ELS CIGRONS BLANCS I ELS CIGRONS NEGRES.

 

GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:

(Sinopsis): RECORDAR TAMBÉ ÉS VIURE…

Per: JUAN E. PRADES BEL, "Pragmàtic" ("ESPIGOLANT CULTURA": Taller d'història, memòries i patrimonis).

(Sèrie temàtica): EL PAISATGE CULTURAL, HISTÒRIC, FOLKLÒRIC I GASTRONÒMIC, I L'ARGOT AGROPECUARI AUTÀRQUIC DE LES MASIES I CASES DE LA VALL DEL BARRANC DE LA BARCELLA (XERT, CASTELLÓ), RECORTS DE VIDA 1860-1960.

"ELS CIGRONS BLANCS I ELS CIGRONS NEGRES DE LA VALL DE LA BARCELLA (XERT / CHERT), 1860-1960".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Les històries escrites que m'acompanyen, m'ajuden a pensar, a imaginar, a viure, i a experimentar un munt de vides molt diferents de la meua". J.E.P.B.). 

AGRAÏMENTS: Esta sèrie d'articles de tints autobiogràfics, estan dedicats a la memòria dels antics habitants de la Barcella, els textos recullen les memòries d’un fons documental autobiogràfic facilitat per Àngeles Bel Domenech, que és la mare de qui escriu i subscriu ( servidor Juan Emilio Prades Bel). La meua mare va néixer i es va criar dins de l'àmbit cultural i familiar al voltant de les masies del Barranc de la Barcella. Els seus records nítids de família (1860-1960) m'impulsen a redactar i transmetre les experiències, la vida i els costums, i la cultura folklòrica, familiar i de la gent d'este territori, abans molt viu, avui dia silenciós i adormit, esperant pacient el retorn dels seus mentors, als quals recordarem en estos articles de divulgació de portes obertes de la Barcella, i al seu patrimoni mil·lenari caigut en l'oblit etern,"in memoriam".

INTRODUCCIÓ: Este article, el dedique al cultiu dels cigrons que es plantaven en les terres de secà del Barranc de la Barcella, és tracta d'unes lleguminoses fàcils de conservar, i bàsiques en l'alimentació rural i molt versàtils en la cuina, este tipus de llegums varen ser àmpliament cultivades, utilitzades i consumides en els masos de la Vall del Barranc de la Barcella des de l'època medieval andalusí extenense al llarg de més de mil anys fins als anys setanta del segle XX, la gran gelà de gener de 1946 i posteriorment la gelà de 1954 van matar molts d'arbres, causan l'emigració dels habitans jovens, de les parelles de recents casats i gradualment en uns anys (poc més d'una dècada) la Barcella es va anar quedant despoblada, l'escola rural la meua mare recorda que és va tancar en l'any 1961 o en el curs 1961-1962. Els cigrons cultivats de diverses varietats, estaven presents de forma molt important en els plats humils servits a les taules de les diverses famílies, masos i cases de la Barcella. Totes les varietats de cigrons eren de secà, i estaven adaptats als sòls rocosos del territori de la Barcella caracteritzada per la seua geografia càrstica i erosiva de les roques per l'acció dissolvent de l'aigua, aprofite esta referència com a èmfasis de adaptació del cigró de pell negra també dit cigró calcari. Els cigrons negres són una variant del cigró blanc, i ja es cultivaven en la Vall de la Barcella per la societat andalusina. Al segle XX, els cigrons de pell negra estaven bescantats, i la majoria dels masos havien abandonat la llavor antigua per baix rendiment comparativament amb els blans, la varietat de pell negra tan sols apareixia esporàdicament per pol·linització en les mateixes mates que els blancs, les tavelles normals dels cigrons solen contenir tres grans de cigrons, i les tavelles d'un sol gra eren de cigrons de pell negra.

Podem afirmar que els cigrons des de l'época alt-medieval, han format part de la dieta local dels habitans dels entorns de la Barcella i de Xert.

SEMBRA I CULTIU: La seua sembra es feia en les terres de la Barcella a la primavera entre el mes de març, es plantaven els cigrons, fins a la seua collita a finals de l'octubre. La recol·lecció dels cigrons ha de realitzar-se quan les fulles es posen grogues, s'han d'arrancar les mates senceres si ixen les arrels sense terra o si esta cau a l'espolsó, si les arrels porten terra i no s’espolsa fàcilment, cal tallar les plantes per damunt del nivell del sòl, amuntonat i escampa'n els feixos o garbes de cigrons per a assecar-los, durant uns nou o deu dies en un lloc solejat o en l'era del mas, després caldrà trillar les mates o bé extreien les baines dels cigrons estiran-les a mà en el cas de ser poca quantitat, o bé trillan-los a mà matxuca'n o vareja'n les mates seques dels cigrons amb una forca, vara o pal, després caldrà ventar amb l'ajuda de l'aire la picá unes quantes voltes per anar separant adequadament la pellofa dels grans de cigrons, estos es guarden en un "saquet" en un lloc ben sec i ventilat.

EL MITE DEL CIGRÓ NEGRE DE LA FAMÍLIA: El cigró negre és un sinònim del mite de l’ovella negra. Ovella negra i cigró negre són dos modismes que descriuen a un membre que és clarament minorista i de característiques molt diferents a la majoria, i que por "ende" este endemisme és poc respectable i menyspreable dins d'un grup, especialment dins d'una família, un dogma o comportament antrópic molt relacionat en la convivencia humana i les relació amb la rebel·lia de les persones que s'aparten de manera no compresa del dogma, les idees pre-establides o el comportament social de la seua família o del grup humà al qual pertany. Estos modismes relacionen als referits elements diferents del grup amb aspectes generalment negatius, la llegenda en Espanya d'este mite, deriva dels dogmes del món ramader d’ovins, en relació amb la presència en les raberes d’alguna ovella de llana negra, la qual cosa no era bò econòmicament pel ramader, ja que la llana d'estes ovelles de llana negra no era molt cotitzada en el mercat, motiu del perquè els individus de llana negra en els ramats d'ovelles, era poc comuna i no molt desitjable pel pastor, a causa del valor de la llana negra en el mercat, i de normal la llana negra solien gastar-la en el consum domèstic, i en els matalassos més corrents de la casa. Per altra banda no és podia prescindir de tindre en el ramat algun exemplar de raça negra, pues les ovelles negres eren considerades un talismà viu protector dels seus congèneres ovins i dels pastors, salvaguarden-los contra les tronades i tempestats. Les tempestes més nocives eren atribuïdes a les bruixes.

MITES I REFRANYS DELS CIGRONS NEGRES A ESPANYA:

- Quan es treia un cigró negre amb la cullera, es deia: “no tel menges que enviudarás”.

- El cigró negre és senyal de dol.

- La simbologia i la relació dels cigrons negres amb la mort va estar  molt arrelada en Espanya. Els grecs de l’època clàssica menjaven cigrons negres en els banquets fúnebres. En Espanya s’estableix la tradición de menjar el potatge de cigrons tots el divendres de Cuaresma, el Dimecres de Cendra, el Divendres Sant i el Dia de tots els sants, actualment elpotatge es fa amb els cigrons comuns blancs.

EL CIGRÓ NEGRE: Els cigrons negres són més xicotets que els clars, necessiten més temps de cocció i la seua pell és més consistent i més digestiva que la dels blancs. En essència, este ingredient és molt més beneficiós que el cigró comú, perquè conté fins a tres vegades més fibra i també és més ric en ferro. Per a cuinar-ho s'ha de deixar en remull per un temps mínim de 12 hores i ha de tindre una cocció de dos hores com a minim per a estar perfectament cuits. El cigró negre és un gra xicotet de pell negra, però groguenc per dins, el seu aspecte no és totalment redó, ja que presenta angles diversos en la seua forma. El seu sabor és una mica més dolç que els cigrons tradicionals.

ADDENDA: ADICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES):

ELS CUINATS DE CIGRONS A LA BARCELLA:

REMULLAR I COURE ELS CIGRONS:  

GUIXASSOS:

CIGRONS TORRATS:

RECAPTE AMB CIGRONS:

ELS CIGRONS BULLITS I ADOBATS EN OLI I SAL:

FARINETES D'OU I FARINA:

BIBLIOGRAFIA:

- Micó Navarro, Juan Antonio: “La romería de San Marcos de la Barcella en término de Chert. Una tradición que pervive”. Centre d'Estudis del Maestrat, 45-46 (gener-juny 1994), pp. 137-150. ISSN 0212-3975.

- Cantos i Aldaz, Xavier, Aguilella i Arzo, Gustau: “Inventari d'Ermites, Ermitatges i Santuaris de l'Alt i Baix Maestrat. (Castelló)”. Castelló: Diputació, 1996. pp. 132-133. ISBN 84-86895-72-3.

- Gil Saura, Yolanda: “ Arquitectura Barroca en Castellón”. Castelló: Diputació, 2004, pp. 439-441. ISBN 84-89944-93-8 .

- Meseguer Folch, Vicente: “El Molinar y la Barcella: Dos enclaves medievales en el término municipal de Xert”. Centre d'Estudis del Maestrat, 51-52 (juliol-agost 1995), pp. 143-164. ISSN 0212-3975.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Un tablero de juego grabado sobre piedra, La Barcella, (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els cigrons blancs i els cigrons negres de la vall de la Barcella de Xert, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els típics sarrons de la sal i els cerrons de pell de cabra, artesanies domèstiques i oblidades dels pastors de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “La "sesina" i la carn de cabra salada, adobada i seca, un símbol oblidat de la gastronomia arcaica de la vall de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L’antiga tradició de la "voltà dels quintos" de xert pels masos de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El tombet de carn de cabra blanca celtibèrica, la carn de festa de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els antics bureos, la música de rondalla i el folklore popular dels masovers de la Barcella (Xert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Les raberes de cabres blanques celtibèriques de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'olla de recapte de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'ermita de Sant Pere i Sant Marc, ubicada a la vall de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El barranc de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i Sant Marc de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El pernil gust de suxa (sutja), la típica "sesina d’ovella" de l’antic terme de la barcella (xert / chert), reminiscencies de preparacions gastronómiques ancestrals del pasat islàmic, morisc i medieval de la Barcella”.

- Prades Bel, Juan Emilio: "El territori de l'antic i històric terme medieval morisco i cristià de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i de Sant Marc de la Vall de la Barcella (Xert/Chert)".

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els tradicionals guixassos, les costums sobre este cuinat de farina de llegums i cereals arrelat a la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les "albarques" o abarques, el calcer de faena més típic i popular de la gent del territori de la Barcella i del terme de Xert, entre 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Gastronomia popular arcaíca del territori de la Barcella i Xert, informació sobre la vida rural en els masos de la Barcella entre els anys 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els "quercus" i les preciades bellotes de pastura del territori de la Barcella i Xert, anys 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els antics figuerals arbustius del territori de la Barcella i de Xert, 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les sembradures, mixtures i "farratges" per a consum ramader, que els masovers plantaven en el territori de l'antic terme de la Barcella (Xert / Chert), entre 1860 i 1960".

- Meseguer Folch, Vicente  (2002): “Xert i la Barcella”. Cooperativa Agrícola Sant Marc de Xert, Xert, 2002.

-Meseguer Folch, Vicente (1985): “El aceite de oliva y su importancia en la economía canetense”. 1985, paginas 49-57.

-Meseguer Folch, Vicente (2005): “L’olivera Farga del Maestrat”. 2005, páginas 56-57.

- Prades Bel, Juan Emilio: "El monte Turmell del término municipal de Chert, un paraje forestal histórico de gran valor medioambiental".

- Prades Bel, Juan Emilio: "El alzamiento carlista de julio y agosto de 1869, información sobre algunas de las partidas carlistas levantadas en armas en la provincia de Castellón".

- Prades Bel, Juan Emilio: "La línea de ferrocarril estratégico de Castellón a Chert por railes de vía estrecha, proyectada en 1905 y 1908, y con aprobación para su construcción por la real orden firmada el 8 de febrero del año 1913".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Levantamientos en armas de varias partidas carlistas, en Chert y en otros pueblos del maestrazgo, noticias del corresponsal de Chert, diciembre del año 1872".

- Prades Bel, Juan Emilio: “El proyecto de la carretera Xert-Canet-Rosell-La Cenia incluida por decreto ley del año 1911 en el plan de Carreteras del Estado, que culmino en un camino vecinal aprobado para su construcción en el año 1913”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “La estación prehistórica de la Mola de Chert, y su mentor el vicario de Xert D. Ambrosio Sanz, polifacético estudioso de las ciencias naturales, y oscurantista”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Las observaciones del astrónomo, geólogo y polifacético científico José Joaquín Lànderer de su visita a la estación prehistórica de la Mola de Chert, en 1880”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Noticia del año 1881, sobre el hallazgo en La Jana de unos restos humanos, estimados pertenecientes posiblemente a un hombre antediluviano ó cuaternario, manifestado por Ambrosio Sanz cura párroco o vicario de La Jana y datado por el catedrático Manuel Sales”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Los horrendos crímenes perpetrados por el Pincho de la Barcella, el Troppmann de Chert, año 1877”.

Gent de la Barcella i els seus descendents.

EL TOMBET DE CARN DE CABRA CELTIBÈRICA DE LES MUNTANYES DE LA BARCELLA DE XERT.

 

GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:

(Sinopsis): RECORDAR TAMBÉ ÉS VIURE…

Per: JUAN E. PRADES BEL, "Pragmàtic" ("ESPIGOLANT CULTURA": Taller d'història, memòries i patrimonis).

(Sèrie temàtica): EL PAISATGE CULTURAL, HISTÒRIC, FOLKLÒRIC I GASTRONÒMIC, I L'ARGOT AGROPECUARI AUTÀRQUIC DE LES MASIES I CASES DE LA VALL DE LA BARCELLA (XERT, CASTELLÓ), 1860-1960.

"EL TOMBET DE CARN DE CABRA BLANCA CELTIBÈRICA, LA CARN DE FESTA DE LA VALL DEL BARRANC DE LA BARCELLA (XERT / CHERT), 1860-1960".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Les històries escrites que m'acompanyen, m'ajuden a pensar, a imaginar, a viure, i a experimentar un munt de vides molt diferents de la meua". J.E.P.B.).

INTRODUCCIÓ: El tombet de carn de cabra, és un important guisat de carn del receptari popular dels antics masos de la Barcella (Xert), és tracta d’una recepta clau de la cuina tradicional dels habita'ns d'esta vall muntanyosa. Este article, el dedique a este peculiar i exòtic guisat de carn de cabra blanca, es un plat que va ser molt apreciat, típic i molt popular. En totes les festes socials, es matava una cabra gorda, a ser posible una maxorra per la seua cualitat, per a regalar-la amb diferents guisats als comensals convidats. Este tombet és un dels oblidats emblemes gastronòmics dels antics habita'ns de la Barcella, i cal guardar un espai en esta sèrie per a este guisat de carn fresca de cabra, era un plat molt representatiu i popular sens dubte de la cuina tradicional barcellenca on la ramaderia caprina era l'economia amb major rellevància i arrailament, amb estes aplicacions culinàries emprades amb la carn de cabra, estem davant de l'aprofitament més importants  de l'animal quan és ja adult. La diferència entre el tombet i l'estofat és que el tombet és coïa molt lentament amb poca aigua o liquit, i es deixava el resultat basta'n eixut.

INGREDIENTS: 1 kg de carn de cabra trossejada, 1 ceba gran, 2 tomaques madures, 3 dents d'alls, 2 llimes, 1 got de vi blanc, 1 grapat d'ametles 7 o 8 (crues, fregides o torrades, espècies: (pebre negre, timó, romer, llorer, coent, pesteta o bitxo,…), vinagre, sal, aigua, oli d'oliva.

PREPARACIÓ:

(1). Per a llevar-li el gust fort caracteristic de la carn de cabra. Agarrem una olla i li ficarem aigua per a bullir, junt amb la carn de cabra ja trossejada a trossos menuts al gust, el suc d'una llima i mitja ceba, ho posem tot al foc fins que esclafisca a bullir perquè la carn de cabra perda una mica la forta olor natural de monte que la caracteritza.

(2). Quant porte uns minuts bullint traiem l'olla del foc, tirem l'aigua, i la carn la llavem a l'aixeta amb aigua freda, ruixem la carn de nou amb el suc de l'altra llima i la salpebrem.

(3). Sofregir la carn. Posem una paella al foc amb oli, quan estiga calent, introduïm la carn per a fregir-la, una vegada daurada, la posarem en una olla, on posteriorment la cuinarem amb un poc d'aigua.

(4). Fem un sofregit en la mateixa paella de fregir la carn, amb les verdures ben trossejades, una vegada fet el sofregit de verdura, ho afegim al calder u olla on es troba la carn esperant el torn per a coures.

(5). Fem una picada. En un morter, amb la maseta o má del morter picarem totes les espècies, i un pols de sal juntament amb les ametles, li afegirem un xorre't de vinagre per desfér la salmorreta, regirem la salsa, i ho introduïm en el calder amb la carn, al qual l'anirem sacxan't procurant no cremarnos, i de ves en quant de nou uns sacxonets, procuran que la carn no s'agarre al cul de l'olla.

(6). Posem el vi blanc o rosat, i ho regirem bé tot, amb els ingredients incorporats (carn, sofregit, picada, vi), i afegim finalment l'aigua fins a cobrir una mica per damunt la carn. Vigilarem l'aigua i, si és necessari, afegim una mica més de tant en tant, deixant coure, mantenin al foc aproximadament sobre una hora i mitja, fins que la carn quede tendra. El plat resultant te que quedar algo eixut, lo que s'en diu "tornaet a l'oli", i sense quedar la carn rublida de liquit de cocció que te que eixugar.

ADDENDA: ADICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES):

LA CABRA BLANCA DE LA BARCELLA: Les cabres blanques eren i són la pura essència del territori, que Déu va crear per a estos singulars animals del cel i les muntanyes, que saben adaptar-se i prosperar en circumstàncies variants climàtiques i en terrenys extremes, i han estat durant segles en llibertat extensiva pasturant, en l'ambient natural, sa i pur de les muntanyes de la Barcella, i en la seua carn, eixes circumstàncies es deixen notar, i s'aprecia en la suculència de la carn.

LA CABRA BLANCA CELTIBÈRICA: La raça caprina Blanca Celtibèrica,  es troba en l'actualitat de 2020, catalogada en perill d'extinció, deu el seu nom al color blanc uniforme de la seua capa i a l'àrea que tradicionalment ha ocupat, que correspon a l'antiga Celtibèria. És un animal esvelt d’extremitats altes i fortes. Presenta un acusat dimorfisme sexual entre els mascles i les femelles, perquè el pes dels mascles adults oscil·la entre els 70 i els 85 kg, mentre que les femelles pesen entre 45 i 60 kg. El mes llamatiu, i que crida molt l’atenció d’esta raça de cabres són les banyes o cuernos que de normal tenen molt desenrotllats, y són especialment espectaculars i grans els cuernos dels mascles. Estes cabres tenen el pèl fort i gros, i la capa és de color blanc uniforme, però de comboi, els pastors conservaven algunes cabres amb altres capes de pel alternades sobre el blanc, a estes cabres que no son del tot blanques en diuen florides o plaxades, i són molt vistoses de pelatge. Amb freqüència els mascles de cabra celtibèrica tenen una pelambrera de pèl més llarg, en el terç anterior del cos, en l'avantbraç o codera de la paletilla o pata davantera, i sobre l’esquena, també dita de d’amunt la pelliza del llom o de d’alt el espinàs. Els mascles tenen barba llarga de pèl, i algunes de les femelles també lluïxen algun tipo de perilla o barbeta mes o menos llarga que depèn de l'edat de l’animal, sent freqüent en tots dos animals la presència d'arracades que pengen elegantment baix del coll.

APROFITAMENTS DE LES CARNS DE LA CABRA BLANCA: Consum de la carn en fresc, o la carn salada per a coure (se salava i adobava totes les parts de la canal de l'animal), la valorada Cecina de cuixa de cabra, pell per a cuir (per fer sarrons, moxiles, sagons, "cueros", cordons de cuir, corretges, venta de la pell seca als pelleros per a curtirla,...), cuernos.

ATRIBUCIONS, I SUPERSTICIONS AL VOLTANT DE LES MISTIQUES CABRES BLANQUES: Les banyes o cuernos de les cabres, s'utilitzaven per a espantar dels corrals a les raboses, a les rates, serps i les "musteles", s’utilitzaven principalment de dos maneres:

(1) Sobre fogueres fetes sobre un braser transportable, els pastors cremaven alguns cuernos de cabra, amb el braser amb les brases dels cuernos fent fum, recorrien l’interior de les estances dels corrals i al voltant dels galliners, conilleres, i estables, impregnant l'ambient amb la forta olor de banya cremada (cuerno cremat), és creia que este fum espantava les alimanyes i als dimonis també, segons en va explicar Daniel Bel, la creença és possible avalar-la, pel fet que els cuernos dels animals tenen un alt contingut de sofre, degut a les proteïnes que componen este elements orgànics, i quan el cuerno es crema desprèn eixa olor característica.

(2) Quan un animal perdia o es trencava una banya, o per mort de l'animal, el pastor replegava este apèndix i el deixava allí oblidat per damunt de les parets del corral o en algun clavill en les parets a modo de estaca o penjador, la idea era que les propietats de les banyes atribuides en les leyendes populars, simplement amb la seua presència, es creia que podíen ajudar a protegir dels mals a l’explotació ramadera.

(3) Fer sarróns: SARRÓ (significat): (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll. 1. SARRÓ (ant. escrit també cerró). m.

|| 1. Bossa feta de pell, o de tela, que els pastors i altres homes que van pel camp porten penjada amb una corretja pel coll i que serveix per a dur-hi menjar, utensilis, diners, etc.; cast. zurrón. Porten un cerró de cuyro, Desclot Cròn., c. 79. Manats alforrar los peons... e que lexen tots los serrons, Jaume I, Cròn. 133. Y encara'n darien la clocha de ales | y ab ella, de tornes, lo vostre cerró, Proc. Olives 246. I en el sarró la cítara dugué per companyona, Alcover Poem. Bíbl. 66. Axí com li he presos es bous, li prendré es serró des doblers, Alcover Rond. i, 171. a) fig. Diners estalviats o guardats. Saludarem es nebots qui cerquen pescar es sarró del tio, Ignor. 9.

|| 2. Morrió, recipient d'espart o de tela que apliquen als morros d'una bístia i serveix per a donar-li menjar (Xàtiva); cast. morral.

|| 3. Sac de pell de cabra que forma la caixa de ressonància de les xeremies o cornamusa (Artà); cast. pellejo.

Loc.—a) Portar algú al sarró: portar-lo a l'esquena o damunt l'espatlla, al voltant del coll (Maestrat, Morella); cast. llevar a cuestas.—b) Dur un bon sarró: portar una bona provisió (Men.).—c) Buidar el sarró: confessar-se, netejar-se de pecats.—d) Portar un sarró d'anguiles: portar un nen el culet brut de caca (Empordà).—e) Un sarró: una gran quantitat. Ne sabia un sarró, de rondalles, Ruyra Pinya, i, 50.—f) Fer-ne un sarró, d'algú: matar-lo violentament, agredint-lo (Mall.).

    Refr.—a) «Salut i quietud, s'escudella espessa i es sarró feixuc»: enumeració de les quatre coses que fan viure bé (Mall.).—b) «Ni per fred ni per calor, no deixis la capa ni el sarró»: indica que cal preveure els canvis de circumstàncies que poden fer necessàries coses que de moment semblen supèrflues.—c) «De massa abundor, ni bossa ni sarró»: significa que l'abundància excessiva fa que s'oblidin els hàbits d'estalvi i que es perdi allò que semblava que no s'havia d'acabar mai.

    Intens.:—a) Augm.: sarronàs, sarronarro.—b) Dim.: sarronet, sarronetxo, sarronel·lo, sarroneu, sarroniu, sarronic.—c) Pejor.: sarronot.

AGRAÏMENTS: Esta sèrie d'articles de tints autobiogràfics, estan dedicats a la memòria dels antics habitants de la Barcella, els textos recullen les memòries d’un fons documental autobiogràfic facilitat per Constancia Bel i per Àngeles Bel Domènec, que és la mare de qui escriu i subscriu (Juan Emilio Prades Bel). La meua mare i la meua tía, varen néixer i es van criar dins de l'àmbit cultural i familiar al voltant de les masies del Barranc de la Barcella. Els seus records nítids de família (desde els anys 1860 a 1960) m'impulsen a redactar i transmetre la memòria cultural de la vida i les costums d'este territori, abans molt viu, i avui dia silenciós i adormit esperant pacient el retorn dels seus mentors, als quals anirem recordant en esta sèrie d'articles de divulgació de portes obertes de la cultura de la Barcella, "in memoriam".

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA I FONTS DOCUMENTALS:

- Micó Navarro, Juan Antonio: “La romería de San Marcos de la Barcella en término de Chert. Una tradición que pervive”. Centre d'Estudis del Maestrat, 45-46 (gener-juny 1994), pp. 137-150. ISSN 0212-3975.

- Cantos i Aldaz, Xavier, Aguilella i Arzo, Gustau: “Inventari d'Ermites, Ermitatges i Santuaris de l'Alt i Baix Maestrat. (Castelló)”. Castelló: Diputació, 1996. pp. 132-133. ISBN 84-86895-72-3.

- Gil Saura, Yolanda: “ Arquitectura Barroca en Castellón”. Castelló: Diputació, 2004, pp. 439-441. ISBN 84-89944-93-8 .

- Meseguer Folch, Vicente: “El Molinar y la Barcella: Dos enclaves medievales en el término municipal de Xert”. Centre d'Estudis del Maestrat, 51-52 (juliol-agost 1995), pp. 143-164. ISSN 0212-3975.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Un tablero de juego grabado sobre piedra, La Barcella, Xert/Chert”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els cigrons blancs i els cigrons negres de la vall de la Barcella de Xert, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els típics sarrons de la sal i els cerrons de pell de cabra, artesanies domèstiques i oblidades dels pastors de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “La "sesina" i la carn de cabra salada, adobada i seca, un símbol oblidat de la gastronomia arcaica de la Vall de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L’antiga tradició de la "voltà dels quintos" de Xert pels masos de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El tombet de carn de cabra blanca celtibèrica, la carn de festa de la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els antics bureos, la música de rondalla i el folklore popular dels masovers de la Barcella (Xert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Les raberes de cabres blanques celtibèriques de la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'olla de recapte de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'ermita de Sant Pere i Sant Marc, ubicada a la vall de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El barranc de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i Sant Marc de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El pernil gust de suxa (sutja), la típica "sesina d’ovella" de l’antic terme de la barcella (xert / chert), reminiscencies de preparacions gastronómiques ancestrals del pasat islàmic, morisc i medieval de la Barcella”.

- Prades Bel, Juan Emilio: "El territori de l'antic i històric terme medieval morisco i cristià de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i de Sant Marc de la Vall de la Barcella (Xert/Chert)".

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els tradicionals guixassos, les costums sobre este cuinat de farina de llegums i cereals arrelat a la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les "albarques" o abarques, el calcer de faena més típic i popular de la gent del territori de la Barcella i del terme de Xert, entre 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Gastronomia popular arcaíca del territori de la Barcella i Xert, informació sobre la vida rural en els masos de la Barcella entre els anys 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els "quercus" i les preciades bellotes de pastura del territori de la Barcella i Xert, anys 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els antics figuerals arbustius del territori de la Barcella i de Xert, 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les sembradures, mixtures i "farratges" per a consum ramader, que els masovers plantaven en el territori de l'antic terme de la Barcella (Xert / Chert), entre 1860 i 1960".

- Meseguer Folch, Vicente (2002): “Xert i la Barcella”. Cooperativa Agrícola Sant Marc de Xert, Xert, 2002.

-Meseguer Folch, Vicente (1985): “El aceite de oliva y su importancia en la economía canetense”. 1985, paginas 49-57.

-Meseguer Folch, Vicente (2005): “L’olivera Farga del Maestrat”. 2005, páginas 56-57.

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): "El monte Turmell del término municipal de Chert, un paraje forestal histórico de gran valor medioambiental".

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): "El alzamiento carlista de julio y agosto de 1869, información sobre algunas de las partidas carlistas levantadas en armas en la provincia de Castellón".

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): "La línea de ferrocarril estratégico de Castellón a Chert por railes de vía estrecha, proyectada en 1905 y 1908, y con aprobación para su construcción por la real orden firmada el 8 de febrero del año 1913".

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): "Levantamientos en armas de varias partidas carlistas, en Chert y en otros pueblos del maestrazgo, noticias del corresponsal de Chert, diciembre del año 1872".

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): “El proyecto de la carretera Xert-Canet-Rosell-La Cenia incluida por decreto ley del año 1911 en el plan de Carreteras del Estado, que culmino en un camino vecinal aprobado para su construcción en el año 1913”.

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): “La estación prehistórica de la Mola de Chert, y su mentor el vicario de Xert D. Ambrosio Sanz, polifacético estudioso de las ciencias naturales, y oscurantista”.

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): “Las observaciones del astrónomo, geólogo y polifacético científico José Joaquín Lànderer de su visita a la estación prehistórica de la Mola de Chert, en 1880”.

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): “Noticia del año 1881, sobre el hallazgo en La Jana de unos restos humanos, estimados pertenecientes posiblemente a un hombre antediluviano ó cuaternario, manifestado por Ambrosio Sanz cura párroco o vicario de La Jana y datado por el catedrático Manuel Sales”.

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): “Los horrendos crímenes perpetrados por el Pincho de la Barcella, el Troppmann de Chert, año 1877”.

ARXIU: PANORÁMICAS DEL BARRANC DE LA BARCELLA.

Rebaño de cabras celtibéricas
en la Sierra del Segura. Fotografía de Thomas-Canet.

L'OLLA DE RECAPTE DE LA VALL DE LA BARCELLA, 1860-1960..

 GENT, COSTUMS, FOLCLORE, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR"; "HISTORIAS DEL MAR"; “ESPIGOLANT CULTURA: Taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

(Sèrie temàtica): EL PAISATGE CULTURAL, HISTÒRIC, FOLKLÒRIC I GASTRONÒMIC, I L'ARGOT AGROPECUARI AUTÀRQUIC DE LES MASIES I CASES DE LA VALL DE LA BARCELLA (XERT, CASTELLÓ), RECORTS DE VIDA 1860-1960.

"L'OLLA DE RECAPTE DEL ANTIC TERME DE LA VALL DE LA BARCELLA (XERT / CHERT), 1860-1960".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Les històries escrites que m'acompanyen, m'ajuden a pensar, a imaginar, a viure, i a experimentar un munt de vides molt diferents de la meua". J.E.P.B.).

Mas dels Bels.

AGRAÏMENTS: Este article sobre l'olla de recapte, és un integrant més que be a engrossar un nou capitúl a la sèrie d'articles de "Espigolant Cultura" sobre el territori del antic terme la Barcella de Xert, són textos de tints autobiogràfics, i tots els treballs estan dedicats a la memòria dels antics habitants de la partida rural, de la vall, del barranc i de l'antic terme medieval de la Barcella de Xert, el temps de recopilació de la vida i les tradicions sobre La Barcella comprèn el periode de dista de 1860 a 1960. Els textos recullen les memòries d’un fons documental autobiogràfic facilitat per Àngeles Bel Domenech, que és la mare de qui escriu i subscriu (servidor Juan Emilio Prades Bel). La meua mare va néixer i es va criar dins de l'àmbit cultural i familiar al voltant de les masies i families de la Vall del Barranc de la Barcella, concretament dins de la família genealògica Doménech-Jovaní, Bel-Doménech, Bel-Carbó, Jovaní-Guardiola, Jovaní-Fonollosa, Guardiola-Beltrán...., Este territori de La Barcella és un lloc remot ubicat entre els termes i pobles de Xert i Canet lo Roig. Els records nítids de família de la meua mare, m'impulsen a redactar i transmetre la memòria de la vida i costums del lloc ón és va criar, i la cultural popular compartida de la gent d'este territori abans molt viu, plé de persones, de piquerols, de belits i de veus com el seu propi nom de Barcella indica. Contrariament avui dia del segle XXI és un territori silencios i adormit que espera pacientment el retorn dels seus mentors i anyora el remor de les veus dels antics habitans, als quals anirem recordant en estos d'articles de divulgació de portes overtes de La Barcella, "In Memoriam".

INTRODUCCIÓ: Este article, va dedicat a un dels emblemes gastronòmics dels antics habitans de la Barcella, estime que tal volta es el cuinat autárquic més rellevant del territori pel que fa a l'ús, consum i estimació, és tracta de l'olla o olleta de "recapte de la Barcella", es un plat de cullera de consum corrent de diari, un plat de calent senzill i sense romanços ni complicacions, amb els ingredients que se tenien a disposició al hort i al avast o a má per la casa, l’únic ingredient forani era l’arròs, pel que s'anomenava també "recapte d'arròs", per a distinguir de quant no tenien este cereal, per suplir és carregava l'olla mes reforzada de pataca o de vegades tan sols escudellaven caldo i es feien sopes de pà. El recapte es un plat que inclou verdures (col, cardets, nap), llegums (fessols o cigrons o tot junt), ossos i diferents carns d’olla, embotits (botifarres) i de normal l'arròs, com algo casi imprescindible en el recapte com Deu mana quant es podía comprar arròs. El recapte és un consistent plat únic, barat i complet, durant el centenar d'anys esmentats del que tenim memória compartida oral i física, esta olla va ser molt popular, degut a la llarga cocció necessària per a la seua preparació d'unes dos hores, és podia extreure tota la substància, als humils talls de carn i a uns simples ossos, i amb la resta dels recaptes avocats a l'olla (pataques, oli, llegums, verdures...), quedaba un plat molt complet.

EL RECAPTE DE LA BARCELLA: El recapte de la vall de la Barcella podria dir que és una olla típica molt valenciana, amb el valor afegit de que l'ingredient més apreciat i estimat a les masíes era l'arros per ser un cereal més facil de coure que el blat que també s'en feia de recapte de blat. El recapte es un plat molt auster, el que diríem un plat de diari, era costum que l'olla és coguera amb les racions suficients per a dos sentades a taula per alimentar a tots els membres de la familia (per a consumir a la nit i al migdia), era sense duptes, el cuinat més quotidià, versàtil i el més estès pels masos de l'antic Terme de la Barcella, és una olla que antigament era habitual vore a la taula modesta de les famílies de estos masos, juntament amb un plat d'olives, l'apreciat pa de casa per a ferne sopes, un barral d’aigua i un porró de vi, i ameles i figues seques de postres. El nom de recapte ve a significar en español "recaudació", i era el que les mestresses de cada casa feien "... vaig a buscar els recaptes ...", era procurar recaptar els ingredients que pogueren tindre a disposició en cada època, per a poder ficar l'olla del día al foc, el primer tràfec era anar a fer una visita a l'hort, a collir fulles de col, de bleda, cardets o altres fulles tendres (de remolatxa), o fesols tendres o pataques noves, o un nap...; la "recaudació" d’aliments de la mestressa i ama, continuava a la casa, a rebuscar els recaptes més saborosos, unes tallades del “perol del frito”, unes tres cullerades d'oli, unes botifarres seques o de no tenir-ne de preparades, l'ama acudia al "perol de les botifarres conservades en frito", uns ossos salats rebuscats en l’arca o artessa de salar (la salera), un tros de cansa-la blanca salà penjada al rebost, un sis litros d’aigua de la cisterna, fesols o cigros secs remullats del dia anterior (12 hores com a mínim), les pataques de la sitja, l'arròs, ... Eren tot un seguit de passos, que confluïen tots a la vora del foc i amb l'olla de test o l'olla de ferro colat al damunt dels ferros rossents del foc, ficats damunt d'unes brases xisporrotejants; cap a l’olla anaven acolan tots els ingredients arrivats, i amb l'arrencada del bull de l'aigua, començava les simfonies d'olors del recapte, adobat per l’olor del fumet de la fusta creman, i la calentor de l'allar, amb tot s'impregnava l'ambient d'una simfonia de ritual Santer, i de aromes senzills i humils, agradables i esperançadors, per a la subsistència elemental d'unes vides dures, i molt honrades en el treball, aguerrides i adobades per una climatología dura, i per la vida rural al camp rascant de sol a sol, caldejats de treballs durs, i sobrepassats de valens esforços sobrehumans, que cal agrair i admirar a les persones d'aquells temps pel seu afàn de superació, senzills en la vida i en el comportament, marcats per la falta de recursos económics i la falta de mecanización y la falta de transports, els comportava mantindres en una económia autàrquica i aferrats al territori, en estos llocs tan distans dels pobles i dels recursos urbans, al masos menjaven el que eren capaços de produir, o de intercanviar amb "les rebudes i fruits" del aferrim treball productor de artesanies i productes agropecuaris. 

INGREDIENTS DE L'OLLA DE RECAPTE DE LA BARCELLA: 300 grams de cigrons secs (o fesols), arròs, tres cullerades soperes d’oli d'oliva, 5 o 6 pataques, verdures de fulla, carn del perol del frito (costella, un tall per comensal), 300 grams d'ossos salats de porc (orella, peu, espinàs, os del pernil), cansalada salada, botifarra una per comensal, 2 o 3 litres d'aigua, sal.

VARIACIONS OPCIONALS I OCASIONALS DELS INGREDIENTS PER A FER EL RECAPTE: verdures de fulla, naps, fulles de remolacha, una cabeza d'alls, una seba, carn de corder del pit o braset, safra, carn de bou, fulles de col (recapte de col de capdell, de topo o col rulleta d'hivern), bleda (recapte de bleda) o cards (recapte de cardets). Llegums amb fesols o cigrons (en la Barcella era habitual fer l’olla de recapte amb cigrons, llegum del qual eren molt bons productors, els cigrons volien molt el terreno, de fesols plantaven la varietat de "fesols carics").

OBSERVACIONS, COURE FESOLS I CIGRONS:

CIGRONS: Els cigrons s'han de posar sempre a remull en aigua durant unes 12 hores, seguidament per a coure'ls cal tenir en compte el fet de ficar-los a l’olla sempre en l’aigua bullent o molt calenta, posats en aigua gelà no solen coures tan bé.

FESOLS: Els fesols secs es poden coure directament, i deuen ficar-se a dins l’olla en gelat amb l’aigua a temperatura ambient, i també és molt adequat posar-los a remull com els cigrons durant unes 12 hores, els tremps de cocció es reduirà a la meitat.

ELABORACIÓ DE L’OLLA DE RECAPTE DE LA BARCELLA: La nit anterior es posen en remull els cigrons amb aigua freda. L'endemà, al matí emprarem una olla de fang o de metall alta per a coure...

ADDENDA: ADICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES):

ORIGEN DEL RECAPTE: L’olla de recapte com a nom i denominació, té el seu origen en les arrels de la tradició del repartiment d'aliments als pobres, una practica antigua per a els dies molt assenyalats, com solien ser el dia de la festa major dels pobles (exemples: Almassora, ...), i també era costum fer "l'olla del recapte" per a els pobres, en moltes de les romeries a les ermites i ermitoris (exemples: Sant Pere de Castellfort,...), unes costums cristianes escampades a tot lo llarg de tots el territoris de l’antic regne de València. En els dies assenyalats de festa major de les advocacions patronals cristianes, es feia una recol·lecta o replega de donacions i almoines d'aliments per les cases i masos dels pobles, per a poder cuinar els majorals una olla amb els ingredients recaptats com a "limosna" o almoina de la societat per a els pobres de solemnitat, i amb els ingredients replegats és coïa publicament l’olla de pobres o l'olla del recapte.

RECAPTE: (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll. || 5. Cosa comestible en general; conjunt de coses de menjar (Empordà, Gir., Tremp, Ll., Pla d'Urgell, Camp de Tarr., Gandesa, Tortosa, Maestrat, Morella, Val., Al., Mall.); cast. comida. «Hi ha molta fam i poc recapte». Donar recapte: donar menjar al bestiar (Mall.). Especialment: a) Les provisions o comestibles que es duen quan es va de camí, de viatge, a treballar a fora (Garrotxa, Lluçanès, Plana de Vic, Tortosa, Val., Pego, Eiv.). Sa barca ben plena de recapte que es pagesos li havien donat, Rond. Eiv. 69.—b) Allò que queda de menjar d'un dia per un altre, o d'una menjada per una altra (Penedès, Maestrat); més especialment, la part sobrera del dinar i que serveix per a sopar, quan el dinar ha estat d'olla, o sia, patata i llegums amb carn i botifarra (Benassal).

|| 6. Productes del camp: llegums, hortalissa, fruita (Penedès, Camp de Tarr., Gandesa, Ll., Pla d'Urgell, Vall d'Àger). Al hort me vas dir... que hi fèieu força recapte, verdura i fruita abundant, Serres Poes. 13. a) Tota classe d'herbes aptes per a l'alimentació dels animals domèstics (L'Alcora).—b) Olla verda, cuinat compost de patates, mongetes i cols (Vall d'Àger); cuinat de bledes, fideus o faves, o bé de fesols, patata i arròs (Tortosa, Maestrat); cast. menestra.

|| 7. Bullit, carn d'olla (Conca de Tremp, segons Aguiló Dicc.).

|| 8. fig., iròn. Llenya, acció de tupar, de pegar a algú (Mall.). E dels normants què us en parria? Yo us promet que aquests quatre tenen recapte per a altres quatre, los millors d'ells, Curial, ii, 29. Axò de donar-los recapte cada setmana eu feym principalment per Déu, Aurora 226.

    Refr.—a) «Més val bona fam que bon recapte»: significa que el qui està afamegat sol trobar bo qualsevol menjar.—b) «Ovella sense pastor, recapte pel llop»: vol dir que les coses mal guardades solen caure en mans dels lladregots. (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll.

DATOS DE LAS MASÍAS DE LA BARCELLA EN EL CENSO DEL AÑO 1895.

Orígenes y antecedentes familiares de Juan E. Prades Bel, procedentes en más o menos grado emparentado con la mayoría de las masías de la Barcella (Xert), y directamente vinculado familiarmente en todas las ascendencias con el Mas dels Doménech, mas del Corral del Coll, mas del Planxové y Mas dels Bels.

(Valencià). Al cens de l’any 1895 apareixen al Mas dels Bels (La Barcella, Xert) apareixen reflectits els següents caps de família que corresponen a cinc cases habitades del mas: Ramón Bel Ferreres de 67 años, José Bel Vives de 29 años, Pascual Bel Beltrán de 52 años, Luis Bel Romeu de 55 años, Joaquín Bel Beltrán de 29 años.

(Valencià). Al cens de l’any 1895 apareixen al Mas dels Doménech (La Barcella, Xert) apareixen reflectits els següents caps de familia que corresponen a cuatre cases habitades del mas: Pascual Doménech Beltrán de 74 años, Andrés Doménech Bel de 49 años, Pedro Doménech Guardiola de 44 años, Joaquín Bel Ferrer de 30 años.

ARCHIVO: LA BARCELLA (XERT).

Plat de recapte amb cardets.

Cardets.

Cardets.

Plat de recapte amb cardets.
 

Fesols blancs per a l'olla de recapte.

ARCHIVO: PANORÁMICAS DEL ANTIGUO TÉRMINO DE LA BARCELLA: 

Mola Llarga.

Mas dels Bels.

Mas dels Bels.

Panorámicas del valle del antiguo término de la Barcella.

Panorámicas del valle de la Barcella.

Mas dels Doménech. La Barcella.

Amador Prades Doménech pasturant la rabera.

Fogassa, el Pà de fer sopes.

Plat de recapte d'olla.

Recapte d'olla amb sopes de pà.

Frito de costella de posell.