"LAS OBRAS DEL NUEVO TRAZADO DE LA CARRETERA DE PRIMER ORDEN ENTRE SAN MATEO Y PUEBLA TORNESA, DATOS DEL AÑO 1863".

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, FOLCLORE, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "Crónicas históricas"; "Recordar también es vivir"; "Historias del Mar"; “Espigolant cultura: taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

(Temáticas): LOS TRANSPORTES Y LAS COMUNICACIONES A LO LARGO DEL SIGLO XIX POR LAS CARRETERAS Y CAMINOS REALES DE ESPAÑA.

"LAS OBRAS DE CONSTRUCCIÓN DEL NUEVO FIRME DE LA CARRETERA DE PRIMER ORDEN DESDE VALDEÁLGORFA Á CASTELLÓN EN EL TRAYECTO COMPRENDIDO ENTRE SAN MATEO Y PUEBLA TORNESA, DATOS DEL AÑO 1863".

Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Les històries escrites que m'acompanyen, m'ajuden a pensar, a imaginar, a viure, i a experimentar un munt de vides molt diferents de la meua". J.E.P.B.).

INTRODUCCIÓN:

EXPOSICIÓN DOCUMENTAL (Juan E. Prades Bel):

(Documento 1º, fechado en el año 1863): "El Clamor público. 22/8/1863. CRÓNICA DE PROVINCIAS. CARRETERAS.— He aquí el estado en que se encuentran las obras de la carretera de primer orden de Valdealgorfa á Castellón en el trayecto comprendido entre San Mateo y Puebla Tornesa.

La esplanación, dice, se halla concluida en todo el trayecto.

El afirmado está terminado en una extensión de 33 kilómetros de los 46 que comprende este trozo, con la circunstancia de que el terreno afirmado es el peor, puesto que el arenal que existía entre Puebla Tornesa y Cabanes, no tan solo se halla concluido, sino abierto al tránsito público, manifestando cada día mayor solidez.

Este arenal se halla en el trozo 3.°, comprendido entre Puebla Tornesa y el alto de Benlloch, y contiene 25 tajeas, una alcantarilla y un pontón.

El trozo 4º, ó sea desde el alto de Benlloch hasta las Cuevas, contiene 19 tageas, 5 alcantarillas y 5 pontones.

Esta concluido y se abrirá dentro de muy poco tiempo al servicio del público, pues únicamente faltan algunos retoques en los pontones de Castellots y Piedra larga; pontones muy costosos por los largos y profundos muros  que en ellos han tenido que hacerse. Hay además en dicho trozo un sifón para dar paso, de un lado de la vía al otro, á las aguas de un molino harinero.

El trozo 5.° desde las cuevas al molino de Eurieres (molí d'en Rieres), contiene 12 tajeas, una alcantarilla, 3 pontones y un puente de tres arcos, con siete metros de luz cada uno de ellos. Tiene terminadas todas sus tajeas, la alcantarilla y uno de los pontones: los otros dos y el puente están al arranque del arco, pero las pilastras y muros llegan á la altura de la rasante.

El trozo 6.°, desde el molino de Eurieres á la Salsadella, tiene 10 tajeas, 6 alcantarillas y un puente igual al del trozo 5.º. Están terminadas 8 tajeas, 5 alcantarillas, y al puente le falta solo la imposta y antepechos, estando al terminarse las otras dos tageas y la alcantarilla que faltan.

El 7.° trozo, desde la Salsadella á San Mateo, contiene 4 tajeas, dos alcantarillas y un puente de 3 arcos con 5 metros de luz cada uno. Tiene tres tajeas terminadas, las alcantarillas á la altura de la imposta y el puente al arranque del arco.

Los muros de todas las obras de fábrica están terminados, faltando soló la coronación.

Está muy próximo el día en que podrá llegarse a Morella sin interrupción, empleando la hermosa vía, cuya conclusión está muy cercana".

"DATOS HISTÓRICOS SOBRE LOS ANTERIORES VIALES....CAMINO DEL MAESTRAZGO. NUEVA CARRETERA DEL MAESTRAZGO. CARRETERA REAL DE VALENCIA A ZARAGOZA. CARRETERA REAL DE CATALUÑA".

(Documento 2º, fechado en el año 1847): AÑO 1847. LA COSTRUCCIÓN DE LA NUEVA CARRETERA DE SAN MATEO: El Espectador (Madrid. 1841). 6/3/1847, página 2. CARRETERA DEL MAESTRAZGO. "CRÓNICAS DE PROVINCIAS. —De SAN MATEO (provincia de Aragón) nos escriben: El hambre que está sufriendo este país ha llegado á ser horrorosa: la escasez no oprime solamente á las clases proletarias, ha ido á cercar también á los labradores, que para haber de subsistir toman de los usureros, á un precio en extremo exorbitante los granos que se obligan á pagar en setiembre, en la recolección del vino. En tan miserable posición y contando con las naturales disposiciones de muchos habitantes del Maestrazgo á secundar cualquier movimiento, que a la vez que les produzca su precisa manutención, alimente las vivas esperanzas que abrigan por la llegada de su verdadero Mesías, no será extraño qué si muy luego el gobierno hace que desaparezcan estos principios poderosos para una insurrección, presenciemos gravísimos sucesos. 

CARRETERA DEL MAESTRAZGO: Las obras de la carretera de San Mateo en que se ocupaban una porción considerable de brazos, fueron suspendidas el jueves de la semana anterior, viniendo un parte a los dos días después, de haber aparecido una cuadrilla de ladrones en el término de Chert; con este motivo, se puede decir como seguro, qué si aquella obra sigue paralizada, el día menos pensado veremos levantarse, en vez de estas partidas, de que menos un par de batallones".

 (Documento 3º, fechado en el año 1847): AÑO 1847. LA COSTRUCCIÓN DE LA NUEVA CARRETERA DEL MAESTRAZGO, TRAMO DE SAN MATEO A MORELLA. El Heraldo (Madrid. 1842). 18/6/1847, página 4."—OBRAS PÚBLICAS.—Acerca de la carretera que se está, construyendo en el Maestrazgo (Castellón), dicen de aquel punto lo siguiente con fecha 11 (de junio de 1847): “En diferentes comunicaciones tengo hablado á Vds., dé las innumerables ventajas que debe reportar este montuoso y atendible país con la realización del proyecto de la carretera denominada del Maestrazgo, porque se trata nada menos que de establecer una línea de comunicación entre Valencia a Zaragoza por la parte occidental de aquella ciudad, a cuyo fin se pretende construir dicho arrecife desde Castellón á Alcañiz, pasando por San Mateo, Morella y Monroyo, y se completara el mencionado proyecto con la práctica de un  ramal desde el primero de los tres últimos pueblos que conduzca a Vinaroz ó Benicarló. El pensamiento de llevar a cabo tan beneficiosas obras data ya desde el año 1608, habiéndose tratado de ellas en diversas ocasiones, aun cuando sin resultado alguno, como suele  suceder en la mayor parte de las obras en marcha de útiles para nuestra desventurada España. Últimamente, y en la ocasión más favorable que escogitarse pudiera, se ha procedido á construir el trozo desde San Mateo á Morella (el más escabroso de toda la línea que se intenta establecer), principiando en la misma salida del primer pueblo, bajo la dirección del entendido é infatigable ingeniero en jefe don José Ortega. 

Han trabajado la mayor parte de la primavera sobre mil jornaleros de los más necesitados, ganando salarios de cinco reales, con cuyo oportuno socorro consiguieron aquellos infelices mitigar el hambre que los devoraba, evitándose a la vez que muchos de ellos, impulsados por tan apremiante necesidad, marcharan de habitar estas fragosas montañas, y que tuviéramos que lamentar las desgracias que afligen hoy al inmediato principado de Cataluña. Empero afortunadamente, han sabido dar pruebas de su notoria honradez y amor al trabajo honradez, en el hecho de haber observado un comportamiento ejemplar, sin ocasionar la más minina queja ni disputa entre ellos, para la cual ha contribuido sobremanera las excelentes disposiciones del mencionado José Ortega, y la buena elección que supo hacer de prudentes y celosos sobrestantes y cabos. Se adelanta considerablemente en el trabajo, pues a pesar de que la mayor parte del camino tiene que abrirse en terreno de roca, debe llegar muy luego la rambla de Chert, distante una legua de San Mateo, cuyo trozo, construido con todas las reglas del arte, y sin disputa de los más bonitos y sólidos de España, facilitara la esperada comunicación de dicha villa con otros pueblos inmediatos, así como la completa realización de la obra labrará sin duda la felicidad presente y futura de tolos ellos, dando en la actualidad ocupación y pan a la clase proletaria".

(Documento 4º, fechado en el año 1852): EL CAMINO DEL MAESTRAZGO: AÑO 1852: "El camino del Maestrazgo está completamente paralizado, pero en cambio dicen que va a emprenderse la parte que lo ha de enlazar con la capital de la provincia, que es la más importante de la línea”. El Clamor público. 16/7/1852, página 3.

(Documento 5º, fechado en el año 1834): AÑO 1834: LA CARRETERA REAL DE VALENCIA A ZARAGOZA. "PARTES MENSUALES DE LOS GOBERNADORES CIVILES, ABRIL DE 1834. PROVINCIA DE CASTELLÓN DE LA PLANA. Caminos:= Convencido de que los caminos son el medio más interesante para el fomento de la producción, según dejo indicado en el artículo de comercio, he dedicado mi atención a este punto. En su consecuencia, y en vista de la utilidad que debe resultar de la recomposición del camino y formación de un puente sobre el mismo, en la distancia que medía desde la villa de Almazora a esta capital, estoy instruyendo expediente para en virtud de él disponer lo conveniente a que se realice este proyecto con el menor gravamen posible de los pueblos interesados en su ejecución. 

Estando prevenido por S. M. que se ponga corriente la carretera real que desde la ciudad de Valencia se dirige a la de Zaragoza, atravesando por esta provincia, y contribuyendo á este trabajo los pueblos que han de disfrutar de  este beneficio, estoy reuniendo los antecedentes y conocimientos necesarios para hacer que la recomposición del camino reciba todo el impulso posible, a fin de que al paso que queden cumplidos los deseos de S. M. reportándose los grandes beneficios consiguientes a ella, llegue el día en que se liberten de esta carga los pueblos que hace siete años están contribuyendo con sus peones y caballerías.

La antigua carretera real de Cataluña, había venido á ser un barranco practicable solo á las caballerías del país, cuando en el año próximo pasado, y antes de crearse las subdelegaciones de Fomento, acudió á S. M. el alcalde mayor de la villa de San Mateo, por donde atraviesa dicho camino, por el ministerio del cargo de V. E., haciendo presente la necesidad y conveniencia de que se atendiese á su reparación. Convencido el ánimo de S. M. de la utilidad de esta obra, de no grande dispendio, según lo había propuesto el alcalde mayor citado, se dignó mandar por Real Orden de 14 de junio del año último (1833) se atendiese à la conservación y reparación de dicho camino; mas no habiendo dado paso alguno para el cumplimiento de aquella soberana resolución, he dado las disposiciones convenientes para que se lleve á efecto con la mayor celeridad posible, estableciendo cuatro brigadas de á 25 hombres, que simultáneamente trabajen en cuatro trozos distintos en que he subdividido las obras, bajo la dirección del mismo á quien S. M. tuvo á bien comisionar al efecto. Tengo preparados todos los trabajos, y no dudo que en el parte siguiente tendré el gusto de decir á V. E. que ya se hallan principiados. Dios guarde á V. E. muchos años. Castellón, 8 de mayo de 1934. — Excelentísimo. Sr. = M. El marqués de Villores. = Excelentísimo Sr. Secretario de Estado y del Despacho del Fomento general del reino". Diario del comercio (Madrid. 1834). 20/5/1834,p. 4.

Artículos publicados por la prensa de la época, recopilados en el archivo documental “Memorias Históricas de 135 municipios de la provincia de Castellón”. (Juan E. Prades Bel).

ADDENDA: ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN EMILIO PRADES):

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES:

“Memorias Históricas de 135 municipios de la provincia de Castellón”.

ARCHIVO FOTO-IMAGEN: 

EL "PERNIL GUST DE SUCHA" O "SESINA" D'OVELLA.

GENTS, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, FOLCLORE, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:

EN HOMENATGE A LA MEUA TERRA I AL MEU PAÍS....

Per: JUAN E. PRADES BEL, autor dels projectes: "Cròniques històriques"; "Recordar també és viure"; "Històries del Mar"; "Espigolant cultura: taller d´història, memòries, cròniques, patrimonis i humanitats"; i altres històries. 

(Sèrie temàtica): EL PAISATGE CULTURAL, HISTÒRIC, FOLKLÒRIC I GASTRONÒMIC, I L'ARGOT AGROPECUARI AUTÀRQUIC DE LES MASIES I CASES DE LA VALL DE LA BARCELLA (XERT, CASTELLÓ), RECORTS DE VIDA DE 1860 A 1960.

LA "SESINA D’OVELLA" O PERNIL GUST DE SUCHA DE L’ANTIC TERME DE LA BARCELLA (XERT / CHERT), REMINISCENCIES DE  PREPARACIONS GASTRONÓMIQUES ANCESTRALS DEL PASAT ISLÀMIC, MORISC I MEDIEVAL DE LA BARCELLA.

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Les històries escrites que m'acompanyen, m'ajuden a pensar, a imaginar, a viure, i a experimentar un munt de vides molt diferents de la meua". J.E.P.B.).

EXPOSICIÓ (viure sense la conservació del fred domèstic): Cal explicar que el territori de la Barcella (Xert) és molt agrest i pedregos com la resta del paratge del Monte Turmell, es tracta d'una vall envoltada de grans moles jurásiques overtes per foies i barrancs, i al hivern en la Barcella a pesar d'estar al carasol del Turmell, feia més fret allí a l'aire lliure que estar vivint dins d'una nevera. 

- En quant, al manejo de la alimentació, els masovers de La Barcella, tenien uns mètodes ancestrals de practica general per conservar la carn un poc més enllà d’uns 4 o 5 dies, tinc molt present en la memòria la presencia en totes les cases de la típica carnera envoltada de tela mosquitera i de presencia penjada a les cuines dels masos i altres teles mosquiteres amb les que envolicaven els pernils i els embutits, amb este i altres mètodes tractaven d'evitar l'aparició de cucs a la carn causat per la posta d'ous de les grans mosques negres, les anomenades i temudes "moscardes". Sense la conservació del fred domèstic, quant és matava un animal per menjar, la solució era el salar, condimentar, orejar la carn, i posteriorment assecar-la (i fer pernil o sesina) o fer-la fregida amb oli allò que coneixem com fer conserva de “frito”. Però el tipo de carn a la qual li dedique este article era d’origen ovi, i no era molt apta per a fer frito, en refereix a la “sesina d’ovella grana”, una carn peculiar perque te un gust molt fort de llanar i lanolina, este tipo de carn tan sols se salava i és deixava assecar i curar. L’aparició d’esta carn en casa del pastor no era per gust, era que havia perdut o renovat un animal de la seua rabera. Matar una ovella en edat reproductora no era una cosa que passes molt sovint, a esta carn d'animal adult se l’anomenava o classificava com a carn granà, si un pastor tenia un compromís social o un evento de celebració familiar podia matar alguna ovella, però per a ser bona i apreciada pels comensals havia de ser de primala o de una femella gorda i maxorra, este tipo de carn granà de maxorra era un animal que pel motiu que fos era estéril pues no és reproduïa ni criava, però la seua carn era moltísim estimada i apreciada en gran manera, uns altres animals de descarte eren els molt granats, que estaven vells, afeblits, prims i flacs per falta de salut, per vejez o per perduda dental, estos animals anaven perdent vitalitat i anaven de cap al final de la seua vida, i molt sovint no tenien comprador, per desfer'sen d'estos animals amortitzats per a els pastors era una font molt valuosa de proteines i els sacrificaven, per aprofitar-los, i poder fer amb ells un consum auster i profitos, inclús si veien que un animal estava a les últimes i anaven a morir el degollaven i aprofitaven allò que podien, per donar les restes poc nobles per menjar els gossos i per a el consum humà principalment les cuixes i les espatletes que molt sovint les salaven i les deixaven assecar per fer el pernil d'ovella amb molt de gust a llana sutxa. De les costelles i riñonades extraíen tires de carn sense os que tan sols la deixaven secaven al sol esteses damunt de les roques i l’anaven volta'n per al seu assecat, estava destinada per a donar a menjar als gossos, altres parts eren per al consum humà i esta carn anava salada, la posaven uns dies en sal, era pegar-li un saló i desprès l’aromatitzaven restregan herbes picades (llorer, timó, romer, fonoll,...) mesclades amb oli d’oliva, del procés obtenien el pernil d’ovella, un tipo o varietat de sesina de rasa ovina de potent gust i aroma inusitat, quan s'assecava prenia un color eternament negrós, la veritat és que el color i el hedor de llana o sutxa no ajudava al seu major prestigi, en general la carn seca d’ovi d'edat molt granat no era de l'acceptació dels més aprensius, per a molts el tufo de lanolina els pareixia repugna'n, i passan al gust de cata, el primer mos era de sabor ha sutja, però si hi havia fam i li pillaven el gustet l'anaven encontran bona, i anava acolan, i bona si que és este tipo de "sesina ovina", la veritat és que es podia menjar, i sobretot si no hi havia res més per triar, lo que diu el refraner popular "a la fam rostoll, i tots pasturen", i "lo que no mata engorda" (Profit i bona ganeta van de la mà).

“GUEDDID” MARROQUÍ: En Marruecos és molt consumida la carn d’ovella marinada i seca es diu “Gueddid”, és un plat de carn seca molt típic i popular, està relacionat amb la "festa del Sacrifici".

SUTZA, SUCHA, SUTXA, SUTJA: Estes paraules se apliquen o tenen relació amb els ovins, es per la grasa que conté la llana que produixen les ovelles adultes, la qual alberga una alta concentració de lanolina i suarda-

- Les ovelles tenen un tacte i una olor peculiar a lanolina en brut, que és la peculiar "aulor i tacte gras que anomenem sucha", que també traspasa al gust de la carn, és un toc peculiar propi dels ovins, a este sabor quant és molt fort és cita i nombra com "fa molt de gust a borregó", i este aroma o "farum" de llana, lanolina i suarda (potasa) va incrementanse amb l'edat de l'animal. 

- El caldo de sucha, resultant de ficar en remulla els vellons de llana bruta amb aigua calenta però sense bullir, este caldo en temps antics servía per fer la bugà de roba de treballar, que deixaven a remulla dins d'un balde amb el caldo de sucha que feia la funció que fa el sabó i despres calia rentar esta roba amb aigua clara i neta, i quedava la roba molt neta, i les mans de la rentadora molt fines.

ADDENDA: ADDICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES BEL):

LA VIDA A LA BARCELLA I A CHERT: En temps antics, en concret entre els anys 1860 i 1960, la vida, l'apanyo i el trafegar del dia a dia en el mon rural agropecuari del territori de l'antic terme medieval de la Barcella, que va ser incorporat al terme municipal de Xert. Els veins dels masos compartien rasgos culturals molt similars i vivien en situació d'económia precaria, uns temps extensible a cavall dels segles XIX i XX, i tot era molt diferent de com entenem i veiem la vida rural i urbana en este segle XXI, especialment l’alimentació i les preparacions dels aliments eren molt diferents a les costums de l'actualitat, estem parlant de molt abans de l'aparició e introducció en les cases de la llum elèctrica, dels robots de cuina i dels aparells electrodomèstics, en este cas em referix a la falta existencial en la vida als masos de les neveres i els congeladors, els quals en apareixer marquen una inflecció en la conservació dels aliments, i comporten múltiples variacions en les costums culinaries i molts del menjars i cuinats populars desapareixen de les taules, i este és el cas de la cecina d'ovella. 

LA BARCELLA VA SER UN TERRITORI ISLÀMIC EN L'ÉPOCA MEDIEVAL I POSTERIORMENT TERRITORI MORISC: 

CARTA POBLA DE LA BARCELLA. Año 1192, octubre. Lleida. Alfons II d'Aragó atorga a l'orde de l'Hospital el lloc de la Barcella, situat al regne de València, quan siga conquerit als musulmans Arxiu Històric Nacional. Madrid. Ordes Militars. Pergamins. Carpeta 479, nº 11 Transcripció amb variants formals efectuada a partir de l'edició de: Ana Isabel Sánchez Casabón. Alfonso II rey de Aragón, conde de Barcelona y marqués de Provenza. Documentos (1162-1196). Institución Fernando el Católico. Zaragoza 1995, document 574. Texte: "Notum igitur sit omnibus, tam presentibus quam futuris, quod ego Ildefonsus, Dei gracia rex Aragonensis, comes Barchinonensis et marchio Provincie, ob remedium anime mee predecessorumque meorum, libenti animo spontaneaque voluntate, dono, laudo, concedo et presentis scripti auctoritate confirmo et auctorízo Deo et Sancto Hospitali Iherusalem, et Fortunio Cabeza magistro universisque fratribus eiusdem domus, presentibus et futuris, ibidem Deo servientibus, locum illum qui nuncupatur Barcella, situ iuxta Cervariam, qua sarraceni inhabitant, cum omnibus ingressibus et egressibus suis, cum aquis, pratis, pascuis, montibus, silvis et nemoribus, et cum universis terminis et pertinenciis suis, cultis et incultis, ad ius et dominium ipsius loci expectantibus. Hoc modo videlicet ut predicti fratres locum ipsum quandocumque voluerint, sicut melius potuerint, populent ibique castrum, edificent et construant, atque villam. Et hec omnia cum omnibus hominibus et feminabus et ceteris ad illa pertinentibus perpetuo iure hereditario habeant, teneant atque possideant libere, quiete atque potenter, sine alicuius hominis contradictione et contrarietate, ad propriam hereditatem ipsi et successores illorum prefato Hospitali Domino servientes, salva mea meorumque omnium successorum fidelitate per secula cuncta. Datum apud Ilerdam, mensse octobris, per manum lohannis Berachensis, domini regis notarii, anno Domini millesimo C XC II. Signum + Ildefonsus, regis Aragonensis, comitis Barchinonensis, et marchio Provincie. Signum + infantis Petri, filii eius, qui predicta donacione laudo et signo proprio confirmo. Sig+num Guillelmi de Granata. Sig+num Enneco de Aveo. Sig+num Petri de Maza. Sig+num Eximini de Rada. Sig+num Petri, maiorisdomus. Sig+num Otonis de Insula. Sig+num Pelegrin de Castellazolo. + Berengarius, Terrachonensis archiepiscopus. Signum + Iohannis Berachensis, qui hanc cartam scripssit mense et anno prefixo".

PERNIL o PERNILL m. Cuixa d'un animal, normalment d'un porc; més especialment, cuixa o espatlla de porc salada per a esser conservada; en castellà pernil, jamón. "Després cop de pernil, i per postres un got de cafè", Massó Croq. 119.- a) Tenir bons pernils: estar una persona molt grassa.—b) Esser un bon pernil: esser una dona molt ben feta de cos (Empordà). Fonética: pəɾníɫ (or.); peɾníɫ (Tortosa, val.); pəɾníʎ (Cerdanya); peɾníʎ (Andorra, Pallars, Tremp, Tamarit de la L., Urgell). Intens.:—a) Augm.: pernilàs.—b) Diminutiu: pernilet, perniló, perniliu.—c) Pejoratiu: pernilot. (Informació: Institut d’Estudis Catalans).

AGRAÏMENTS: Este d'article és de tints autobiogràfics, i esta dedicat a la memòria dels antics habitants de la Barcella, els textos recullen les memòries d’un fons documental autobiogràfic facilitat per Àngeles Bel Domenech, que és la mare de qui escriu i subscriu (servidor de vostes Juan Emilio Prades Bel). La meva mare va néixer i es va criar dins de l'àmbit cultural i familiar al voltant de les masies de Barranc de la Barcella. Els seus records nítids en primera persona i de trasmisió oral de fets ancestrals de la seua família, sobre rasgos culturals propis del lloc entre 1860 i 1960, m'impulsen a redactar i transmetre la memòria, les experiències, la vida i les costums, el folklore, i la cultura de familia de la gent i la etnografía que emergia d'este preciós territori abans molt viu i dinàmic, avui en dia silencios i adormit esperant pacient el retorn dels seus mentors, dels quals intentem recordar rasgos de la seua cultura en este article memorial de divulgació de portes obertes sobre "la Barcella, territori i antropologia". "In memoriam".

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA I FONTS DOCUMENTALS:

- Micó Navarro, Juan Antonio: “La romería de San Marcos de la Barcella en término de Chert. Una tradición que pervive”. Centre d'Estudis del Maestrat, 45-46 (gener-juny 1994), pp. 137-150. ISSN 0212-3975.

- Cantos i Aldaz, Xavier, Aguilella i Arzo, Gustau: “Inventari d'Ermites, Ermitatges i Santuaris de l'Alt i Baix Maestrat. (Castelló)”. Castelló: Diputació, 1996. pp. 132-133. ISBN 84-86895-72-3.

- Gil Saura, Yolanda: “ Arquitectura Barroca en Castellón”. Castelló: Diputació, 2004, pp. 439-441. ISBN 84-89944-93-8 .

- Meseguer Folch, Vicente: “El Molinar y la Barcella: Dos enclaves medievales en el término municipal de Xert”. Centre d'Estudis del Maestrat, 51-52 (juliol-agost 1995), pp. 143-164. ISSN 0212-3975.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Un tablero de juego grabado sobre piedra, La Barcella, Xert/Chert”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els cigrons blancs i els cigrons negres de la vall de la Barcella de Xert, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els típics sarrons de la sal i els cerrons de pell de cabra, artesanies domèstiques i oblidades dels pastors de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “La "sesina" i la carn de cabra salada, adobada i seca, un símbol oblidat de la gastronomia arcaica de la vall de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L’antiga tradició de la "voltà dels quintos" de xert pels masos de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El tombet de carn de cabra blanca celtibèrica, la carn de festa de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els antics bureos, la música de rondalla i el folklore popular dels masovers de la Barcella (Xert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Les raberes de cabres blanques celtibèriques de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'olla de recapte de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'ermita de Sant Pere i Sant Marc, ubicada a la vall de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El barranc de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i Sant Marc de la Barcella (Xert/Chert)”. 

- Prades Bel, Juan Emilio: “El pernil gust de suxa (sutja), la típica "sesina d’ovella" de l’antic terme de la barcella (xert / chert), reminiscencies de preparacions gastronómiques ancestrals del pasat islàmic, morisc i medieval de la Barcella”.

- Prades Bel, Juan Emilio: "El territori de l'antic i històric terme medieval morisco i cristià de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i de Sant Marc de la Vall de la Barcella (Xert/Chert)".

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els tradicionals guixassos, les costums sobre este cuinat de farina de llegums i cereals arrelat a la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les "albarques" o abarques, el calcer de faena més típic i popular de la gent del territori de la Barcella i del terme de Xert, entre 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Gastronomia popular arcaíca del territori de la Barcella i Xert, informació sobre la vida rural en els masos de la Barcella entre els anys 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els "quercus" i les preciades bellotes de pastura del territori de la Barcella i Xert, anys 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els antics figuerals arbustius del territori de la Barcella i de Xert, 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les sembradures, mixtures i "farratges" per a consum ramader, que els masovers plantaven en el territori de l'antic terme de la Barcella (Xert / Chert), entre 1860 i 1960".

- Institut d’Estudis Catalans.

- Meseguer Folch, Vicente (2002): "Xert i la Barcella". Cooperativa Agrícola Sant Marc de Xert, Xert, 2002.

-Meseguer Folch, Vicente (1985): “El aceite de oliva y su importancia en la economía canetense”. 1985, paginas 49-57.

-Meseguer Folch, Vicente (2005): “L’olivera Farga del Maestrat”. 2005, páginas 56-57.

- Prades Bel, Juan Emilio: "El monte Turmell del término municipal de Chert, un paraje forestal histórico de gran valor medioambiental".

- Prades Bel, Juan Emilio: "El alzamiento carlista de julio y agosto de 1869, información sobre algunas de las partidas carlistas levantadas en armas en la provincia de Castellón".

- Prades Bel, Juan Emilio: "La línea de ferrocarril estratégico de Castellón a Chert por railes de vía estrecha, proyectada en 1905 y 1908, y con aprobación para su construcción por la real orden firmada el 8 de febrero del año 1913".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Levantamientos en armas de varias partidas carlistas, en Chert y en otros pueblos del maestrazgo, noticias del corresponsal de Chert, diciembre del año 1872".

- Prades Bel, Juan Emilio: “El proyecto de la carretera Xert-Canet-Rosell-La Cenia incluida por decreto ley del año 1911 en el plan de Carreteras del Estado, que culmino en un camino vecinal aprobado para su construcción en el año 1913”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “La estación prehistórica de la Mola de Chert, y su mentor el vicario de Xert D. Ambrosio Sanz, polifacético estudioso de las ciencias naturales, y oscurantista”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Las observaciones del astrónomo, geólogo y polifacético científico José Joaquín Lànderer de su visita a la estación prehistórica de la Mola de Chert, en 1880”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Noticia del año 1881, sobre el hallazgo en La Jana de unos restos humanos, estimados pertenecientes posiblemente a un hombre antediluviano ó cuaternario, manifestado por Ambrosio Sanz cura párroco o vicario de La Jana y datado por el catedrático Manuel Sales”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Los horrendos crímenes perpetrados por el Pincho de la Barcella, el Troppmann de Chert, año 1877”.

ARXIU: L'ANTIC TERME DE LA BARCELLA, TERRA DE PASTORS.

Amador Prades Doménech, terme de Xert.

 

ELS CIGRONS BLANCS I ELS CIGRONS NEGRES.

 

GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:

(Sinopsis): RECORDAR TAMBÉ ÉS VIURE…

Per: JUAN E. PRADES BEL, "Pragmàtic" ("ESPIGOLANT CULTURA": Taller d'història, memòries i patrimonis).

(Sèrie temàtica): EL PAISATGE CULTURAL, HISTÒRIC, FOLKLÒRIC I GASTRONÒMIC, I L'ARGOT AGROPECUARI AUTÀRQUIC DE LES MASIES I CASES DE LA VALL DEL BARRANC DE LA BARCELLA (XERT, CASTELLÓ), RECORTS DE VIDA 1860-1960.

"ELS CIGRONS BLANCS I ELS CIGRONS NEGRES DE LA VALL DE LA BARCELLA (XERT / CHERT), 1860-1960".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Les històries escrites que m'acompanyen, m'ajuden a pensar, a imaginar, a viure, i a experimentar un munt de vides molt diferents de la meua". J.E.P.B.). 

AGRAÏMENTS: Esta sèrie d'articles de tints autobiogràfics, estan dedicats a la memòria dels antics habitants de la Barcella, els textos recullen les memòries d’un fons documental autobiogràfic facilitat per Àngeles Bel Domenech, que és la mare de qui escriu i subscriu ( servidor Juan Emilio Prades Bel). La meua mare va néixer i es va criar dins de l'àmbit cultural i familiar al voltant de les masies del Barranc de la Barcella. Els seus records nítids de família (1860-1960) m'impulsen a redactar i transmetre les experiències, la vida i els costums, i la cultura folklòrica, familiar i de la gent d'este territori, abans molt viu, avui dia silenciós i adormit, esperant pacient el retorn dels seus mentors, als quals recordarem en estos articles de divulgació de portes obertes de la Barcella, i al seu patrimoni mil·lenari caigut en l'oblit etern,"in memoriam".

INTRODUCCIÓ: Este article, el dedique al cultiu dels cigrons que es plantaven en les terres de secà del Barranc de la Barcella, és tracta d'unes lleguminoses fàcils de conservar, i bàsiques en l'alimentació rural i molt versàtils en la cuina, este tipus de llegums varen ser àmpliament cultivades, utilitzades i consumides en els masos de la Vall del Barranc de la Barcella des de l'època medieval andalusí extenense al llarg de més de mil anys fins als anys setanta del segle XX, la gran gelà de gener de 1946 i posteriorment la gelà de 1954 van matar molts d'arbres, causan l'emigració dels habitans jovens, de les parelles de recents casats i gradualment en uns anys (poc més d'una dècada) la Barcella es va anar quedant despoblada, l'escola rural la meua mare recorda que és va tancar en l'any 1961 o en el curs 1961-1962. Els cigrons cultivats de diverses varietats, estaven presents de forma molt important en els plats humils servits a les taules de les diverses famílies, masos i cases de la Barcella. Totes les varietats de cigrons eren de secà, i estaven adaptats als sòls rocosos del territori de la Barcella caracteritzada per la seua geografia càrstica i erosiva de les roques per l'acció dissolvent de l'aigua, aprofite esta referència com a èmfasis de adaptació del cigró de pell negra també dit cigró calcari. Els cigrons negres són una variant del cigró blanc, i ja es cultivaven en la Vall de la Barcella per la societat andalusina. Al segle XX, els cigrons de pell negra estaven bescantats, i la majoria dels masos havien abandonat la llavor antigua per baix rendiment comparativament amb els blans, la varietat de pell negra tan sols apareixia esporàdicament per pol·linització en les mateixes mates que els blancs, les tavelles normals dels cigrons solen contenir tres grans de cigrons, i les tavelles d'un sol gra eren de cigrons de pell negra.

Podem afirmar que els cigrons des de l'época alt-medieval, han format part de la dieta local dels habitans dels entorns de la Barcella i de Xert.

SEMBRA I CULTIU: La seua sembra es feia en les terres de la Barcella a la primavera entre el mes de març, es plantaven els cigrons, fins a la seua collita a finals de l'octubre. La recol·lecció dels cigrons ha de realitzar-se quan les fulles es posen grogues, s'han d'arrancar les mates senceres si ixen les arrels sense terra o si esta cau a l'espolsó, si les arrels porten terra i no s’espolsa fàcilment, cal tallar les plantes per damunt del nivell del sòl, amuntonat i escampa'n els feixos o garbes de cigrons per a assecar-los, durant uns nou o deu dies en un lloc solejat o en l'era del mas, després caldrà trillar les mates o bé extreien les baines dels cigrons estiran-les a mà en el cas de ser poca quantitat, o bé trillan-los a mà matxuca'n o vareja'n les mates seques dels cigrons amb una forca, vara o pal, després caldrà ventar amb l'ajuda de l'aire la picá unes quantes voltes per anar separant adequadament la pellofa dels grans de cigrons, estos es guarden en un "saquet" en un lloc ben sec i ventilat.

EL MITE DEL CIGRÓ NEGRE DE LA FAMÍLIA: El cigró negre és un sinònim del mite de l’ovella negra. Ovella negra i cigró negre són dos modismes que descriuen a un membre que és clarament minorista i de característiques molt diferents a la majoria, i que por "ende" este endemisme és poc respectable i menyspreable dins d'un grup, especialment dins d'una família, un dogma o comportament antrópic molt relacionat en la convivencia humana i les relació amb la rebel·lia de les persones que s'aparten de manera no compresa del dogma, les idees pre-establides o el comportament social de la seua família o del grup humà al qual pertany. Estos modismes relacionen als referits elements diferents del grup amb aspectes generalment negatius, la llegenda en Espanya d'este mite, deriva dels dogmes del món ramader d’ovins, en relació amb la presència en les raberes d’alguna ovella de llana negra, la qual cosa no era bò econòmicament pel ramader, ja que la llana d'estes ovelles de llana negra no era molt cotitzada en el mercat, motiu del perquè els individus de llana negra en els ramats d'ovelles, era poc comuna i no molt desitjable pel pastor, a causa del valor de la llana negra en el mercat, i de normal la llana negra solien gastar-la en el consum domèstic, i en els matalassos més corrents de la casa. Per altra banda no és podia prescindir de tindre en el ramat algun exemplar de raça negra, pues les ovelles negres eren considerades un talismà viu protector dels seus congèneres ovins i dels pastors, salvaguarden-los contra les tronades i tempestats. Les tempestes més nocives eren atribuïdes a les bruixes.

MITES I REFRANYS DELS CIGRONS NEGRES A ESPANYA:

- Quan es treia un cigró negre amb la cullera, es deia: “no tel menges que enviudarás”.

- El cigró negre és senyal de dol.

- La simbologia i la relació dels cigrons negres amb la mort va estar  molt arrelada en Espanya. Els grecs de l’època clàssica menjaven cigrons negres en els banquets fúnebres. En Espanya s’estableix la tradición de menjar el potatge de cigrons tots el divendres de Cuaresma, el Dimecres de Cendra, el Divendres Sant i el Dia de tots els sants, actualment elpotatge es fa amb els cigrons comuns blancs.

EL CIGRÓ NEGRE: Els cigrons negres són més xicotets que els clars, necessiten més temps de cocció i la seua pell és més consistent i més digestiva que la dels blancs. En essència, este ingredient és molt més beneficiós que el cigró comú, perquè conté fins a tres vegades més fibra i també és més ric en ferro. Per a cuinar-ho s'ha de deixar en remull per un temps mínim de 12 hores i ha de tindre una cocció de dos hores com a minim per a estar perfectament cuits. El cigró negre és un gra xicotet de pell negra, però groguenc per dins, el seu aspecte no és totalment redó, ja que presenta angles diversos en la seua forma. El seu sabor és una mica més dolç que els cigrons tradicionals.

ADDENDA: ADICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES):

ELS CUINATS DE CIGRONS A LA BARCELLA:

REMULLAR I COURE ELS CIGRONS:  

GUIXASSOS:

CIGRONS TORRATS:

RECAPTE AMB CIGRONS:

ELS CIGRONS BULLITS I ADOBATS EN OLI I SAL:

FARINETES D'OU I FARINA:

BIBLIOGRAFIA:

- Micó Navarro, Juan Antonio: “La romería de San Marcos de la Barcella en término de Chert. Una tradición que pervive”. Centre d'Estudis del Maestrat, 45-46 (gener-juny 1994), pp. 137-150. ISSN 0212-3975.

- Cantos i Aldaz, Xavier, Aguilella i Arzo, Gustau: “Inventari d'Ermites, Ermitatges i Santuaris de l'Alt i Baix Maestrat. (Castelló)”. Castelló: Diputació, 1996. pp. 132-133. ISBN 84-86895-72-3.

- Gil Saura, Yolanda: “ Arquitectura Barroca en Castellón”. Castelló: Diputació, 2004, pp. 439-441. ISBN 84-89944-93-8 .

- Meseguer Folch, Vicente: “El Molinar y la Barcella: Dos enclaves medievales en el término municipal de Xert”. Centre d'Estudis del Maestrat, 51-52 (juliol-agost 1995), pp. 143-164. ISSN 0212-3975.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Un tablero de juego grabado sobre piedra, La Barcella, (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els cigrons blancs i els cigrons negres de la vall de la Barcella de Xert, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els típics sarrons de la sal i els cerrons de pell de cabra, artesanies domèstiques i oblidades dels pastors de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “La "sesina" i la carn de cabra salada, adobada i seca, un símbol oblidat de la gastronomia arcaica de la vall de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L’antiga tradició de la "voltà dels quintos" de xert pels masos de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El tombet de carn de cabra blanca celtibèrica, la carn de festa de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els antics bureos, la música de rondalla i el folklore popular dels masovers de la Barcella (Xert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Les raberes de cabres blanques celtibèriques de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'olla de recapte de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'ermita de Sant Pere i Sant Marc, ubicada a la vall de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El barranc de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i Sant Marc de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El pernil gust de suxa (sutja), la típica "sesina d’ovella" de l’antic terme de la barcella (xert / chert), reminiscencies de preparacions gastronómiques ancestrals del pasat islàmic, morisc i medieval de la Barcella”.

- Prades Bel, Juan Emilio: "El territori de l'antic i històric terme medieval morisco i cristià de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i de Sant Marc de la Vall de la Barcella (Xert/Chert)".

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els tradicionals guixassos, les costums sobre este cuinat de farina de llegums i cereals arrelat a la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les "albarques" o abarques, el calcer de faena més típic i popular de la gent del territori de la Barcella i del terme de Xert, entre 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Gastronomia popular arcaíca del territori de la Barcella i Xert, informació sobre la vida rural en els masos de la Barcella entre els anys 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els "quercus" i les preciades bellotes de pastura del territori de la Barcella i Xert, anys 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els antics figuerals arbustius del territori de la Barcella i de Xert, 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les sembradures, mixtures i "farratges" per a consum ramader, que els masovers plantaven en el territori de l'antic terme de la Barcella (Xert / Chert), entre 1860 i 1960".

- Meseguer Folch, Vicente  (2002): “Xert i la Barcella”. Cooperativa Agrícola Sant Marc de Xert, Xert, 2002.

-Meseguer Folch, Vicente (1985): “El aceite de oliva y su importancia en la economía canetense”. 1985, paginas 49-57.

-Meseguer Folch, Vicente (2005): “L’olivera Farga del Maestrat”. 2005, páginas 56-57.

- Prades Bel, Juan Emilio: "El monte Turmell del término municipal de Chert, un paraje forestal histórico de gran valor medioambiental".

- Prades Bel, Juan Emilio: "El alzamiento carlista de julio y agosto de 1869, información sobre algunas de las partidas carlistas levantadas en armas en la provincia de Castellón".

- Prades Bel, Juan Emilio: "La línea de ferrocarril estratégico de Castellón a Chert por railes de vía estrecha, proyectada en 1905 y 1908, y con aprobación para su construcción por la real orden firmada el 8 de febrero del año 1913".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Levantamientos en armas de varias partidas carlistas, en Chert y en otros pueblos del maestrazgo, noticias del corresponsal de Chert, diciembre del año 1872".

- Prades Bel, Juan Emilio: “El proyecto de la carretera Xert-Canet-Rosell-La Cenia incluida por decreto ley del año 1911 en el plan de Carreteras del Estado, que culmino en un camino vecinal aprobado para su construcción en el año 1913”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “La estación prehistórica de la Mola de Chert, y su mentor el vicario de Xert D. Ambrosio Sanz, polifacético estudioso de las ciencias naturales, y oscurantista”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Las observaciones del astrónomo, geólogo y polifacético científico José Joaquín Lànderer de su visita a la estación prehistórica de la Mola de Chert, en 1880”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Noticia del año 1881, sobre el hallazgo en La Jana de unos restos humanos, estimados pertenecientes posiblemente a un hombre antediluviano ó cuaternario, manifestado por Ambrosio Sanz cura párroco o vicario de La Jana y datado por el catedrático Manuel Sales”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Los horrendos crímenes perpetrados por el Pincho de la Barcella, el Troppmann de Chert, año 1877”.

Gent de la Barcella i els seus descendents.

ELS SARRÓNS ANTICS DELS PASTORS.

 

(Series): GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:

(Sinopsis): RECORDAR TAMBÉ ÉS VIURE…

Per: JUAN E. PRADES BEL, "Pragmátic" ("ESPIGOLANT CULTURA": Taller d'història, memòries i patrimonis).

(Temàtica): EL PAISATGE CULTURAL, HISTÒRIC, FOLKLÒRIC I GASTRONÒMIC, I L'ARGOT AGROPECUARI AUTÀRQUIC DE LES MASIES I CASES DE LA VALL DE LA BARCELLA (XERT, CASTELLÓ), RECORTS DE VIDA 1860-1960.

"ELS TÍPICS SARRONS DE LA SAL I ELS CERRONS DE PELL DE CABRA, ARTESANIES DOMÈSTIQUES I OBLIDADES DELS PASTORS DE LA VALL DE LA BARCELLA (XERT / CHERT), INTERVAL 1860-1960".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Les històries escrites que m'acompanyen, m'ajuden a pensar, a imaginar, a viure, i a experimentar un munt de vides molt diferents de la meua". J.E.P.B.).

AGRAÏMENTS: Esta sèrie d'articles de tints autobiogràfics, estan dedicats a la memòria dels antics habitants de la Barcella, els textos traten de recullir les memòries d’un fons documental autobiogràfic facilitat principalment per Àngeles Bel Domenech, que és la mare de qui escriu i subscriu (Juan Emilio Prades Bel). La meua mare va néixer i es va criar dins de l'àmbit cultural i familiar al voltant de les masies del Barranc de la Barcella. Els seus records nítids de família (1860-1960) m'impulsen a redactar i transmetre les experiències, la vida i els costums, i la cultura folklòrica, familiar i de la gent d'este territori, abans molt viu, avui dia silenciós i adormit, esperant pacient el retorn dels seus mentors, als quals recordarem en estos articles de divulgació de portes obertes de la Barcella, i al seu patrimoni mil·lenari caigut en l'oblit etern, "in memoriam".

INTRODUCCIÓ: Este article, el dedique a un element de les costums pastorils, i és una part imprescindible de la indumentària de tots els pastors de la Barcella "per anar-sen a guardar" i era la motxilla, sense cap excepció tots els pastors en portaven algún tipus d'este guarniment. Este article el dedique a dos de les clases de bosses de pastors, es tracta dels sarrons i els cerróns que són dos tipus de motxilles molt antigues i primitives dels pastors. Agrair està informació a Amador Prades Domenech i a Daniel Bel Domenech dos pastors naturals de la Barcella.

"Sarró": fet amb una pell escorxada treta oberta, per fer la bossa o sarró cal cosir-la en fresc a ser possible, després se sala i es deixa assecar. El sarró era per portarlo penjat atravesat en bandolera.

"Cerró": Els cerróns estaven fets amb una única pell escorxada treta tancada, i tot seguit en fresc era reomplida de palla per donar-li la forma de bossa, plena de palla tot seguit era salada i posada a assecar on córreguera l'aire. El cerró era una bossa gran per a portar-se a l’esquena.

EL SARRÓ DE LA SAL DELS ANIMALS: El sarró de portar la sal a les saleres per a donar als animals, existía en tots els masos i corrals, era el ús més habitual per a els sarrons de pell, el feien servir el pastors per a portar la sal animal que distribuien sobre les típiques pedres saleres, la sal és donava com a complement alimentari per a la rabera de cabres.

EXPOSICIÓ: El sarró (per penjar-lo en bandolera) conegut en la Barcella com el sarró de la sal o el "cerró" (per penjar-lo a l’esquena) són dos tipos de motxilles de pastors grans i lleugeres de pes que s'utilitzaven generalment com e dit els pastors, per a portar menjar (la berena), i diversos utensilis corrents (cordes, navalla, roba d'abrigar, aigua, un vas de fusta o cuerno, sal,…) i s'usava també per a transportar del monte al corral els cabrits recents naixcuts. Els sarrons es podien confeccionar de diversos materials (pell, cuir, tela, lona,…), el tipus de sarró  més antic en deshús al qual en baix a referir en primer lloc és el tancat (cerrón), estaven fets de pell adobada d’una cabra vella, perquè la pell d’un animal gran és més estimada, pel motiu que és més grossa, més forta i més duradora. Este sarró més bossut és un "cerrón" o "zurrón cerrado" en castellà, es tracta d’un sarró tancat confeccionat amb una sola pell de cabra, degollada i morta la cabra, amb l'ajuda d'un canut de canya, per un extrem de la cama posterior bufarem i unflarem la pell per escorxar-la més fàcilment, i de manera molt particular sencera i sense obrir-la, fent un tall transversal en la pell al voltant del coll de l'animal i tirant la pell cap avall es va escorxant i pela'n l'animal de tal manera que únicament queden en la pell les obertures del coll i les quatre potes (al contrari del que és la manera més comuna d'escorxar i pelar els animals, que consisteix a fer un tall longitudinal per la part inferior del coll i al llarg de la panxa de l'animal de davant a detrás, i anar separant la pell del cos des de la panxa cap a l'esquena), queda'n està tècnica d'odre d’extraure la pell sencera com un sac, deixant la part del pèl en la part de l’interior de la bossa, la part exterior caldrà salar-la per tota la superfície de la part tendra, i caldrà omplir sense demora l’interior de la pell de palla, per fer tou i donar li al cerró la forma de bossa, quedant a la vista un recipient a manera d'odre amb una boca corresponent a l'obertura del coll. Els extrems de la pell de les potes es lliguen amb una corretja de cuir o una corda per a penjar el cerró al coll o l'esquena del portant. En cap cas es pela la pell, sinó que en estar seca, es pega la volta i queda el pèl en la superfície exterior del sarró, per adornar-lo i protegir la part curtida de la intemperie.

La curiositat és que este tipo de "sarró" o "cerró tancat" era que quan s’extreia la pell el sarró estava quasi fet, calia salar la part fresca, i es deixava assecar unes tres setmanes, i sense adobar-la tan sols amb la sal i el secat, deixant-la assecar la pell penjada a l'aire i que no li pegue el sol directe.

ADDENDA: ADICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES):

DADES DE LES MASIES DE LA BARCELLA AL CENS DE L'ANY 1895.

- Els orígens i els antecedents familiars de Juan E. Prades Bel, procedeixen i està en més o en menys grau emparentat amb la majoria de les masies de la Barcella (Xert), i molt directament vinculat a totes les ascendències familiars (abuelos i abueles matern i patern, tios primers y segons,  cosins germans, cosins prims, cosins tercers...,) con el Mas dels Doménech, el Mas del Corral del Coll, el Mas del Planxové y el Mas dels Bels.

- (Valencià). Al cens de l’any 1895 apareixen al Mas dels Bels (La Barcella, Xert) apareixen reflectits els següents caps de família que corresponen a les cinc cases habitades del Mas: Ramón Bel Ferreres de 67 años, José Bel Vives de 29 años, Pascual Bel Beltrán de 52 años, Luis Bel Romeu de 55 años, Joaquín Bel Beltrán de 29 años.

- (Valencià). Al cens de l’any 1895 apareixen al Mas dels Doménech (La Barcella, Xert) apareixen reflectits els següents caps de familia que corresponen a les quatre cases habitades del Mas: Pascual Doménech Beltrán de 74 años, Andrés Doménech Bel de 49 años, Pedro Doménech Guardiola de 44 años, Joaquín Bel Ferrer de 30 años.

BIBLIOGRAFIA:

- Micó Navarro, Juan Antonio: “La romería de San Marcos de la Barcella en término de Chert. Una tradición que pervive”. Centre d'Estudis del Maestrat, 45-46 (gener-juny 1994), pp. 137-150. ISSN 0212-3975.

- Cantos i Aldaz, Xavier, Aguilella i Arzo, Gustau: “Inventari d'Ermites, Ermitatges i Santuaris de l'Alt i Baix Maestrat. (Castelló)”. Castelló: Diputació, 1996. pp. 132-133. ISBN 84-86895-72-3.

- Gil Saura, Yolanda: “Arquitectura Barroca en Castellón”. Castelló: Diputació, 2004, pp. 439-441. ISBN 84-89944-93-8.

- Meseguer Folch, Vicente: “El Molinar y la Barcella: Dos enclaves medievales en el término municipal de Xert”. Centre d'Estudis del Maestrat, 51-52 (juliol-agost 1995), pp. 143-164. ISSN 0212-3975.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Un tablero de juego grabado sobre piedra, La Barcella, (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els cigrons blancs i els cigrons negres de la vall de la Barcella de Xert, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els típics sarrons de la sal i els cerrons de pell de cabra, artesanies domèstiques i oblidades dels pastors de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “La "sesina" i la carn de cabra salada, adobada i seca, un símbol oblidat de la gastronomia arcaica de la vall de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L’antiga tradició de la "voltà dels quintos" de xert pels masos de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El tombet de carn de cabra blanca celtibèrica, la carn de festa de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els antics bureos, la música de rondalla i el folklore popular dels masovers de la Barcella (Xert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Les raberes de cabres blanques celtibèriques de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'olla de recapte de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'ermita de Sant Pere i Sant Marc, ubicada a la vall de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El barranc de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i Sant Marc de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El pernil gust de suxa (sutja), la típica "sesina d’ovella" de l’antic terme de la barcella (xert / chert), reminiscencies de preparacions gastronómiques ancestrals del pasat islàmic, morisc i medieval de la Barcella”.

- Prades Bel, Juan Emilio: "El territori de l'antic i històric terme medieval morisco i cristià de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i de Sant Marc de la Vall de la Barcella (Xert/Chert)".

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els tradicionals guixassos, les costums sobre este cuinat de farina de llegums i cereals arrelat a la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les "albarques" o abarques, el calcer de faena més típic i popular de la gent del territori de la Barcella i del terme de Xert, entre 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Gastronomia popular arcaíca del territori de la Barcella i Xert, informació sobre la vida rural en els masos de la Barcella entre els anys 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els "quercus" i les preciades bellotes de pastura del territori de la Barcella i Xert, anys 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els antics figuerals arbustius del territori de la Barcella i de Xert, 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les sembradures, mixtures i "farratges" per a consum ramader, que els masovers plantaven en el territori de l'antic terme de la Barcella (Xert / Chert), entre 1860 i 1960".

- Meseguer Folch, Vicente (2002): “Xert i la Barcella”. Cooperativa Agrícola Sant Marc de Xert, Xert, 2002.

-Meseguer Folch, Vicente (1985): “El aceite de oliva y su importancia en la economía canetense”. 1985, paginas 49-57.

-Meseguer Folch, Vicente (2005): “L’olivera Farga del Maestrat”. 2005, páginas 56-57.

- Prades Bel, Juan Emilio: "El monte Turmell del término municipal de Chert, un paraje forestal histórico de gran valor medioambiental".

- Prades Bel, Juan Emilio: "El alzamiento carlista de julio y agosto de 1869, información sobre algunas de las partidas carlistas levantadas en armas en la provincia de Castellón".

- Prades Bel, Juan Emilio: "La línea de ferrocarril estratégico de Castellón a Chert por railes de vía estrecha, proyectada en 1905 y 1908, y con aprobación para su construcción por la real orden firmada el 8 de febrero del año 1913".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Levantamientos en armas de varias partidas carlistas, en Chert y en otros pueblos del maestrazgo, noticias del corresponsal de Chert, diciembre del año 1872".

- Prades Bel, Juan Emilio: “El proyecto de la carretera Xert-Canet-Rosell-La Cenia incluida por decreto ley del año 1911 en el plan de Carreteras del Estado, que culmino en un camino vecinal aprobado para su construcción en el año 1913”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “La estación prehistórica de la Mola de Chert, y su mentor el vicario de Xert D. Ambrosio Sanz, polifacético estudioso de las ciencias naturales, y oscurantista”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Las observaciones del astrónomo, geólogo y polifacético científico José Joaquín Lànderer de su visita a la estación prehistórica de la Mola de Chert, en 1880”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Noticia del año 1881, sobre el hallazgo en La Jana de unos restos humanos, estimados pertenecientes posiblemente a un hombre antediluviano ó cuaternario, manifestado por Ambrosio Sanz cura párroco o vicario de La Jana y datado por el catedrático Manuel Sales”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Los horrendos crímenes perpetrados por el Pincho de la Barcella, el Troppmann de Chert, año 1877”.

(CONTINUARA)

Cabreros del Pirineo. Cabras celtibéricas. Zurrones de piel de cabra.

Sarróns de Alfredo, de San Juan de Plan, fotografía Eugenio Monesma.

Amador Prades Domenech.

 Constancia Bel, Ángeles Bel y Amador Prades,
fills de la terra del Barranc de la Barcella y descendents dels Mas dels Domenech,
graçies per la vostra sabia cultura tradicional, vos estime en alma i cor,
per sempre junts.

CANCIÓN HOMENAJE A LOS PASTORES. ¡ASÍ, SEA! EN SU MEMORIA.