GENT, COSTUMS, FOLCLORE, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:
EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....
Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR"; "HISTORIAS DEL MAR"; “ESPIGOLANT CULTURA: Taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.
(Série temàtica): EL
PAISATGE CULTURAL, HISTÒRIC, FOLKLÒRIC I GASTRONÒMIC, I L'ARGOT AGROPECUARI
AUTÀRQUIC DE LES MASIES, LES CASES I LA GENT DE LA VALL DE LA BARCELLA I DE XERT, RECORTS DE VIDA 1860-1960.
(Série temàtica): "LA
BARCELLA, GENT, TERRITORI I ANTROPOLOGIA"
"LES
RABERES DE CABRES BLANQUES CELTIBÈRIQUES, I ELS ESPERITS BLANC DE LA VALL DEL BARRANC DE LA BARCELLA (XERT/CHERT), DE 1860 A 1960".
Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Les històries escrites que m'acompanyen, m'ajuden a pensar, a imaginar, a viure, i a experimentar un munt de vides molt diferents de la meua". J.E.P.B.).
AGRAÏMENTS: Esta sèrie d'articles de tints autobiogràfics, estan dedicats a la memòria dels antics habitants de la Barcella, els textos fan referencia a les memòries d’un fons documental autobiogràfic facilitat per Àngeles Bel Domenech, que és la mare de qui escriu i subscriu (un servidor de vostes Juan Emilio Prades Bel).
- La meva mare va néixer i es va criar dins de l'àmbit cultural i familiar al voltant de les masies de la Vall del Barranc de la Barcella i dins de la família genealògica Doménech-Jovaní, Bel-Doménech, Bel-Carbó, Jovaní-Guardiola, Jovaní-Fonollosa, Guardiola-Beltrán..... Els seus records nítids de la seua família i cultura (1860-1960) m'impulsen a redactar i transmetre la memòria cultural i etnográfica de la vida i costums d'este territori, abans molt viu, i avui dia silencios i adormit esperant pacient el retorn dels seus mentors, als quals recordarem en esta serie d'articles de divulgació de portes overtes de la Barcella, "in memoriam".
INTRODUCCIÓ: En esta ocasió l'article, el dedique a l'emblema de la ramaderia barcellana, es tracta de les raberes d’una raça d’animals molt singulars, i per desgràcia avui dia és troba en vies d’extinció (i també els pastors de ramaderia extensiva estan en vies d’extensió), es tracta de la milenaria cabra blanca celtibèrica, un mític animal de gran bellesa, i l'antic símbol econòmic del territori de la Barcella, es tracta d’un animal fixador de població, i el motiu principal del asentaments histórics i prehistorics de grups d'humans que varen establirse en este territori quebrat i abrupte. Les muntanyes de La Barcella són clarament i molt ben dit un terreno de cabres. El vore pasturar a estos mítics animals per les muntanyes es un espectacle que causa atracció.
- De les moltes raberes que existien als anys 50 i 60, alguns d'aquells ramats eren de familiars meus (Bautista Bel Carbó, Josep Vicent Bel Doménech, Daniel Bel Doménech, Vicent Doménech, Amador Prades Doménech, Ernesto Doménech, Vicent d'Andreu,...), als anys 60 i 70 per diferents motius (emigració dels veins, decantació a noves espectatives economiques, edat avanzada dels pastors, falta de renovació generacional, epidemies dels animals, sustitució de les cabres per ovelles, ...), per diverses incidencies, les raberes de cabres blanques i els seus pastors van anar desapareixent de la vall i les muntanyes de la Barcella i dels termes municipals circundans, la desaparició del ganado cabriu va comportar la marxa paulatina dels habitants de la Barcella, i en un periple de temps d'uns 20 anys va quedar totalment despoblada la vall de La Barcella.
- D'aquells ramats de cabriu tan sols queda en el territori, una rabera d'estes mítiques cabres blanques, la de Marcial Doménech i Josefina, que tanquen les cabres al seu mas, ubicat al cara-sol exterior de la Barcella en el Mas de la Fam, i dins del terme de Canet lo Roig, el Mas de la Fam està ubicat a la part de baix de la Moleta Redona y de la Mola Llarga.
- La economía principal de la Vall de la Barcella históricament girava al voltant d'estos animals celestials com son les cabres blanques celtibériques.
EL SISTEMA D'EXPLOTACIÓ DE LA CABRA BLANCA CELTIBÈRICA:
- Les cabres blanques celtibèriques són una raça d'animals molt rústics i molt resistents a ecològies i territoris adversos i pobres, el que fa d'esta raça de cabres és ser la idònia per aprofitar terrenys marginals.
- El principal sistema d'explotació d'estes cabres és l'extensiu integral, en paratges abruptes de les regions muntanyenques, de difícil orografia, sovint inaccessibles i de clima dur.
- En la Barcella, generalment les explotacions de cabres eren xicotetes, una majoria de les cases no superaven els 100 o 150 animals reproductors, i sovint tenien ramats mixtos de cabres que pasturaven als montes de maquia i garriga, i un altre d'unes poques ovelles (aprox. 10 o 12) que pasturaven els rostolls de les terres de cultiu.
- L'alimentació d'estes cabres celtibèrica, depén totalment dels recursos de la muntanya, una característica d'esta raça és que saben consumir la vegetació pobra i molt leñosa (als coscolls i les argilagues, no diuen per ací m'ha passat, i no li fan el feo a cap classe de planta punxosa, devoran-les amb gola i gana).
LA CABRA BLANCA CELTIBÈRICA:
- La milenaria raça caprina Blanca Celtibèrica, que es troba catalogada en perill d'extinció, deu el seu nom al color blanc uniforme de la seua capa i a l'àrea que tradicionalment ha ocupat, que correspon a l'antiga Celtibèria. És un animal esvelt d’extremitats altes i fortes. Presenta un acusat dimorfisme sexual entre els mascles i les femelles, perquè el pes del cos dels mascles adults oscil·la entre els 70 i els 85 kg, mentre que les femelles pesen entre 45 i 60 kg.
- El mes llamatiu, i que crida molt l’atenció d’esta raça de cabres són les banyes o cuernos que de normal tenen molt desenrotllats, y són especialment espectaculars i grans els cuernos dels mascles.
- Estes cabres tenen el pèl fort i gros, i la capa és de color blanc uniforme, però de comboi, els pastors conservaven algunes cabres amb altres capes de pèl alternades sobre el blanc, a estes cabres que no son del tot blanques en diuen florides o platxades, i són espectacularment molt vistoses i llamatives de pelatge.
- Amb freqüència els mascles de cabra celtibèrica tenen una pelambrera de pèl més llarg, en el terç anterior del cos, en l'avantbraç o codera de la paletilla o pata davantera, i sobre l’esquena, també dita de d’amunt la pelliza del llom (serrell de d’alt o damunt de l'espinàs). Els mascles tenen barba llarga de pèl, i algunes de les femelles també lluïxen algun tipo de perilla mes o menos llarga que depèn de l'edat de l’animal, sent freqüent en tots dos animals la presència d'arracades que pengen elegantment de baix del coll.
LES PRODUCCIONS DE LA CABRA BLANCA CELTIBÈRICA PRODUCTORA DEL CABRIT CELTIBÈRIC: Es tracta d'una raça destinada prinicipalment a la producció de carn, on sobreïx la carn del cabrit celtibèric. La cabra blanca s'explota en règim netament extensiu, adaptanse fácilment a les zones muntanyoses i a temperatures extremes. Per les seues característiques de producció, netament basada en la pastura extensiva, el cabrit blanc celtibèric és alimentat en el seu naixement amb llet materna, i seguidament al mes alimentantse de manera natural de pastures i fulles aromàtiques típiques de la zona, excepte en l'època de paridora de les reproductores mares, que es veuen recompensades i suplementada la dieta pel pastor amb una aportació adicional de ració de cereals donat individualment a cada mare. El tipus d'alimentació de les mares reproductores, basada en el pasturatge tradicional al monte, la llet confereix a la carn del cabrit mamantó un sabor, aromes i suculència únics, i cuinat es tradueixen en un plat molt exquisit al paladar, i molt alavat. Era un costum arrelat entre la gent de la Barcella, que en totes les bodes, batejos, comunions i en les celebracions importants amb invitats, com a quart plat, és traïa sempre la carn de cabrit blanc (segall o segalla), fregida amb oli, o torrada a la brasa, quan tots estaven farts per a rebentar apareixia a orri la carn torrá a la taula per a rematar la fartà dels convidats, i "com a xera" se'ls forçava un poc a menjar, que quedaren ven "asseciats", "reventosos", roigos i contens, l'amo no parava, que no es diguera que a faltat de carn, i a continuació, "la mintxà" continuava sense perdre ni fil ni "rumbo", amb la corresponden "collà", seguit de les postres, dolceries, plats de pastes, coques i adosetes, el "calman" i el café, i licors, i desprès el “bureo”, i la “xauxa” continuava fins a mitjanit o més tard si calià..
APROFITAMENTS DE LA CARN I VISCERES DE LA CABRA BLANCA: Carn fresca, carn salada, cecina de cabra, intestins per a torrar en trena, budells per a embutir, pell per a cuir (per fer sarrons, moxiles, cueros, cordons de cuir, venta de la pell seca per a curtirla, ...), cuernos.
ATRIBUCIONS,
I SUPERSTICIONS AL VOLTANT DE LES CABRES BLANQUES: Les banyes o cuernos de les
cabres, s'utilitzaven per a espantar dels corrals a les raboses, a les rates,
serps i les "musteles", s’utilitzaven principalment de dos maneres:
(1)
Sobre fogueres fetes sobre un braser transportable, els pastors cremaven alguns
cuernos de cabra, amb el braser amb les brases dels cuernos fent fum, recorrien
l’interior de les estances dels corrals i al voltant dels galliners,
conilleres, i estables, impregnant l'ambient amb la forta olor de banya cremada
(cuerno cremat), és creia que este fum espantava les alimanyes i als dimonis
també, segons en va explicar Daniel Bel, la creença és possible avalar-la, pel
fet que els cuernos dels animals contenen un alt contingut de sofre, degut a
les proteïnes que componen estos elements orgànics, i quan el cuerno es crema
desprèn eixa olor característica a bruixa com el definia Daniel Bel, el meu estimat padrí.
(2)
Quan un animal perdia o es trencava una banya, o per mort de l'animal, el
pastor replegava este apèndix i el deixava per damunt de les parets del corral
o en algun clavill en les parets a modo de penjador, la idea era que les
propietats dels cuernos atribuïts en les leyendes populars, simplement amb la
seua presència al corral ajudaven a protegir dels mals a l’explotació ramadera.
ADDENDA:
ADICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE.
(PER JUAN E. PRADES):
LA
RABERA (significat): (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll.
RABERA f. : Ramat d'animals de pastura (Gandesa, Xerta, Tortosa, Amposta, País Valencià); cast. rebaño. Vaques, ovelles, | egües, someres, | molt grans raberes, | ab un mardà, | toro, guarà, | se companexen, Spill 8592. En les festes grosses els senyors portaven llurs raberes de bous a la vila, Salvador FB 99. a) per ext., Rabera de gallines: l'aviram (Benassal, ap. Griera Atlas, c. 184). Refraner: —“Rabera de molts, lo llop se la minja» (Benassal)”. Fonética: raβéɾɛ (Gandesa); raβéɾa (Tortosa, Cast., Morella, Val., Al.). Sinònims: ramat, ramada, guarda. Etimología: de l'àrab rabārib, pl. de rabrab, ‘ramat’, segons Coromines (BDC, xxiv, 38). (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll.
XAUXA: Nom d'un país imaginari on hi ha gran abundància de tot i tothom pot viure regaladament sense treballar; cast. Jauja. «Això és Xauxa»: això és una meravella de benestar. a) Anar-se'n a Xauxa: iròn., morir-se (BDC, xvii, 117). Fon.: ʃáwʃə (or., bal.); ʧáwʧa (occ., val.). Etim.: del cast. Jauja. (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll.
SEGALL, SEGALLA m. i f. || 1. Cria de la cabra ja desmamat però que no ha acabat la seva creixença; en castellano: chivo, segallo. Quatrecents vint caps en los quals segons relació del dit pastor hauia CLXX primals e CL segals, doc. a. 1443 (BSCC, vii, 244). M'havia dexat sa primerenca barbeta de segay maltès, Maura Aygof. 24. Quina cara que faran una vegada que se l'hagin menjat i els diguem que sa sagaia era un gat!, Rond. Eiv. 65. Els límits d'edat per a donar a un animal el nom de segall i segalla, són molt variables segons les regions, i a una mateixa regió no sempre tenen una fixesa absoluta. Exposem a continuació les dades que hem obtingut de pastors o cabrers professionals, a diverses comarques. La cria de la cabra s'anomena segall o segalla: a) Fins que té un any (Calp);—b) Dels dos mesos fins a un any (Sta. Col. de Q.);—c) Dels cinc mesos fins a un any (Gandesa);—d) D'edat de mig any fins a un any (Pobla de S., Tortosa, Morella, Llucena);—e) De mig any fins a catorze mesos (Falset);—f) Des dels set o vuit mesos fins a un any i mig (Calasseit);—g) Des del primer Sant Joan fins al segon (Bagà, Pobla de L.);—h) Des del Sant Miquel del primer any fins al Sant Joan del segon (Senterada);—i) Des del mig any fins que cria (Castellterçol);—j) Des de set o vuit mesos fins que és animal fet (Torelló);—l) Des que el desmamen fins que té dos anys (Llucmajor);—m) D'un fins a dos anys (Pont de S., Vall d'Àneu, Vall de Boí, Ribera del Flamisell, Penedès, Muntanya de Mall., Santanyí, Eiv.);—n) D'un any fins a tres (Benialí);—o) Fins que fa la primera cria (Massalcoreig, Vendrell, Valls, Pego, Men.). || 2. (Animal o persona) prim, magre (Mall.). ¿Què demana aquest segay?, doc. a. 1683 (Aguiló Dicc.). (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll.
BIBLIOGRAFIA,
WEBGRAFÍA I FONTS DOCUMENTALS:
-
Micó Navarro, Juan Antonio: “La romería de San Marcos de la Barcella en término
de Chert. Una tradición que pervive”. Centre d'Estudis del Maestrat, 45-46
(gener-juny 1994), pp. 137-150. ISSN 0212-3975.
-
Cantos i Aldaz, Xavier, Aguilella i Arzo, Gustau: “Inventari d'Ermites,
Ermitatges i Santuaris de l'Alt i Baix Maestrat. (Castelló)”. Castelló:
Diputació, 1996. pp. 132-133. ISBN 84-86895-72-3.
-
Gil Saura, Yolanda: “ Arquitectura Barroca en Castellón”. Castelló: Diputació,
2004, pp. 439-441. ISBN 84-89944-93-8 .
- Meseguer
Folch, Vicente: “El Molinar y la Barcella: Dos enclaves medievales en el
término municipal de Xert”. Centre d'Estudis del Maestrat, 51-52 (juliol-agost
1995), pp. 143-164. ISSN 0212-3975.
-
Prades Bel, Juan Emilio: “Un tablero de juego grabado sobre piedra, La
Barcella, Xert/Chert”.
-
Prades Bel, Juan Emilio: “Els cigrons blancs i els cigrons negres de la vall de
la Barcella de Xert, 1860-1960”.
-
Prades Bel, Juan Emilio: “Els típics sarrons de la sal i els cerrons de pell de
cabra, artesanies domèstiques i oblidades dels pastors de la vall de la
Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.
-
Prades Bel, Juan Emilio: “La "sesina" i la carn de cabra salada,
adobada i seca, un símbol oblidat de la gastronomia arcaica de la Vall de la
Barcella, 1860-1960”.
- Prades Bel, Juan Emilio: “L’antiga
tradició de la "voltà dels quintos" de Xert pels masos de la
Barcella, 1860-1960”.
-
Prades Bel, Juan Emilio: “El tombet de carn de cabra blanca celtibèrica, la
carn de festa de la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.
-
Prades Bel, Juan Emilio: “Els antics bureos, la música de rondalla i el
folklore popular dels masovers de la Barcella (Xert), 1860-1960”.
-
Prades Bel, Juan Emilio: “Les raberes de cabres blanques celtibèriques de la Vall
de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.
-
Prades Bel, Juan Emilio: “L'olla de recapte de la vall de la Barcella (Xert /
Chert), 1860-1960.
-
Prades Bel, Juan Emilio: “L'ermita de Sant Pere i Sant Marc, ubicada a la vall
de la Barcella (Xert/Chert)”.
-
Prades Bel, Juan Emilio: “El barranc de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i
Sant Marc de la Barcella (Xert/Chert)”.
-
Prades Bel, Juan Emilio: “El pernil gust de suxa (sutja), la típica "sesina
d’ovella" de l’antic terme de la barcella (xert / chert), reminiscencies
de preparacions gastronómiques ancestrals del pasat islàmic, morisc i medieval
de la Barcella”.
-
Prades Bel, Juan Emilio: "El territori de l'antic i històric terme
medieval morisco i cristià de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i de Sant Marc
de la Vall de la Barcella (Xert/Chert)".
-
Prades Bel, Juan Emilio: “Els tradicionals guixassos, les costums
sobre este cuinat de farina de llegums i cereals arrelat a la Vall de la Barcella
(Xert / Chert), 1860-1960".
-
Prades Bel, Juan Emilio: "Les "albarques" o abarques,
el calcer de faena més típic i popular de la gent del territori de la Barcella
i del terme de Xert, entre 1860 i 1960".
-
Prades Bel, Juan Emilio: "Gastronomia popular arcaíca del
territori de la Barcella i Xert, informació sobre la vida rural en els masos de
la Barcella entre els anys 1860 i 1960".
-
Prades Bel, Juan Emilio: "Els "quercus" i les preciades
bellotes de pastura del territori de la Barcella i Xert, anys 1860-1960".
-
Prades Bel, Juan Emilio: "Els antics figuerals arbustius del
territori de la Barcella i de Xert, 1860-1960".
-
Prades Bel, Juan Emilio: "Les sembradures, mixtures i
"farratges" per a consum ramader, que els masovers plantaven en el
territori de l'antic terme de la Barcella (Xert / Chert), entre 1860 i
1960".
ARXIU:
PASTORS I RABERES DE LA BARCELLA, XERT I CANET LO ROIG:
EL AUTÈNTIC SÓ DE LA BARCELLA:
AGRAÏMENTS: A MARCIAL DOMENECH I FAMILIA PER LA LLAVOR DE CONSERVAR ESTA RABERA DE CABRES, I LA CULTURA RAMADERA TAN PECULIAR Y ORIGINAL DELS MONTES DE LA BARCELLA I EL TURMELL:
