anno in prima linea contentis”.
CARTA PUEBLA DE CABANES:
- (Año 1243, juny 19. Ponç de Torrelles, bisbe de Tortosa, atorga la carta pobla de Cabanes).
Fuente: Enric Guinot Rodríguez (1991): “Les cartes de poblament medievals valencianes”.
Edició d'Enric Guinot Rodríguez. València 1991, pp. 170-173.:
Texte original: “Notum sit cunctis quod nos, Poncius, Dei gratia dertusensis episcopus, et nos Guillelmus, prior eiusdem loci, assensu et voluntate totius capituli nostri, damus et concedimus vobis Johani de Na Rama, Allegre, P. Ferrario, A. Cathalano, Aquiloni de Cabacerio et Bartholomeo de Alcurisia, et omnibus aliis populatoribus presentibus ac futuris, villam de Cabanis cum suis terminis et affrontationibus universis, sicut includitur ab oriente in serra sub Quexa, que dividit cum Albalato; a merydie in visu Mirabeti et in serra que dividit cum Suffera et Rixser, usque in visu de Burriol, de serra in usque ad podium de Gaydones, et de podio de Gaidones usque ad archum sicut dividit cum Villafamez, de archu usque ad mesquitam que dividit terminos de Cabanis et de Benifaxo; a circio in capite honoris Petri Alegre, et sicut terminus dividit ad baranchum de Subarra, [et de barrancho de Subarra] usque ad serram de Quexa, que dividitur cum Albalato.
Sicut dividunt istis terminis et affrontationibus includuntur, damus vobis et vestris in perpetuum per nos et omnes nostros successores dictam villam, cum omnibus terris, lignis, arboribus, aquis, pascuis, ad omnes usus vestros, cum suis pertinentiis et universis ad bene populandum, excolendum et laborandum.
Ita quod in eadem villa instituatis octuaginta populatores qui in ipsa villa hereditatem et suas habeant mansiones continuam residentiam facientes.
Ibidem, infra autem predictos terminos ville de Cabanis supradicte, nostram nobis dominicaturam retinemus.
Damus etiam vobis et vestris in perpetuum vallem de Rixer, in qua vestros ortos construatis. Set in eadem villa retinemus nobis molendina et duos ortos, quorum ortorum unusquisque in se contineat unam fanechatam seminature.
Retinemus etiam nobis et successoribus nostris decimam et primiciam panis, scilicet vini et olei et ortaliciis, et de omnibus aliis fructibus quos terra producit.
Et decimam et primiciam similiter de omnibus animalibus in hunc modum, quod pro vitulo, pullino, eque vel asine, detis nobis pro unoquoque VI denarios iachcenses, et de omnibus autem capris et porcis detis nobis decimam et primiciam fideliter et integre, et de pullis vero et anseribus, si populator unum habuerit vel centum, aut amplius, det nobis pro decima unum quilibet populator.
Item, pro locido retinemus nobis quod unaquaque hereditas populatoris det nobis mediam fanecham tritici et mediam fanecham ordei, liceatque vobis ferrarium vestrum vel ferrarios habere quos volueritis. Si vero ferrarius fuerit indecens vel mali operator, et vos a nobis moniti dictum ferrarium corrigere volueritis, nos ipsum expellere possimus et vos alium inducatis, qui operam faciat populatoribus competenter. Quicumque autem ferrarius aut ferrarii inductus vel inducti fuerint, teneantur opera facere episcopo et priori, que necessaria fuerint laboratoribus nostrarum dominicaturarum, sine omni missione nostra vel expensa, et de locido vero absolvimus omnes populatores ab hoc presenti festo sancti Johannis usque ad duos annos, et ex tunc ab omnibus dictum locidum habeamus.
Item, retinemus nobis quod unusquisque venator predicte ville de Cabanis teneatur nobis dare, si venationem exercerint semel in anno, et in Natale Domini, duo paria cuniculorum.
Item, retinemus nobis omnes furnos et molendina que in termino dicte ville de Cabanis, et in valle de Rixer edificari poterunt; itaquod nos teneamur vobis coquere panem pro vicesimo quinto pane; teneamur vobis bladum molere pro sexta decima mensura.
Si quidem, retinemus nobis et successoribus nostris iusticias et stachamenta atque firmamenta.
Predicta autem omnia damus vobis et successoribus vestris, ad bonas consuetudines civitatis Illerde.
Si vero causa sive placitum fuerit inter vos omnes, et vos vel aliquem de universitate vestra, teneamini sub nostro iudice respondere, qui vobis non possit nec debeat esse suspectus, et si ab illo volueritis appellare liceat vobis.
Ita tamen, quod coram alio iudice a nobis constituto, qui suspectus haberi non possit causam appellationis prosequamini sub eodem.
Et si causa sive placitum inter nos et vos fuerit, liceat vobis semel appellare a baiulo sive iudice nostro, qui ibi pro nobis fuerit institutus ad convicinos vestros.
Et si aliam appellationem facere volueritis ad nos, faciatis eandem.
Idem retinemus nobis exercitum, ut quandocumque episcopus dertusensis, vel ecclesia, exercitum fecerit vel cavalcatam, teneamini sequi ipsum; sed ad cumulum gratiarum, vos ab omni exercitu vel cavalcata absolvimus, ab hoc preterito festo Pasche usque ad sex annos.
De omnibus siquidem inventionibus vel trobis, hanc inde medietatem inventor et nobis aliam retinemus.
Addimus etiam districtius inhibentes, quod nullus miles vel populator seu habitator ville de Cabanis vel totius termini Mirabeti, in cuius termino predicta villa consistit, guerram vel pignus aliquod facere presumat, nisi de spetiali licentia episcopi et prioris liceatque vobis et vestris predecessoribus in perpetuum honores et possessiones predicte ville de Cabanis vendere, inpignorare, vel alienare, omni vestro consimili laboratori, preter militibus atque sanctis.
Quod est actum XIIIº kalendas iulii anno Domini Mº CCº XLº IIIº.
Ego, Poncius, dertusensis episcopus subscribo.
Sig+num Guillermus, prioris. Ego, Dominicus, prior claustralis, subscribo, sig+num. Ego Bernardus, archidiaconus dertusensis, sig+num. Arnaldi, dertusensis sacriste, sig+num. Petri de Podio, dertusensis hospitalarii, sig+num. B. de Fenolario, precentoris Dertuse, etc”.
BIBLIOGRAFIA :
-M. BETI: "La gabela de la sal en Peñíscola", BSCC I, 1920.
-N. P. GÓMEZ SERRANO: "Contribució al estudi de la molinería valenciana mijeval", II Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Valencia, 1923.
-ALMELA Y VIVES, F.1961: "Aspectos del vivir cuotidiano en la Valencia de Fernando el Católico", en el V Congreso de Historia de la Corona de Aragón, tomo 5, Zaragoza, 1961, págs. 203-261.
- F. QUEROL FAUS; La vida valenciana en el siglo XV, Valencia, 1963.
- F. ROCA TRAVER: "El tono de la vida en la Valencia medieval", BSCC LIX, 1983
- AZUAR, R. 1999: El paisaje medieval islámico del sur valenciano, pp. 49-59. Geoarqueologia i quaternari litoral. Memorial Maria Pilar Fumanal. Universitat de València, València.
- FUMANAL, P. 1993.: Litoral y poblamiento en el litoral valenciano durante el Cuaternario reciente: Cap de Cullera-Puntal de Moraira, pp. 249-259. Estudios sobre Cuaternario. Medios sedimentarios. Cambios ambientales. Hábitat humano. Universitat de València.
- LÓPEZ GÓMEZ, J. y LÓPEZ GÓMEZ, A. 1986: El poblamiento tradicional en las costas
valencianas: la dualidad ribera-huerta. Cuadernos de Geografía, 39-40: 263-288.
- MARTORELL, J. 2001: El món mariner del Cabanyal. Engloba Ediciones. Valencia.
- MATEU, J., SANCHIS, C. i FERRI, M. 1999: El golf de València durant els segles XVI i XVIII. Canvis ambientals, 367-374. Geoarqueologia i quaternari litoral. Memorial Maria Pilar Fumanal. Universitat de València, València.
- PIQUERAS, J. 1999: El espacio valenciano. Una síntesis geográfica. Editorial Gules. Valencia.
- ROSSELLÓ, V. 1986: L’artificialització del litoral valencià. Cuadernos de Geografía. 38: 1-28.
- ROSSELLÓ, V. 1991-1992: El terme Grau i la nomenclatura dels estanys litorals. Notes de Geografia Física, 20-21. Universitat de Barcelona.
 -MARTÍ DE VICIANA, RAFAEL: Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino, Tomo III. Valencia: Departamento de Historia Moderna de la Universidad de Valencia, 1972.
- BOIRA I MAIQUES, JOSEP VICENT, 2004:  Paisaje cultural y patrimonio litoral valenciano. Departament de Geografia. Universitat de València.
- PLATA MONTERO, A. 2006: El ciclo productivo de la sal y las salinas reales a mediados del siglo XIX, Vitoria, 2006.
- Sánchez Adell, J. (1975): "Notas para la historia de la sal en la Edad Media". Millars, II. Castelló (1975), pp. 29-45. Revisada la transcripció en 1999 a partir del manuscrit de referencia.
- PRADES BEL, Juan E. (2012): “Castillo de Xivert”. Mis Pueblos. Proyecto valoración y divulgación de recursos: cultura, historia y patrimonios. 2012.
- PRADES BEL, Juan E. (2012): “Capicorp”. -2-1-2012. Mis Pueblos. Proyecto valoración y divulgación de recursos: cultura, historia y patrimonios. 2012.
- PRADES BEL, Juan E. (2013): Cultura y patrimonio natural de Torreblanca. Mis Pueblos. Proyecto valoración y divulgación de recursos: cultura, historia y patrimonios. 2013.
- PRADES BEL, Juan E. (2013): “La geologia de la Plana de Albalat” . 20-1-2013.Mis Pueblos. Proyecto valoración y divulgación de recursos: cultura, historia y patrimonios.  2013.
- GUINOT RODRÍGUEZ, Enric (1991): “Les cartes de poblament medievals valencianes”.
Edició d'Enric Guinot Rodríguez. València 1991, pp. 170-173.
ARCHIVO: