Translate

domingo, 4 de abril de 2021

LES RABERES DE CABRES BLANQUES CELTIBÈRIQUES DE LA VALL DE LA BARCELLA.

 

(Serie): GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:

PER: JUAN E. PRADES.

(Temàtiques): EL PAISATGE CULTURAL, HISTÒRIC, FOLKLÒRIC I GASTRONÒMIC, I L'ARGOT AGROPECUARI AUTÀRQUIC DE LES MASIES I CASES DE LA VALL DE LA BARCELLA (XERT, CASTELLÓ),1860-1960.

(Titol): LES RABERES DE CABRES BLANQUES CELTIBÈRIQUES DE LA VALL DE LA BARCELLA (XERT / CHERT), 1860-1960.

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL.

AGRAÏMENTS: Esta sèrie d'articles de tints autobiogràfics, estan dedicats a la memòria dels antics habitants de la Barcella, els textos recullen les memòries d’un fons documental autobiogràfic facilitat per Àngeles Bel Domènec, que és la mare de qui escriu i subscriu (Juan Emilio Prades Bel). La meva mare va néixer i es va criar dins de l'àmbit cultural i familiar al voltant de les masies del Barranc de la Barcella. Els seus records nítids de família (1860-1960) m'impulsen a redactar i transmetre la memòria cultural de la vida i costums d'este territori, abans molt viu, i avui dia silencios i adormit esperant pacient el retorn dels seus mentors, als quals recordarem en esta serie d'articles de divulgació de portes overtes de la Barcella, "in memoriam".

INTRODUCCIÓ: En esta ocasió l'article, el dedique a l'emblema de la ramaderia barcellana, es tracta de les raberes d’una raça d’animals molt singulars, i per desgràcia avui dia és troba en vies d’extinció (també els pastors de ramaderia extensiva estan en vies d’extensió), es tracta de la milenaria cabra blanca celtibèrica, un mític animal de gran bellesa, i l'antic símbol econòmic del territori de la Barcella, es tracta d’un animal fixador de població, i el motiu principal del asentaments histórics i prehistorics de grups d'humans que varen establirse en este territori quebrat i abrupte. Les muntanyes de La Barcella són clarament i molt ben dit un terreno de cabres. El vore pasturar a estos mítics animals per les muntanyes es un espectacle que causa atracció. De les moltes raberes que existien als anys 50 i 60, alguns d'aquells ramats eren de familiars meus (Juan Bautista Bel Carbó, Josep Vicent i Daniel Bel Domenech, Vicent Domenech, Amador Prades Domenech, Ernesto Domenech, Vicent d'Andreu,...), als anys 60 i 70 per diferents motius (emigració dels veins, decantació a noves espectatives economiques, edat avanzada dels pastors, falta de renovació generacional, epidemies dels animals, sustitució de cabres a ovelles, ...), les raberes de cabres blanques i els seus pastors van anar desapareixent de la vall i de les muntanyes circundans de la Barcella, la desaparició del ganado cabriu va comportar la marxa paulatina dels habitants de la Barcella, en un peripode d'uns 20 anys va quedar despoblada la vall. D'aquells ramats de cabriu tan sols queda en el territori, una rabera d'estes mítiques cabres blanques, la de Marcial Domenech i Josefina, que tanquen les cabres al seu mas, ubicat al cara-sol exterior de la Barcella en el mas de la Fam, dins del terme de Canet lo Roig, ubicat a baix de la Moleta Redona y de la Mola Llarga. La economía principal de la vall de la Barcella históricament girava al voltant d'estos animals celestials.

EL SISTEMA D'EXPLOTACIÓ DE LA CABRA BLANCA CELTIBÈRICA: Les cabres blanques celtibèriques són una raça d'animals molt rústics i molt resistents a  ecològies i territoris adversos i pobres, el que fa d'esta raça de cabres és ser la idònia per aprofitar terrenys marginals. El principal sistema d'explotació d'estes cabres és l'extensiu integral, en paratges abruptes de les regions muntanyenques, de difícil orografia, sovint inaccessibles i de clima dur. En la Barcella, generalment les explotacions de cabres eren xicotetes, una majoria de les cases no superaven els 100 o 150 animals reproductors, i sovint tenien ramats mixtos de cabres que pasturaven als montes de garriga, i un altre d'unes poques ovelles (aprox. 10 o 12) que pasturaven els rostolls de les terres de cultiu. L'alimentació d'estes cabres, depén totalment dels recursos de la muntanya, una característica d'esta raça és que saben consumir la vegetació pobra i molt leñosa (als coscolls i les argilagues, no diuen per ací m'ha passat, i no li fan el feo a cap classe de planta punxosa, devoran-les amb gola i gana).

LA CABRA BLANCA CELTIBÈRICA: La milenaria raça caprina Blanca Celtibèrica, que es troba catalogada en perill d'extinció, deu el seu nom al color blanc uniforme de la seua capa i a l'àrea que tradicionalment ha ocupat, que correspon a l'antiga Celtibèria. És un animal esvelt d’extremitats altes i fortes. Presenta un acusat dimorfisme sexual entre els mascles i les femelles, perquè el pes dels mascles adults oscil·la entre els 70 i els 85 kg, mentre que les femelles pesen entre 45 i 60 kg. El mes llamatiu, i que crida molt l’atenció d’esta raça de cabres són les banyes o cuernos que de normal tenen molt desenrotllats, y són especialment espectaculars i grans els cuernos dels mascles. Estes cabres tenen el pèl fort i gros, i la capa és de color blanc uniforme, però de comboi, els pastors conservaven algunes cabres amb altres capes de pèl alternades sobre el blanc, a estes cabres que no son del tot blanques en diuen florides o platxades, i són espectacularment molt vistoses i llamatives de pelatge. Amb freqüència els mascles de cabra celtibèrica tenen una pelambrera de pèl més llarg, en el terç anterior del cos, en l'avantbraç o codera de la paletilla o pata davantera, i sobre l’esquena, també dita de d’amunt la pelliza del llom (serrell de d’alt o damunt de l'espinàs). Els mascles tenen barba llarga de pèl, i algunes de les femelles també lluïxen algun tipo de perilla mes o menos llarga que depèn de l'edat de l’animal, sent freqüent en tots dos animals la presència d'arracades que pengen elegantment de baix del coll.

LES PRODUCCIONS DE LA CABRA BLANCA CELTIBÈRICA PRODUCTORA DEL CABRIT CELTIBÈRIC: Es tracta d'una raça destinada prinicipalment a la producció de carn, on sobreïx la carn del cabrit celtibèric. La cabra blanca s'explota en règim netament extensiu, adaptanse fácilment a les zones muntanyoses i a temperatures extremes. Per les seues característiques de producció, netament basada en la pastura extensiva, el cabrit blanc celtibèric és alimentat en el seu naixement amb llet materna, i seguidament al mes alimentantse de manera natural de pastures i fulles aromàtiques típiques de la zona, excepte en l'època de paridora de les reproductores mares, que es veuen recompensades i suplementada la dieta pel pastor amb una aportació adicional de ració de cereals donat individualment a cada mare. El tipus d'alimentació de les mares reproductores, basada en el pasturatge tradicional al monte, la llet confereix a la carn del cabrit mamantó un sabor, aromes i suculència únics, i cuinat es tradueixen en un plat molt exquisit al paladar, i molt alavat. Era un costum arrelat entre la gent de  la Barcella, que en totes les bodes, batejos, comunions i en les celebracions importants amb invitats, com a quart plat, és traïa sempre la carn de cabrit blanc (segall o segalla), fregida amb oli, o torrada a la brasa, quan tots estaven farts per a rebentar apareixia a orri la carn torrá a la taula per a rematar la fartà dels convidats, i "com a xera" se'ls forçava un poc a menjar, que quedaren ven "asseciats", "reventosos", roigos i contens, l'amo no parava, que no es diguera que a faltat de carn, i a continuació, "la mintxà" continuava sense perdre ni fil ni "rumbo", amb la corresponden "collà", seguit de les postres, dolceries, plats de pastes,  coques i adosetes, el "calman" i el café, i licors, i desprès el “bureo”, i la “xauxa” continuava fins a mitjanit o més tard si calià..

APROFITAMENTS DE LA CARN I VISCERES DE LA CABRA BLANCA:

Carn fresca, carn salada, cecina de cabra, pell per a cuir (per fer sarrons, moxiles, cueros, cordons de cuir, venta de la pell seca per a curtirla, ...), cuernos.

ATRIBUCIONS, I SUPERSTICIONS AL VOLTANT DE LES CABRES BLANQUES: Les banyes o cuernos de les cabres, s'utilitzaven per a espantar dels corrals a les raboses, a les rates, serps i les "musteles", s’utilitzaven principalment de dos maneres:

(1) Sobre fogueres fetes sobre un braser transportable, els pastors cremaven alguns cuernos de cabra, amb el braser amb les brases dels cuernos fent fum, recorrien l’interior de les estances dels corrals i al voltant dels galliners, conilleres, i estables, impregnant l'ambient amb la forta olor de banya cremada (cuerno cremat), és creia que este fum espantava les alimanyes i als dimonis també, segons en va explicar Daniel Bel, la creença és possible avalar-la, pel fet que els cuernos dels animals contenen un alt contingut de sofre, degut a les proteïnes que componen estos elements orgànics, i quan el cuerno es crema desprèn eixa olor característica a bruixa com el definia Daniel Bel, el meu estimat padrí.

(2) Quan un animal perdia o es trencava una banya, o per mort de l'animal, el pastor replegava este apèndix i el deixava per damunt de les parets del corral o en algun clavill en les parets a modo de penjador, la idea era que les propietats dels cuernos atribuïts en les leyendes populars, simplement amb la seua presència al corral ajudaven a protegir dels mals a l’explotació ramadera.

ADDENDA: ADICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES):

LA RABERA (significat): (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll.

RABERA f. : Ramat d'animals de pastura (Gandesa, Xerta, Tortosa, Amposta, País Valencià); cast. rebaño. Vaques, ovelles, | egües, someres, | molt grans raberes, | ab un mardà, | toro, guarà, | se companexen, Spill 8592. En les festes grosses els senyors portaven llurs raberes de bous a la vila, Salvador FB 99. a) per ext., Rabera de gallines: l'aviram (Benassal, ap. Griera Atlas, c. 184). Refraner: —“Rabera de molts, lo llop se la minja» (Benassal)”. Fonética: raβéɾɛ (Gandesa); raβéɾa (Tortosa, Cast., Morella, Val., Al.). Sinònims: ramat, ramada, guarda. Etimología: de l'àrab rabārib, pl. de rabrab, ‘ramat’, segons Coromines (BDC, xxiv, 38). (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll.

XAUXA: Nom d'un país imaginari on hi ha gran abundància de tot i tothom pot viure regaladament sense treballar; cast. Jauja. «Això és Xauxa»: això és una meravella de benestar. a) Anar-se'n a Xauxa: iròn., morir-se (BDC, xvii, 117). Fon.: ʃáwʃə (or., bal.); ʧáwʧa (occ., val.). Etim.: del cast. Jauja.  (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll.

SEGALL, SEGALLA m. i f. || 1. Cria de la cabra ja desmamat però que no ha acabat la seva creixença; en castellano: chivo, segallo. Quatrecents vint caps en los quals segons relació del dit pastor hauia CLXX primals e CL segals, doc. a. 1443 (BSCC, vii, 244). M'havia dexat sa primerenca barbeta de segay maltès, Maura Aygof. 24. Quina cara que faran una vegada que se l'hagin menjat i els diguem que sa sagaia era un gat!, Rond. Eiv. 65. Els límits d'edat per a donar a un animal el nom de segall i segalla, són molt variables segons les regions, i a una mateixa regió no sempre tenen una fixesa absoluta. Exposem a continuació les dades que hem obtingut de pastors o cabrers professionals, a diverses comarques. La cria de la cabra s'anomena segall o segalla: a) Fins que té un any (Calp);—b) Dels dos mesos fins a un any (Sta. Col. de Q.);—c) Dels cinc mesos fins a un any (Gandesa);—d) D'edat de mig any fins a un any (Pobla de S., Tortosa, Morella, Llucena);—e) De mig any fins a catorze mesos (Falset);—f) Des dels set o vuit mesos fins a un any i mig (Calasseit);—g) Des del primer Sant Joan fins al segon (Bagà, Pobla de L.);—h) Des del Sant Miquel del primer any fins al Sant Joan del segon (Senterada);—i) Des del mig any fins que cria (Castellterçol);—j) Des de set o vuit mesos fins que és animal fet (Torelló);—l) Des que el desmamen fins que té dos anys (Llucmajor);—m) D'un fins a dos anys (Pont de S., Vall d'Àneu, Vall de Boí, Ribera del Flamisell, Penedès, Muntanya de Mall., Santanyí, Eiv.);—n) D'un any fins a tres (Benialí);—o) Fins que fa la primera cria (Massalcoreig, Vendrell, Valls, Pego, Men.). || 2. (Animal o persona) prim, magre (Mall.). ¿Què demana aquest segay?, doc. a. 1683 (Aguiló Dicc.). (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll.

ARXIU:

PASTORS I RABERES DE LA BARCELLA, XERT I CANET LO ROIG:

EL AUTÈNTIC SÓ DE LA BARCELLA:

AGRAÏMENTS A MARCIAL DOMENECH I FAMILIA PER LA LLAVOR DE CONSERVAR ESTA RABERA DE CABRES, I LA CULTURA RAMADERA TAN PECULIARS Y ORIGINALS DELS MONTES DE LA BARCELLA:







No hay comentarios:

Publicar un comentario