LA CECINA DE CABRA, O "SESINA".

 

GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:

(Sinopsis): RECORDAR TAMBÉ ÉS VIURE…

Per: JUAN E. PRADES BEL, "Pragmátic" ("ESPIGOLANT CULTURA": Taller d'història, memòries i patrimonis).

(Sèrie temàtica): EL PAISATGE CULTURAL, HISTÒRIC, FOLKLÒRIC I GASTRONÒMIC, I L'ARGOT AGROPECUARI AUTÀRQUIC DE LES MASIES I CASES DE LA VALL DE LA BARCELLA (XERT, CASTELLÓ), RECORTS DE VIDA 1860-1960.

"LA "SESINA" DE CARN DE CABRA SALADA, ADOBADA I SECA, UN SÍMBOL OBLIDAT DE LA GASTRONOMIA ARCAICA DE LA VALL DE LA BARCELLA, 1860-1960".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Les històries escrites que m'acompanyen, m'ajuden a pensar, a imaginar, a viure, i a experimentar un munt de vides molt diferents de la meua". J.E.P.B.).

AGRAÏMENTS: Esta sèrie d'articles de tints autobiogràfics, estan dedicats a la memòria dels antics habitants de la Barcella, els textos recullen les memòries d’un fons documental autobiogràfic facilitat per Àngeles Bel Domenech, que és la mare de qui escriu i subscriu (Juan Emilio Prades Bel). La meua mare va néixer i es va criar dins de l'àmbit cultural i familiar al voltant de les masies de Barranc de la Barcella. Els seus records nítids de família (1860-1960) m'impulsen a redactar i transmetre les experiències, la vida i els costums, i la cultura folklòrica, familiar i de la gent d'este territori, abans molt viu, avui dia silenciós i adormit, esperant pacient el retorn dels seus mentors, als quals recordarem en estos articles de divulgació de portes obertes de la Barcella, i al seu patrimoni mil-lenari caigut en l'oblit etern,"in memoriam".

INTRODUCCIÓ: Este article, el dedique a la carn de cabra salada, adobada i seca, estos productes derivats de les típiques cabres celtibèriques, son "iconos" de la gastronomia arcaica i de la vida dura de la Barcella, però més que per la seua qualitat degustativa i organolèptica de la carn, es per el paper fundamental de arraigo, relació i contribució histórica a la alimentació dels habitans, i per les costums o técniques de conservació de la carn, practicades ancestralment per la gent pretèrita que habitaren estes terres, avui dia molt contrariament, convertides en erms de vida i patrimoni antrópic i agropecuari oblidat, envoltat el territori de silençis pasmosos, per a qui em conegut la época de esplendor demográfic de la Barcella, la vida dels habitans, i els sorolls in situ i em segut testimonis de la agropecuaria tradicional. Tornan a les cases dels masos en vida, l'aportació autàrquica de proteïna cárnica, necessària per a sobreviure i tindre salut, l'obtenien principalment de cuatre activitats antrópiques, la matança del cerdo amb l'obtenció dels productes derivats d'este ritual, potencialment són els elements més populars i estimats de la autarquia arrelada típica i tradicional aplicada a la gastronomia de la Barcella, altres aprovisionaments provenien dels animals menors del corral (gallines, conills, titos...), un altre aprovisionament era la caça menor (torts, pardalets, conills, llebres, perdius,…), i l'aprovisionament més important de carn provenia de les cabres en la major part, i de les ovelles en molt menor proporció, d'estos dos animals obtenien els masovers agropecuaris autarquics la llet, i els seus derivats láctics brull, formatge, collà, calostrós, soligot (aliment per a els animals), i sobretot la carn, especialment la de cabra, de la que tenien sempre eccedents, pues la ramaderia caprina era la més abundant en la vall, i constituia l'economia amb major rellevància i arrelament en els masos de la Barcella, totes les cases tenien una "punta de ganado”, i molts rabera pròpia, i altres masos tenien raberes compartides, les pasturaven en règim de “dula”, bàsicament ajuntaven els animals de diverses cases o famílies en una rabera comuna, amb caps de bestià de diversos propietaris quasi sempre família de sang, normalment estes dules comunes de animals eren formades entre els "ganados" o "raberes" de pares, fills i germans.

LA CARN DURA: La carn dura era la més consumida en els masos. Les cabres que consumien domèsticament per a us intern de la família, eren la carn dels animals majors, estos animals també tenien eixida i mercat de compra-venda, però sovint no compensava el preu, i era preferible i més rentable, dedicar esta carn al consum interior de la família. Quan es matava una cabra, es menjava uns dies cuinant-la en fresc totes les visceres i parts blanes (lleus, cor, fetge, tanda, melsa, renoys...), però una gran part de lo que es la canal de l'animal, se disposava per a ser salada i posteriorment secada per a una adecuada conservación, amb les técniques habituals de procedir amb els aliments en els masos. Després de traure peçes de carn de la sal, a voltes segons les costums de cada casa s'adobaven diversos talls amb algunes espècies i condiments si es disposava (llore, alls, oli, timons, romer, pebre negre, pebre roig, ...), i després els trossos es deixaven assecar com si foren pernils penjats en un lloc ventilat i fresc de la casa. Els trossos per a salar, solien ser de mides grans, la part més apreciada de la cabra en salaçó era la cuixa de la cabra que sempre es destinava a fer cecina, fonèticament anombrada "sesina", que és el pernil de cuixa de cabra, el producte més apreciat i valorat. Les parts secades més ossudes costelles, pit i altres de poca carn, es destinaven per a coure normalment en un guisat que en diuen "pataca grossa".

ADDENDA: ADICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES):

LA CONDICIÓ I NECESSITAT D'ASSECAR LA CARN PER A LA CONSERVACIÓ: Assecar aliments és una de les maneres més antigues conegudes per a conservar-los, és una herència que ve de temps molts antics, quan no podia desaprofitar-se ni una sola peça de carn i l'arribada de l'hivern a la vall de la Barcella suposava un vertader calvari a l'hora d'alimentar-se. La societat andalusina de la Barcella, ja tenia la mateixa manera de viure i també assecaven la carn de cabra com a mètode de conservació.

LA CECINA DE CUIXA DE CABRA: El procés de curació de la cecina de cabra era d’uns 6 mesos aproximadament, a partir del mixt any la "sesina" ja ha desenrotllat el sabor peculiar i el intens sabor que la caracteritza. Es pot consumir esta cecina, tallant-la molt fina, i afegint-li una mica d'oli d'oliva, es pot servir d'aperitiu o tapa, com el pernil.

LA CECINA: La cecina és típica i tradicional en la zona del Maestrat històric de les províncies de Terol i Castelló, i en les regions interiors d’Aragó i de València, on a més de la clàssica cecina de vaca, es produeix cecina d'altres animals. La cecina es consumeix majorment sense cuinar-la com el pernil curat. La cecina és un producte que es porta elaborant milers d'anys, destacant com a suprema la d'animals com la vaca, el bou, el cavall, o la cabra.

LA PREPARACIÓ DE CECINA DE CABRA: Ingredients: cuixa de cabra, sal, pebre roig, all i diverses especies al gust i passió de cada familia.

LA CARN DE CABRA SALADA: La carn de cabra és un aliment tradicional, que es converteix en un ingredient que forma part de guisats rústics i primitius, molt singulars i simples. La carn de cabra adulta és d’un sabor intens consumint-la en fresc, i esta part organolèptica s'intensifica quan la carn de cabra és salada, adobada i secada, per a ser consumida com a element principal en la preparació de saborosos guisats, aconseguint elevar el sabor d’este gènere càrnic a molt intens, però per a cuinar la carn seca de cabra cal tindre en compte diversos passos. El primer d'ells seria rehidratar la peça de cecina, mantenint-la en remull durant unes 8 hores. Després se sol afegir llonganissa i xoriço secs, es cobreix d'aigua i es cou al voltant d'una hora en olla de pressió, i unes hores més en olla normal, es fiquen unes pataques pelades, però senceres, se serveix la cabra sense caldo i d'acompanyament les pataques. El caldo se reserva per a fer-lo amb arros.

LA CECINA DE CUIXA DE CABRA: El procés de curació de la cecina de cabra era d’uns 6 mesos aproximadament, a partir del mixt any la "sesina" ja ha desarrotllat el sabor peculiar d’intens sabor que la caracteritza. Es pot consumir aquesta cecina tallant-la molt fina i opcional es afegir-li un ratxet d'oli d'oliva, per a donar-li suavitat.

LA CECINA: la cecina és tradicional de la zona del Maestrazgo/Maestrat de les provincies de Teruel i Castelló, de les regions d’Aragó i València, on a més de la clàssica de vaca es produeix cecina d'altres animals, la preparació de cecina de cabra. La cecina és un producte que es porta elaborant milers d'anys, destacant la d'animals com la vaca, el bou, el cavall, o la cabra.

DULA (significat): (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll.

|| 1. Ramat de bestiar gros—eguí, mular, boví, porquí—compost de caps pertanyents a diferents propietaris, que va a pasturar tot plegat a la muntanya o devesa comunal, sota la vigilància d'un home llogat que s'anomena duler (or., occ., val.); cast. dula, vecería. Lo mul o mula | trets de la dula, Spill 6734.

|| 2. fig. Colla de jovenalla o d'altra gent avalotadora. «Ara passa la dula»: es dia quan passa pel carrer una multitud o colla que mou avalot.

 Loc.—a) Anar a la dula o criar-se a la dula: anar a lloure, criar-se amb tota llibertat, sense vigilància superior de ningú (Tortosa, Val.).—b) Tirar-se a la dula: donar-se a la vida de malfaener i llibertina (Val.).—c) Córrer la dula: córrer la gandaina, anar per fora de casa sense fer res de profit (Tortosa). 

Refr. —«La dona i la mula, de la teva dula» (Guissona).

Fon.: dúlə (Plana de Vic, Puigcerdà, Camp de Tarr.); dúlɛ (Sort, Tremp, Ll., Pla d'Urgell, Gandesa, Sueca); dúla (Tortosa, Maestr., Cast., Val.).  Etim.: de l'àrab daula, mat. sign. (cf. Eguílaz Glos. 65 i 387).

RABERA (significat): (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll.

1. RABERA f. Ramat d'animals de pastura (Gandesa, Xerta, Tortosa, Amposta, País Valencià); cast. rebaño. Vaques, ovelles, | egües, someres, | molt grans raberes, | ab un mardà, | toro, guarà, | se companexen, Spill 8592. En les festes grosses els senyors portaven llurs raberes de bous a la vila, Salvador FB 99. a) per ext., Rabera de gallines: l'aviram (Benassal, ap. Griera Atlas, c. 184).

Refr.: —«Rabera de molts, lo llop se la minja» (Benassal).

Fon.: raβéɾɛ (Gandesa); raβéɾa (Tortosa, Cast., Morella, Val., Al.).

Sinòn.: ramat, ramada, guarda. Etim.: de l'àrab rabārib, pl. de rabrab, ‘ramat’, segons Coromines (BDC, xxiv, 38).

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA I FONTS DOCUMENTALS:

- Micó Navarro, Juan Antonio: “La romería de San Marcos de la Barcella en término de Chert. Una tradición que pervive”. Centre d'Estudis del Maestrat, 45-46 (gener-juny 1994), pp. 137-150. ISSN 0212-3975.

- Cantos i Aldaz, Xavier, Aguilella i Arzo, Gustau: “Inventari d'Ermites, Ermitatges i Santuaris de l'Alt i Baix Maestrat. (Castelló)”. Castelló: Diputació, 1996. pp. 132-133. ISBN 84-86895-72-3.

- Gil Saura, Yolanda: “ Arquitectura Barroca en Castellón”. Castelló: Diputació, 2004, pp. 439-441. ISBN 84-89944-93-8 .

- Meseguer Folch, Vicente: “El Molinar y la Barcella: Dos enclaves medievales en el término municipal de Xert”. Centre d'Estudis del Maestrat, 51-52 (juliol-agost 1995), pp. 143-164. ISSN 0212-3975.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Un tablero de juego grabado sobre piedra, La Barcella, Xert/Chert”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els cigrons blancs i els cigrons negres de la vall de la Barcella de Xert, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els típics sarrons de la sal i els cerrons de pell de cabra, artesanies domèstiques i oblidades dels pastors de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “La "sesina" i la carn de cabra salada, adobada i seca, un símbol oblidat de la gastronomia arcaica de la Vall de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L’antiga tradició de la "voltà dels quintos" de Xert pels masos de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El tombet de carn de cabra blanca celtibèrica, la carn de festa de la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els antics bureos, la música de rondalla i el folklore popular dels masovers de la Barcella (Xert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Les raberes de cabres blanques celtibèriques de la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'olla de recapte de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'ermita de Sant Pere i Sant Marc, ubicada a la vall de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El barranc de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i Sant Marc de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El pernil gust de suxa (sutja), la típica "sesina d’ovella" de l’antic terme de la barcella (xert / chert), reminiscencies de preparacions gastronómiques ancestrals del pasat islàmic, morisc i medieval de la Barcella”.

- Prades Bel, Juan Emilio: "El territori de l'antic i històric terme medieval morisco i cristià de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i de Sant Marc de la Vall de la Barcella (Xert/Chert)".

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els tradicionals guixassos, les costums sobre este cuinat de farina de llegums i cereals arrelat a la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les "albarques" o abarques, el calcer de faena més típic i popular de la gent del territori de la Barcella i del terme de Xert, entre 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Gastronomia popular arcaíca del territori de la Barcella i Xert, informació sobre la vida rural en els masos de la Barcella entre els anys 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els "quercus" i les preciades bellotes de pastura del territori de la Barcella i Xert, anys 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els antics figuerals arbustius del territori de la Barcella i de Xert, 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les sembradures, mixtures i "farratges" per a consum ramader, que els masovers plantaven en el territori de l'antic terme de la Barcella (Xert / Chert), entre 1860 i 1960".

- Meseguer Folch, Vicente (2002): “Xert i la Barcella”. Cooperativa Agrícola Sant Marc de Xert, Xert, 2002.

-Meseguer Folch, Vicente (1985): “El aceite de oliva y su importancia en la economía canetense”. 1985, paginas 49-57.

-Meseguer Folch, Vicente (2005): “L’olivera Farga del Maestrat”. 2005, páginas 56-57.

- Prades Bel, Juan Emilio: "El monte Turmell del término municipal de Chert, un paraje forestal histórico de gran valor medioambiental".

- Prades Bel, Juan Emilio: "El alzamiento carlista de julio y agosto de 1869, información sobre algunas de las partidas carlistas levantadas en armas en la provincia de Castellón".

- Prades Bel, Juan Emilio: "La línea de ferrocarril estratégico de Castellón a Chert por railes de vía estrecha, proyectada en 1905 y 1908, y con aprobación para su construcción por la real orden firmada el 8 de febrero del año 1913".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Levantamientos en armas de varias partidas carlistas, en Chert y en otros pueblos del maestrazgo, noticias del corresponsal de Chert, diciembre del año 1872".

- Prades Bel, Juan Emilio: “El proyecto de la carretera Xert-Canet-Rosell-La Cenia incluida por decreto ley del año 1911 en el plan de Carreteras del Estado, que culmino en un camino vecinal aprobado para su construcción en el año 1913”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “La estación prehistórica de la Mola de Chert, y su mentor el vicario de Xert D. Ambrosio Sanz, polifacético estudioso de las ciencias naturales, y oscurantista”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Las observaciones del astrónomo, geólogo y polifacético científico José Joaquín Lànderer de su visita a la estación prehistórica de la Mola de Chert, en 1880”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Noticia del año 1881, sobre el hallazgo en La Jana de unos restos humanos, estimados pertenecientes posiblemente a un hombre antediluviano ó cuaternario, manifestado por Ambrosio Sanz cura párroco o vicario de La Jana y datado por el catedrático Manuel Sales”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Los horrendos crímenes perpetrados por el Pincho de la Barcella, el Troppmann de Chert, año 1877”.

(CONTINUARA)

Cabres celtibèriques.

Valle de la Barcella (Xert).

Ramat d'ovelles.

L'ANTIGA "VOLTÀ DELS QUINTOS" DE XERT PELS MASOS DE LA BARCELLA.

GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:

(Sinopsis): RECORDAR TAMBÉ ÉS VIURE…

Per: JUAN E. PRADES BEL, "Pragmàtic" ( "ESPIGOLANT CULTURA": taller d'història, memòries i patrimonis).

(Sèrie temàtica): EL PAISATGE CULTURAL, GEOGRÀFIC, HISTÒRIC, FOLKLÒRIC I GASTRONÒMIC, I L'ARGOT AGROPECUARI AUTÀRQUIC DE LES MASIES, LES CASES I LA GENT DE LA VALL DE LA BARCELLA I XERT, RECORTS DE VIDA 1860-1960.

 "L'ANTIGA TRADICIÓ DE LA "VOLTÀ DELS QUINTOS" DE XERT PELS MASOS DE LA BARCELLA, 1860-1960".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Les històries escrites que m'acompanyen, m'ajuden a pensar, a imaginar, a viure, i a experimentar un munt de vides molt diferents de la meua". J.E.P.B.).

INTRODUCCIÓ: Este article, el dedique a l'antiga Voltà dels Quintos del poble i terme de Xert per a "la Captà", que tradicionalment cada any en entrar en quintes la colla de xics afectats per esta obligació amb l'estat (la quintà aprox. solia ser d'una dotzena de xics, variable d'uns 10 a 15), estos feien una ronda a peu pels masos de la Barcella, tota la voltà per les masies del terme durava una setmana, esta activitat era una tradició arrelada a partir de l'any 1768, la finalitat era aconseguir donatius dels veins abans de la marxa del quintos al servei militar obligatori, en passar "captan" pels masos se'ls convidava als quintos a passar, i els amos feien una invitacio senzilla de convoi i paraven taula en forma de alguna beguda de licor i aliments in situ (pastes dolçes i galletes), i uns donatius o regals per endursels, en diners i en especies: pataques, arròs, un grapat de llegums (pésols, sigrons, fesols, faves) ous, oli, tomaques, pastes dolçes, galletes, cansalá, botifarres, formatges, molts de conills, vi…, de tot un poc de lo que humildement produien els masovers per aquells anys de postguerra (del anys 40 al 60), i tot era agrait pels Quintos, que poc a poc anaven onplint les cistelles i els sacs que cadascú d'ells portava. Tots els recursos arreplegats per les donacións dels veins, els destinaven els quintos per a fer la festa de la Quintà, dinars i sopars entre tots unit en germanor colectiva, com a festes de despedida del poble i de la separació del seu entorn natural.

ANAR A LA MILI: Anar a la mili al llarg dels segles XVIII i XIX, sempre era un drama familiar, i una incertesa el futur del soldat, un drama marcat per l'obligació, la separació de l'entorn, les distàncies, la salut i per les exposicions al perills militars propis dels soldats, sobretot en temps de guerres, dels que molt pocs podien tornar casa (les guerres de independencia hispanoamericanes, guerra d'Independencia, les tres guerres carlistes, la guerra de Independencia, la guerra de Filipinas, les guerres de Cuba,...) i en altres perillosos destins d'ultramar (Àfrica, Sàhara, Cuba, Sudamerica, Canàries,...), un percentatge elevat de soldats solien morir durant el servici militar i no tornaven mai a casa, una majoria de les defuncions eren per malalties i epidemies que causaven grans estragos entre la tropa.

Encara que el Servei Militar Obligatori en Espanya des de decembre de l’any 2001 ha desaparegut, però com a tradició popular, la festa dels quintos en molts de pobles continua vigent i adaptat als nous temps i ara hi ha "quintos i quintes" i a la seua manera procuren mantenir estes tradicions amb ajuda i col-laboració de tots els veïns, és el cas de pobles veïns com les Coves de Vinromà, Benassal, Canet lo Roig,….

MENJARS DE QUINTOS: Paella dels quintos, Pataqueta de quintos, tombet de quintos, conill en mullà, tortilletes de quintos, ous fregits en apanyos, formatge fregit, pernil...

ELS BORREGOS DELS QUINTOS: Era tradició dels quintos aparaular als pastors del poble un "borrego" o una cabra per a la festa que pagaven en els diners que recol·lectaven en la "Voltà", lo més apreciat per la seua carn era a ser possible que fos femella per què la carn és més bona d'estes, y si era possible que fora ovina siga borrega o maxorra o ovella grana gorda, la matava el carnisser i la partia i arreglava  adequadament per a el rendiment i profit, i poder torrar i guisar els quintos, i en esta carn feien les torrades i les carns al tombet, i la pataqueta grossa típica de la setmana de la festa.

LA TRADICIÓ DE LA VOLTA DE QUINTOS (1768-2001): A Espanya, es deia quintos als joves que en complir la majoria d'edat s'anaven a fer el servei militar obligatori, aquells joves que durant l'any compliran 18 anys es reuneixen per a celebrar una festa que durava un cap de setmana a una setmana sencera. Fa anys, els jóvens xics que entraven en quintes, eren citats per la caixa de reclutes a l'ajuntament de la seua localitat per a la tradicional revisió física als quintos, medir i pesar als quintos, pel metge del poble i antigament sortejar destino. Als pobles de Xert i Canet, era costum fer les rondes per part dels quintos que eren cridats a files. La “Volta de Quintos” se celebren recorrent tots els carrers i masos del poble acompanyats d'una xaranga i manejant instruments insòlits per a fer ruido, xera i remor de quintos, i la corresponent súplica…

“Senyora ama..., els quintos, la voluntat per a la paella”.

“Amos…els quintos, a per la voluntat”.

REFRANERO POPULAR:

- Hijo quinto sorteado, hijo muerto y no enterrado.

- Quinta, enganche y escorpión, muerte sin extrema unción.

ADDENDA: ADICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES):

VERSETS I CANÇONS POPULARS DE LA BARCELLA, LLETRES:

- LA VOLTÀ DE QUINTOS DE XERT PER LA BARCELLA 1ª etapa: ....Del mas d'en Sanz al Planxové, continuant per el mas de la Fam, del mas de Cruella al Mas del Corral del Coll, del mas dels Domenech al Mas Nou, del mas d'en Planvilà a Lo Solanet, per l'Aubaga al mas de Melsa i el soparet... y música i jotes, perquè i vivien en eixe mas, dos afamats músics dels bureos (llaud, guitarró, veus), eren dos germans (els pavesos o pavets de malnom).

-LA VOLTÀ DE QUINTOS DE XERT PER LA BARCELLA 2ª etapa: ...Del mas de Melsa a Sant Marc, seguim pels Fontanals, del mas del Forat als Masos, del mas d'Ortí al mas d'en Rei, del mas de Nogues al de Toríbio, i Enroig, soparet i a fer nit .

L'ORIGEN DELS QUINTOS: Els quintos eren els jóvens que entraven en les anomenades Quintes que era un sistema de reclutament utilitzat desde 1768, i al llarg del segle XIX fins a l'any 1912, pel qual havia de prestar servei militar un cinqué dels homes en edat per a fer-ho, que es designava per sorteig. El reclutament podia evitar-se pagant una exempció o enviant a una altra persona en substitució, per la qual cosa els joves de la classe alta podien evitar anar a files. En 1912, el govern presidit pel liberal José Canalejas planteja un canvi profund en el sistema de reclutament de les quintes. El nou sistema va acabar amb la possibilitat d'evitar el servei militar, i s'obliga a la realització del servei personal, suprimint la redempció en diners i la substitució.

CREACIÓ DE LES QUINTES EN L'ORDENANÇA MILITAR DE CARLES III DE L'ANY 1768: Esta ordenança indicava que un de cada cinc homens d'Espanya, en edat entre 16 i 40 anys havia de dedicar-se obligatoriament a la vida militar durant uns anys. Este sorteig es realitzava durant les primeres setmanes de gener per un reclutador militar que acudia als pobles a seleccionar als homens que durant un mínim de 8 anys havia d'atendre el servei militar i abandonar a la seua família, amics, núvia,...Quant aplegava este dia trist del reclutament, significava que diversos habitants del poble marxaven i potser per sempre. A causa d'això, cada any es creava una germanor de afinitat entre els joves (els quintos) que encara desconeixien el seu destí i que encara no sabien si es quedarien al poble o haurien d'anar al servei militar.

REALS ORDENANCES DE 1768: Les “Ordenances de Sa Majestat per al règim, disciplina, subordinació i servei dels seus "exércitos", dictades per Carles III en 1768, estaven dirigides a l'Exèrcit de Terra, encara que també van ser aplicades a l'Armada i adaptades per l'Exèrcit de l'Aire a partir de la seua creació ja en el segle XX. Encara que el pas del temps, la transformació dels Exèrcits i la normativa van deixar obsoletes la major part de les Ordenances de Carles III, alguns dels seus principis morals més intemporals han continuat estudiant-se en les acadèmies militars fins a ben avançat el segle XX.

DATOS DE LAS MASÍAS DE LA BARCELLA EN EL CENSO DEL AÑO 1895.

Origenes y antecedentes familiares de Juan E. Prades Bel, procedentes en más o menos grado emparentado con la mayoría de las masías de la Barcella (Xert), y directamente vinculado familiarmente en todas las ascendencias con el Mas dels Doménech, mas del Corral del Coll, mas del Planxové y Mas dels Bels.

(Valencià). Al cens de l’any 1895 apareixen al Mas dels Bels (La Barcella, Xert) apareixen reflectits els següents caps de família que corresponen a cinc cases del Mas: Ramón Bel Ferreres de 67 años, José Bel Vives de 29 años, Pascual Bel Beltrán de 52 años, Luis Bel Romeu de 55 años, Joaquín Bel Beltrán de 29 años.

(Valencià). Al cens de l’any 1895 apareixen al Mas dels Doménech (La Barcella, Xert) apareixen reflectits els següents caps de familia que corresponen a cuatre cases del mas: Pascual Doménech Beltrán de 74 años, Andrés Doménech Bel de 49 años, Pedro Doménech Guardiola de 44 años, Joaquín Bel Ferrer de 30 años.

AGRAÏMENTS: Esta sèrie d'articles de tints autobiogràfics, estan dedicats a la memòria dels antics habitants de la Barcella, els textos recullen les memòries d’un fons documental autobiogràfic facilitat per Àngeles Bel Domenech, que és la mare de qui escriu i subscriu (Juan Emilio Prades Bel). La meua mare va néixer i es va criar dins de l'àmbit cultural i familiar al voltant de les masies de Barranc de la Barcella. Els seus records nítids de família (1860-1960) m'impulsen a redactar i transmetre les experiències, la vida i les costums, i la cultura folklòrica, familiar i de la gent d'este territori, abans molt viu, avui dia silenciós i adormit, esperant pacient el retorn dels seus mentors, als quals recordarem en estos articles de divulgació de portes obertes de la Barcella, i al seu patrimoni mil-lenari deixat caure en l'oblit etern, "in memoriam".

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA I FONTS DOCUMENTALS:

- Micó Navarro, Juan Antonio: “La romería de San Marcos de la Barcella en término de Chert. Una tradición que pervive”. Centre d'Estudis del Maestrat, 45-46 (gener-juny 1994), pp. 137-150. ISSN 0212-3975.

- Cantos i Aldaz, Xavier, Aguilella i Arzo, Gustau: “Inventari d'Ermites, Ermitatges i Santuaris de l'Alt i Baix Maestrat. (Castelló)”. Castelló: Diputació, 1996. pp. 132-133. ISBN 84-86895-72-3.

- Gil Saura, Yolanda: “ Arquitectura Barroca en Castellón”. Castelló: Diputació, 2004, pp. 439-441. ISBN 84-89944-93-8 .

- Meseguer Folch, Vicente: “El Molinar y la Barcella: Dos enclaves medievales en el término municipal de Xert”. Centre d'Estudis del Maestrat, 51-52 (juliol-agost 1995), pp. 143-164. ISSN 0212-3975.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Un tablero de juego grabado sobre piedra, La Barcella, Xert/Chert”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els cigrons blancs i els cigrons negres de la vall de la Barcella de Xert, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els típics sarrons de la sal i els cerrons de pell de cabra, artesanies domèstiques i oblidades dels pastors de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “La "sesina" i la carn de cabra salada, adobada i seca, un símbol oblidat de la gastronomia arcaica de la Vall de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L’antiga tradició de la "voltà dels quintos" de Xert pels masos de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El tombet de carn de cabra blanca celtibèrica, la carn de festa de la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els antics bureos, la música de rondalla i el folklore popular dels masovers de la Barcella (Xert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Les raberes de cabres blanques celtibèriques de la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'olla de recapte de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'ermita de Sant Pere i Sant Marc, ubicada a la vall de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El barranc de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i Sant Marc de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El pernil gust de suxa (sutja), la típica "sesina d’ovella" de l’antic terme de la barcella (xert / chert), reminiscencies de preparacions gastronómiques ancestrals del pasat islàmic, morisc i medieval de la Barcella”.

- Prades Bel, Juan Emilio: "El territori de l'antic i històric terme medieval morisco i cristià de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i de Sant Marc de la Vall de la Barcella (Xert/Chert)".

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els tradicionals guixassos, les costums sobre este cuinat de farina de llegums i cereals arrelat a la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les "albarques" o abarques, el calcer de faena més típic i popular de la gent del territori de la Barcella i del terme de Xert, entre 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Gastronomia popular arcaíca del territori de la Barcella i Xert, informació sobre la vida rural en els masos de la Barcella entre els anys 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els "quercus" i les preciades bellotes de pastura del territori de la Barcella i Xert, anys 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els antics figuerals arbustius del territori de la Barcella i de Xert, 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les sembradures, mixtures i "farratges" per a consum ramader, que els masovers plantaven en el territori de l'antic terme de la Barcella (Xert / Chert), entre 1860 i 1960".

- Meseguer Folch, Vicente (2002): “Xert i la Barcella”. Cooperativa Agrícola Sant Marc de Xert, Xert, 2002.

-Meseguer Folch, Vicente (1985): “El aceite de oliva y su importancia en la economía canetense”. 1985, paginas 49-57.

-Meseguer Folch, Vicente (2005): “L’olivera Farga del Maestrat”. 2005, páginas 56-57.

- Prades Bel, Juan Emilio: "El monte Turmell del término municipal de Chert, un paraje forestal histórico de gran valor medioambiental".

- Prades Bel, Juan Emilio: "El alzamiento carlista de julio y agosto de 1869, información sobre algunas de las partidas carlistas levantadas en armas en la provincia de Castellón".

- Prades Bel, Juan Emilio: "La línea de ferrocarril estratégico de Castellón a Chert por railes de vía estrecha, proyectada en 1905 y 1908, y con aprobación para su construcción por la real orden firmada el 8 de febrero del año 1913".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Levantamientos en armas de varias partidas carlistas, en Chert y en otros pueblos del maestrazgo, noticias del corresponsal de Chert, diciembre del año 1872".

- Prades Bel, Juan Emilio: “El proyecto de la carretera Xert-Canet-Rosell-La Cenia incluida por decreto ley del año 1911 en el plan de Carreteras del Estado, que culmino en un camino vecinal aprobado para su construcción en el año 1913”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “La estación prehistórica de la Mola de Chert, y su mentor el vicario de Xert D. Ambrosio Sanz, polifacético estudioso de las ciencias naturales, y oscurantista”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Las observaciones del astrónomo, geólogo y polifacético científico José Joaquín Lànderer de su visita a la estación prehistórica de la Mola de Chert, en 1880”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Noticia del año 1881, sobre el hallazgo en La Jana de unos restos humanos, estimados pertenecientes posiblemente a un hombre antediluviano ó cuaternario, manifestado por Ambrosio Sanz cura párroco o vicario de La Jana y datado por el catedrático Manuel Sales”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Los horrendos crímenes perpetrados por el Pincho de la Barcella, el Troppmann de Chert, año 1877”.

(CONTINUARA)

PANORÀMIQUES DE LA BARCELLA: 

 

Mas de Bel.

Vicent Domenech Bel en la Moleta Redona.

ARCHIVO, LOS QUINTOS Y LAS RONDALLAS: 

Imágenes ilustrativas de las fiestas de los quintos (España), de mitad del siglo XX:

Gent de la Barcella i els seus descendents.

EL TOMBET DE CARN DE CABRA CELTIBÈRICA DE LES MUNTANYES DE LA BARCELLA DE XERT.

 

GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:

(Sinopsis): RECORDAR TAMBÉ ÉS VIURE…

Per: JUAN E. PRADES BEL, "Pragmàtic" ("ESPIGOLANT CULTURA": Taller d'història, memòries i patrimonis).

(Sèrie temàtica): EL PAISATGE CULTURAL, HISTÒRIC, FOLKLÒRIC I GASTRONÒMIC, I L'ARGOT AGROPECUARI AUTÀRQUIC DE LES MASIES I CASES DE LA VALL DE LA BARCELLA (XERT, CASTELLÓ), 1860-1960.

"EL TOMBET DE CARN DE CABRA BLANCA CELTIBÈRICA, LA CARN DE FESTA DE LA VALL DEL BARRANC DE LA BARCELLA (XERT / CHERT), 1860-1960".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Les històries escrites que m'acompanyen, m'ajuden a pensar, a imaginar, a viure, i a experimentar un munt de vides molt diferents de la meua". J.E.P.B.).

INTRODUCCIÓ: El tombet de carn de cabra, és un important guisat de carn del receptari popular dels antics masos de la Barcella (Xert), és tracta d’una recepta clau de la cuina tradicional dels habita'ns d'esta vall muntanyosa. Este article, el dedique a este peculiar i exòtic guisat de carn de cabra blanca, es un plat que va ser molt apreciat, típic i molt popular. En totes les festes socials, es matava una cabra gorda, a ser posible una maxorra per la seua cualitat, per a regalar-la amb diferents guisats als comensals convidats. Este tombet és un dels oblidats emblemes gastronòmics dels antics habita'ns de la Barcella, i cal guardar un espai en esta sèrie per a este guisat de carn fresca de cabra, era un plat molt representatiu i popular sens dubte de la cuina tradicional barcellenca on la ramaderia caprina era l'economia amb major rellevància i arrailament, amb estes aplicacions culinàries emprades amb la carn de cabra, estem davant de l'aprofitament més importants  de l'animal quan és ja adult. La diferència entre el tombet i l'estofat és que el tombet és coïa molt lentament amb poca aigua o liquit, i es deixava el resultat basta'n eixut.

INGREDIENTS: 1 kg de carn de cabra trossejada, 1 ceba gran, 2 tomaques madures, 3 dents d'alls, 2 llimes, 1 got de vi blanc, 1 grapat d'ametles 7 o 8 (crues, fregides o torrades, espècies: (pebre negre, timó, romer, llorer, coent, pesteta o bitxo,…), vinagre, sal, aigua, oli d'oliva.

PREPARACIÓ:

(1). Per a llevar-li el gust fort caracteristic de la carn de cabra. Agarrem una olla i li ficarem aigua per a bullir, junt amb la carn de cabra ja trossejada a trossos menuts al gust, el suc d'una llima i mitja ceba, ho posem tot al foc fins que esclafisca a bullir perquè la carn de cabra perda una mica la forta olor natural de monte que la caracteritza.

(2). Quant porte uns minuts bullint traiem l'olla del foc, tirem l'aigua, i la carn la llavem a l'aixeta amb aigua freda, ruixem la carn de nou amb el suc de l'altra llima i la salpebrem.

(3). Sofregir la carn. Posem una paella al foc amb oli, quan estiga calent, introduïm la carn per a fregir-la, una vegada daurada, la posarem en una olla, on posteriorment la cuinarem amb un poc d'aigua.

(4). Fem un sofregit en la mateixa paella de fregir la carn, amb les verdures ben trossejades, una vegada fet el sofregit de verdura, ho afegim al calder u olla on es troba la carn esperant el torn per a coures.

(5). Fem una picada. En un morter, amb la maseta o má del morter picarem totes les espècies, i un pols de sal juntament amb les ametles, li afegirem un xorre't de vinagre per desfér la salmorreta, regirem la salsa, i ho introduïm en el calder amb la carn, al qual l'anirem sacxan't procurant no cremarnos, i de ves en quant de nou uns sacxonets, procuran que la carn no s'agarre al cul de l'olla.

(6). Posem el vi blanc o rosat, i ho regirem bé tot, amb els ingredients incorporats (carn, sofregit, picada, vi), i afegim finalment l'aigua fins a cobrir una mica per damunt la carn. Vigilarem l'aigua i, si és necessari, afegim una mica més de tant en tant, deixant coure, mantenin al foc aproximadament sobre una hora i mitja, fins que la carn quede tendra. El plat resultant te que quedar algo eixut, lo que s'en diu "tornaet a l'oli", i sense quedar la carn rublida de liquit de cocció que te que eixugar.

ADDENDA: ADICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES):

LA CABRA BLANCA DE LA BARCELLA: Les cabres blanques eren i són la pura essència del territori, que Déu va crear per a estos singulars animals del cel i les muntanyes, que saben adaptar-se i prosperar en circumstàncies variants climàtiques i en terrenys extremes, i han estat durant segles en llibertat extensiva pasturant, en l'ambient natural, sa i pur de les muntanyes de la Barcella, i en la seua carn, eixes circumstàncies es deixen notar, i s'aprecia en la suculència de la carn.

LA CABRA BLANCA CELTIBÈRICA: La raça caprina Blanca Celtibèrica,  es troba en l'actualitat de 2020, catalogada en perill d'extinció, deu el seu nom al color blanc uniforme de la seua capa i a l'àrea que tradicionalment ha ocupat, que correspon a l'antiga Celtibèria. És un animal esvelt d’extremitats altes i fortes. Presenta un acusat dimorfisme sexual entre els mascles i les femelles, perquè el pes dels mascles adults oscil·la entre els 70 i els 85 kg, mentre que les femelles pesen entre 45 i 60 kg. El mes llamatiu, i que crida molt l’atenció d’esta raça de cabres són les banyes o cuernos que de normal tenen molt desenrotllats, y són especialment espectaculars i grans els cuernos dels mascles. Estes cabres tenen el pèl fort i gros, i la capa és de color blanc uniforme, però de comboi, els pastors conservaven algunes cabres amb altres capes de pel alternades sobre el blanc, a estes cabres que no son del tot blanques en diuen florides o plaxades, i són molt vistoses de pelatge. Amb freqüència els mascles de cabra celtibèrica tenen una pelambrera de pèl més llarg, en el terç anterior del cos, en l'avantbraç o codera de la paletilla o pata davantera, i sobre l’esquena, també dita de d’amunt la pelliza del llom o de d’alt el espinàs. Els mascles tenen barba llarga de pèl, i algunes de les femelles també lluïxen algun tipo de perilla o barbeta mes o menos llarga que depèn de l'edat de l’animal, sent freqüent en tots dos animals la presència d'arracades que pengen elegantment baix del coll.

APROFITAMENTS DE LES CARNS DE LA CABRA BLANCA: Consum de la carn en fresc, o la carn salada per a coure (se salava i adobava totes les parts de la canal de l'animal), la valorada Cecina de cuixa de cabra, pell per a cuir (per fer sarrons, moxiles, sagons, "cueros", cordons de cuir, corretges, venta de la pell seca als pelleros per a curtirla,...), cuernos.

ATRIBUCIONS, I SUPERSTICIONS AL VOLTANT DE LES MISTIQUES CABRES BLANQUES: Les banyes o cuernos de les cabres, s'utilitzaven per a espantar dels corrals a les raboses, a les rates, serps i les "musteles", s’utilitzaven principalment de dos maneres:

(1) Sobre fogueres fetes sobre un braser transportable, els pastors cremaven alguns cuernos de cabra, amb el braser amb les brases dels cuernos fent fum, recorrien l’interior de les estances dels corrals i al voltant dels galliners, conilleres, i estables, impregnant l'ambient amb la forta olor de banya cremada (cuerno cremat), és creia que este fum espantava les alimanyes i als dimonis també, segons en va explicar Daniel Bel, la creença és possible avalar-la, pel fet que els cuernos dels animals tenen un alt contingut de sofre, degut a les proteïnes que componen este elements orgànics, i quan el cuerno es crema desprèn eixa olor característica.

(2) Quan un animal perdia o es trencava una banya, o per mort de l'animal, el pastor replegava este apèndix i el deixava allí oblidat per damunt de les parets del corral o en algun clavill en les parets a modo de estaca o penjador, la idea era que les propietats de les banyes atribuides en les leyendes populars, simplement amb la seua presència, es creia que podíen ajudar a protegir dels mals a l’explotació ramadera.

(3) Fer sarróns: SARRÓ (significat): (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll. 1. SARRÓ (ant. escrit també cerró). m.

|| 1. Bossa feta de pell, o de tela, que els pastors i altres homes que van pel camp porten penjada amb una corretja pel coll i que serveix per a dur-hi menjar, utensilis, diners, etc.; cast. zurrón. Porten un cerró de cuyro, Desclot Cròn., c. 79. Manats alforrar los peons... e que lexen tots los serrons, Jaume I, Cròn. 133. Y encara'n darien la clocha de ales | y ab ella, de tornes, lo vostre cerró, Proc. Olives 246. I en el sarró la cítara dugué per companyona, Alcover Poem. Bíbl. 66. Axí com li he presos es bous, li prendré es serró des doblers, Alcover Rond. i, 171. a) fig. Diners estalviats o guardats. Saludarem es nebots qui cerquen pescar es sarró del tio, Ignor. 9.

|| 2. Morrió, recipient d'espart o de tela que apliquen als morros d'una bístia i serveix per a donar-li menjar (Xàtiva); cast. morral.

|| 3. Sac de pell de cabra que forma la caixa de ressonància de les xeremies o cornamusa (Artà); cast. pellejo.

Loc.—a) Portar algú al sarró: portar-lo a l'esquena o damunt l'espatlla, al voltant del coll (Maestrat, Morella); cast. llevar a cuestas.—b) Dur un bon sarró: portar una bona provisió (Men.).—c) Buidar el sarró: confessar-se, netejar-se de pecats.—d) Portar un sarró d'anguiles: portar un nen el culet brut de caca (Empordà).—e) Un sarró: una gran quantitat. Ne sabia un sarró, de rondalles, Ruyra Pinya, i, 50.—f) Fer-ne un sarró, d'algú: matar-lo violentament, agredint-lo (Mall.).

    Refr.—a) «Salut i quietud, s'escudella espessa i es sarró feixuc»: enumeració de les quatre coses que fan viure bé (Mall.).—b) «Ni per fred ni per calor, no deixis la capa ni el sarró»: indica que cal preveure els canvis de circumstàncies que poden fer necessàries coses que de moment semblen supèrflues.—c) «De massa abundor, ni bossa ni sarró»: significa que l'abundància excessiva fa que s'oblidin els hàbits d'estalvi i que es perdi allò que semblava que no s'havia d'acabar mai.

    Intens.:—a) Augm.: sarronàs, sarronarro.—b) Dim.: sarronet, sarronetxo, sarronel·lo, sarroneu, sarroniu, sarronic.—c) Pejor.: sarronot.

AGRAÏMENTS: Esta sèrie d'articles de tints autobiogràfics, estan dedicats a la memòria dels antics habitants de la Barcella, els textos recullen les memòries d’un fons documental autobiogràfic facilitat per Constancia Bel i per Àngeles Bel Domènec, que és la mare de qui escriu i subscriu (Juan Emilio Prades Bel). La meua mare i la meua tía, varen néixer i es van criar dins de l'àmbit cultural i familiar al voltant de les masies del Barranc de la Barcella. Els seus records nítids de família (desde els anys 1860 a 1960) m'impulsen a redactar i transmetre la memòria cultural de la vida i les costums d'este territori, abans molt viu, i avui dia silenciós i adormit esperant pacient el retorn dels seus mentors, als quals anirem recordant en esta sèrie d'articles de divulgació de portes obertes de la cultura de la Barcella, "in memoriam".

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA I FONTS DOCUMENTALS:

- Micó Navarro, Juan Antonio: “La romería de San Marcos de la Barcella en término de Chert. Una tradición que pervive”. Centre d'Estudis del Maestrat, 45-46 (gener-juny 1994), pp. 137-150. ISSN 0212-3975.

- Cantos i Aldaz, Xavier, Aguilella i Arzo, Gustau: “Inventari d'Ermites, Ermitatges i Santuaris de l'Alt i Baix Maestrat. (Castelló)”. Castelló: Diputació, 1996. pp. 132-133. ISBN 84-86895-72-3.

- Gil Saura, Yolanda: “ Arquitectura Barroca en Castellón”. Castelló: Diputació, 2004, pp. 439-441. ISBN 84-89944-93-8 .

- Meseguer Folch, Vicente: “El Molinar y la Barcella: Dos enclaves medievales en el término municipal de Xert”. Centre d'Estudis del Maestrat, 51-52 (juliol-agost 1995), pp. 143-164. ISSN 0212-3975.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Un tablero de juego grabado sobre piedra, La Barcella, Xert/Chert”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els cigrons blancs i els cigrons negres de la vall de la Barcella de Xert, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els típics sarrons de la sal i els cerrons de pell de cabra, artesanies domèstiques i oblidades dels pastors de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “La "sesina" i la carn de cabra salada, adobada i seca, un símbol oblidat de la gastronomia arcaica de la Vall de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L’antiga tradició de la "voltà dels quintos" de Xert pels masos de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El tombet de carn de cabra blanca celtibèrica, la carn de festa de la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els antics bureos, la música de rondalla i el folklore popular dels masovers de la Barcella (Xert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Les raberes de cabres blanques celtibèriques de la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'olla de recapte de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'ermita de Sant Pere i Sant Marc, ubicada a la vall de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El barranc de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i Sant Marc de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El pernil gust de suxa (sutja), la típica "sesina d’ovella" de l’antic terme de la barcella (xert / chert), reminiscencies de preparacions gastronómiques ancestrals del pasat islàmic, morisc i medieval de la Barcella”.

- Prades Bel, Juan Emilio: "El territori de l'antic i històric terme medieval morisco i cristià de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i de Sant Marc de la Vall de la Barcella (Xert/Chert)".

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els tradicionals guixassos, les costums sobre este cuinat de farina de llegums i cereals arrelat a la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les "albarques" o abarques, el calcer de faena més típic i popular de la gent del territori de la Barcella i del terme de Xert, entre 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Gastronomia popular arcaíca del territori de la Barcella i Xert, informació sobre la vida rural en els masos de la Barcella entre els anys 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els "quercus" i les preciades bellotes de pastura del territori de la Barcella i Xert, anys 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els antics figuerals arbustius del territori de la Barcella i de Xert, 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les sembradures, mixtures i "farratges" per a consum ramader, que els masovers plantaven en el territori de l'antic terme de la Barcella (Xert / Chert), entre 1860 i 1960".

- Meseguer Folch, Vicente (2002): “Xert i la Barcella”. Cooperativa Agrícola Sant Marc de Xert, Xert, 2002.

-Meseguer Folch, Vicente (1985): “El aceite de oliva y su importancia en la economía canetense”. 1985, paginas 49-57.

-Meseguer Folch, Vicente (2005): “L’olivera Farga del Maestrat”. 2005, páginas 56-57.

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): "El monte Turmell del término municipal de Chert, un paraje forestal histórico de gran valor medioambiental".

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): "El alzamiento carlista de julio y agosto de 1869, información sobre algunas de las partidas carlistas levantadas en armas en la provincia de Castellón".

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): "La línea de ferrocarril estratégico de Castellón a Chert por railes de vía estrecha, proyectada en 1905 y 1908, y con aprobación para su construcción por la real orden firmada el 8 de febrero del año 1913".

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): "Levantamientos en armas de varias partidas carlistas, en Chert y en otros pueblos del maestrazgo, noticias del corresponsal de Chert, diciembre del año 1872".

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): “El proyecto de la carretera Xert-Canet-Rosell-La Cenia incluida por decreto ley del año 1911 en el plan de Carreteras del Estado, que culmino en un camino vecinal aprobado para su construcción en el año 1913”.

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): “La estación prehistórica de la Mola de Chert, y su mentor el vicario de Xert D. Ambrosio Sanz, polifacético estudioso de las ciencias naturales, y oscurantista”.

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): “Las observaciones del astrónomo, geólogo y polifacético científico José Joaquín Lànderer de su visita a la estación prehistórica de la Mola de Chert, en 1880”.

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): “Noticia del año 1881, sobre el hallazgo en La Jana de unos restos humanos, estimados pertenecientes posiblemente a un hombre antediluviano ó cuaternario, manifestado por Ambrosio Sanz cura párroco o vicario de La Jana y datado por el catedrático Manuel Sales”.

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): “Los horrendos crímenes perpetrados por el Pincho de la Barcella, el Troppmann de Chert, año 1877”.

ARXIU: PANORÁMICAS DEL BARRANC DE LA BARCELLA.

Rebaño de cabras celtibéricas
en la Sierra del Segura. Fotografía de Thomas-Canet.