EL TOMBET DE CARN DE CABRA CELTIBÈRICA DE LES MUNTANYES DE LA BARCELLA DE XERT.

 

GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:

(Sinopsis): RECORDAR TAMBÉ ÉS VIURE…

Per: JUAN E. PRADES BEL, "Pragmàtic" ("ESPIGOLANT CULTURA": Taller d'història, memòries i patrimonis).

(Sèrie temàtica): EL PAISATGE CULTURAL, HISTÒRIC, FOLKLÒRIC I GASTRONÒMIC, I L'ARGOT AGROPECUARI AUTÀRQUIC DE LES MASIES I CASES DE LA VALL DE LA BARCELLA (XERT, CASTELLÓ), 1860-1960.

"EL TOMBET DE CARN DE CABRA BLANCA CELTIBÈRICA, LA CARN DE FESTA DE LA VALL DEL BARRANC DE LA BARCELLA (XERT / CHERT), 1860-1960".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Les històries escrites que m'acompanyen, m'ajuden a pensar, a imaginar, a viure, i a experimentar un munt de vides molt diferents de la meua". J.E.P.B.).

INTRODUCCIÓ: El tombet de carn de cabra, és un important guisat de carn del receptari popular dels antics masos de la Barcella (Xert), és tracta d’una recepta clau de la cuina tradicional dels habita'ns d'esta vall muntanyosa. Este article, el dedique a este peculiar i exòtic guisat de carn de cabra blanca, es un plat que va ser molt apreciat, típic i molt popular. En totes les festes socials, es matava una cabra gorda, a ser posible una maxorra per la seua cualitat, per a regalar-la amb diferents guisats als comensals convidats. Este tombet és un dels oblidats emblemes gastronòmics dels antics habita'ns de la Barcella, i cal guardar un espai en esta sèrie per a este guisat de carn fresca de cabra, era un plat molt representatiu i popular sens dubte de la cuina tradicional barcellenca on la ramaderia caprina era l'economia amb major rellevància i arrailament, amb estes aplicacions culinàries emprades amb la carn de cabra, estem davant de l'aprofitament més importants  de l'animal quan és ja adult. La diferència entre el tombet i l'estofat és que el tombet és coïa molt lentament amb poca aigua o liquit, i es deixava el resultat basta'n eixut.

INGREDIENTS: 1 kg de carn de cabra trossejada, 1 ceba gran, 2 tomaques madures, 3 dents d'alls, 2 llimes, 1 got de vi blanc, 1 grapat d'ametles 7 o 8 (crues, fregides o torrades, espècies: (pebre negre, timó, romer, llorer, coent, pesteta o bitxo,…), vinagre, sal, aigua, oli d'oliva.

PREPARACIÓ:

(1). Per a llevar-li el gust fort caracteristic de la carn de cabra. Agarrem una olla i li ficarem aigua per a bullir, junt amb la carn de cabra ja trossejada a trossos menuts al gust, el suc d'una llima i mitja ceba, ho posem tot al foc fins que esclafisca a bullir perquè la carn de cabra perda una mica la forta olor natural de monte que la caracteritza.

(2). Quant porte uns minuts bullint traiem l'olla del foc, tirem l'aigua, i la carn la llavem a l'aixeta amb aigua freda, ruixem la carn de nou amb el suc de l'altra llima i la salpebrem.

(3). Sofregir la carn. Posem una paella al foc amb oli, quan estiga calent, introduïm la carn per a fregir-la, una vegada daurada, la posarem en una olla, on posteriorment la cuinarem amb un poc d'aigua.

(4). Fem un sofregit en la mateixa paella de fregir la carn, amb les verdures ben trossejades, una vegada fet el sofregit de verdura, ho afegim al calder u olla on es troba la carn esperant el torn per a coures.

(5). Fem una picada. En un morter, amb la maseta o má del morter picarem totes les espècies, i un pols de sal juntament amb les ametles, li afegirem un xorre't de vinagre per desfér la salmorreta, regirem la salsa, i ho introduïm en el calder amb la carn, al qual l'anirem sacxan't procurant no cremarnos, i de ves en quant de nou uns sacxonets, procuran que la carn no s'agarre al cul de l'olla.

(6). Posem el vi blanc o rosat, i ho regirem bé tot, amb els ingredients incorporats (carn, sofregit, picada, vi), i afegim finalment l'aigua fins a cobrir una mica per damunt la carn. Vigilarem l'aigua i, si és necessari, afegim una mica més de tant en tant, deixant coure, mantenin al foc aproximadament sobre una hora i mitja, fins que la carn quede tendra. El plat resultant te que quedar algo eixut, lo que s'en diu "tornaet a l'oli", i sense quedar la carn rublida de liquit de cocció que te que eixugar.

ADDENDA: ADICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES):

LA CABRA BLANCA DE LA BARCELLA: Les cabres blanques eren i són la pura essència del territori, que Déu va crear per a estos singulars animals del cel i les muntanyes, que saben adaptar-se i prosperar en circumstàncies variants climàtiques i en terrenys extremes, i han estat durant segles en llibertat extensiva pasturant, en l'ambient natural, sa i pur de les muntanyes de la Barcella, i en la seua carn, eixes circumstàncies es deixen notar, i s'aprecia en la suculència de la carn.

LA CABRA BLANCA CELTIBÈRICA: La raça caprina Blanca Celtibèrica,  es troba en l'actualitat de 2020, catalogada en perill d'extinció, deu el seu nom al color blanc uniforme de la seua capa i a l'àrea que tradicionalment ha ocupat, que correspon a l'antiga Celtibèria. És un animal esvelt d’extremitats altes i fortes. Presenta un acusat dimorfisme sexual entre els mascles i les femelles, perquè el pes dels mascles adults oscil·la entre els 70 i els 85 kg, mentre que les femelles pesen entre 45 i 60 kg. El mes llamatiu, i que crida molt l’atenció d’esta raça de cabres són les banyes o cuernos que de normal tenen molt desenrotllats, y són especialment espectaculars i grans els cuernos dels mascles. Estes cabres tenen el pèl fort i gros, i la capa és de color blanc uniforme, però de comboi, els pastors conservaven algunes cabres amb altres capes de pel alternades sobre el blanc, a estes cabres que no son del tot blanques en diuen florides o plaxades, i són molt vistoses de pelatge. Amb freqüència els mascles de cabra celtibèrica tenen una pelambrera de pèl més llarg, en el terç anterior del cos, en l'avantbraç o codera de la paletilla o pata davantera, i sobre l’esquena, també dita de d’amunt la pelliza del llom o de d’alt el espinàs. Els mascles tenen barba llarga de pèl, i algunes de les femelles també lluïxen algun tipo de perilla o barbeta mes o menos llarga que depèn de l'edat de l’animal, sent freqüent en tots dos animals la presència d'arracades que pengen elegantment baix del coll.

APROFITAMENTS DE LES CARNS DE LA CABRA BLANCA: Consum de la carn en fresc, o la carn salada per a coure (se salava i adobava totes les parts de la canal de l'animal), la valorada Cecina de cuixa de cabra, pell per a cuir (per fer sarrons, moxiles, sagons, "cueros", cordons de cuir, corretges, venta de la pell seca als pelleros per a curtirla,...), cuernos.

ATRIBUCIONS, I SUPERSTICIONS AL VOLTANT DE LES MISTIQUES CABRES BLANQUES: Les banyes o cuernos de les cabres, s'utilitzaven per a espantar dels corrals a les raboses, a les rates, serps i les "musteles", s’utilitzaven principalment de dos maneres:

(1) Sobre fogueres fetes sobre un braser transportable, els pastors cremaven alguns cuernos de cabra, amb el braser amb les brases dels cuernos fent fum, recorrien l’interior de les estances dels corrals i al voltant dels galliners, conilleres, i estables, impregnant l'ambient amb la forta olor de banya cremada (cuerno cremat), és creia que este fum espantava les alimanyes i als dimonis també, segons en va explicar Daniel Bel, la creença és possible avalar-la, pel fet que els cuernos dels animals tenen un alt contingut de sofre, degut a les proteïnes que componen este elements orgànics, i quan el cuerno es crema desprèn eixa olor característica.

(2) Quan un animal perdia o es trencava una banya, o per mort de l'animal, el pastor replegava este apèndix i el deixava allí oblidat per damunt de les parets del corral o en algun clavill en les parets a modo de estaca o penjador, la idea era que les propietats de les banyes atribuides en les leyendes populars, simplement amb la seua presència, es creia que podíen ajudar a protegir dels mals a l’explotació ramadera.

(3) Fer sarróns: SARRÓ (significat): (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll. 1. SARRÓ (ant. escrit també cerró). m.

|| 1. Bossa feta de pell, o de tela, que els pastors i altres homes que van pel camp porten penjada amb una corretja pel coll i que serveix per a dur-hi menjar, utensilis, diners, etc.; cast. zurrón. Porten un cerró de cuyro, Desclot Cròn., c. 79. Manats alforrar los peons... e que lexen tots los serrons, Jaume I, Cròn. 133. Y encara'n darien la clocha de ales | y ab ella, de tornes, lo vostre cerró, Proc. Olives 246. I en el sarró la cítara dugué per companyona, Alcover Poem. Bíbl. 66. Axí com li he presos es bous, li prendré es serró des doblers, Alcover Rond. i, 171. a) fig. Diners estalviats o guardats. Saludarem es nebots qui cerquen pescar es sarró del tio, Ignor. 9.

|| 2. Morrió, recipient d'espart o de tela que apliquen als morros d'una bístia i serveix per a donar-li menjar (Xàtiva); cast. morral.

|| 3. Sac de pell de cabra que forma la caixa de ressonància de les xeremies o cornamusa (Artà); cast. pellejo.

Loc.—a) Portar algú al sarró: portar-lo a l'esquena o damunt l'espatlla, al voltant del coll (Maestrat, Morella); cast. llevar a cuestas.—b) Dur un bon sarró: portar una bona provisió (Men.).—c) Buidar el sarró: confessar-se, netejar-se de pecats.—d) Portar un sarró d'anguiles: portar un nen el culet brut de caca (Empordà).—e) Un sarró: una gran quantitat. Ne sabia un sarró, de rondalles, Ruyra Pinya, i, 50.—f) Fer-ne un sarró, d'algú: matar-lo violentament, agredint-lo (Mall.).

    Refr.—a) «Salut i quietud, s'escudella espessa i es sarró feixuc»: enumeració de les quatre coses que fan viure bé (Mall.).—b) «Ni per fred ni per calor, no deixis la capa ni el sarró»: indica que cal preveure els canvis de circumstàncies que poden fer necessàries coses que de moment semblen supèrflues.—c) «De massa abundor, ni bossa ni sarró»: significa que l'abundància excessiva fa que s'oblidin els hàbits d'estalvi i que es perdi allò que semblava que no s'havia d'acabar mai.

    Intens.:—a) Augm.: sarronàs, sarronarro.—b) Dim.: sarronet, sarronetxo, sarronel·lo, sarroneu, sarroniu, sarronic.—c) Pejor.: sarronot.

AGRAÏMENTS: Esta sèrie d'articles de tints autobiogràfics, estan dedicats a la memòria dels antics habitants de la Barcella, els textos recullen les memòries d’un fons documental autobiogràfic facilitat per Constancia Bel i per Àngeles Bel Domènec, que és la mare de qui escriu i subscriu (Juan Emilio Prades Bel). La meua mare i la meua tía, varen néixer i es van criar dins de l'àmbit cultural i familiar al voltant de les masies del Barranc de la Barcella. Els seus records nítids de família (desde els anys 1860 a 1960) m'impulsen a redactar i transmetre la memòria cultural de la vida i les costums d'este territori, abans molt viu, i avui dia silenciós i adormit esperant pacient el retorn dels seus mentors, als quals anirem recordant en esta sèrie d'articles de divulgació de portes obertes de la cultura de la Barcella, "in memoriam".

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA I FONTS DOCUMENTALS:

- Micó Navarro, Juan Antonio: “La romería de San Marcos de la Barcella en término de Chert. Una tradición que pervive”. Centre d'Estudis del Maestrat, 45-46 (gener-juny 1994), pp. 137-150. ISSN 0212-3975.

- Cantos i Aldaz, Xavier, Aguilella i Arzo, Gustau: “Inventari d'Ermites, Ermitatges i Santuaris de l'Alt i Baix Maestrat. (Castelló)”. Castelló: Diputació, 1996. pp. 132-133. ISBN 84-86895-72-3.

- Gil Saura, Yolanda: “ Arquitectura Barroca en Castellón”. Castelló: Diputació, 2004, pp. 439-441. ISBN 84-89944-93-8 .

- Meseguer Folch, Vicente: “El Molinar y la Barcella: Dos enclaves medievales en el término municipal de Xert”. Centre d'Estudis del Maestrat, 51-52 (juliol-agost 1995), pp. 143-164. ISSN 0212-3975.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Un tablero de juego grabado sobre piedra, La Barcella, Xert/Chert”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els cigrons blancs i els cigrons negres de la vall de la Barcella de Xert, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els típics sarrons de la sal i els cerrons de pell de cabra, artesanies domèstiques i oblidades dels pastors de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “La "sesina" i la carn de cabra salada, adobada i seca, un símbol oblidat de la gastronomia arcaica de la Vall de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L’antiga tradició de la "voltà dels quintos" de Xert pels masos de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El tombet de carn de cabra blanca celtibèrica, la carn de festa de la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els antics bureos, la música de rondalla i el folklore popular dels masovers de la Barcella (Xert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Les raberes de cabres blanques celtibèriques de la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'olla de recapte de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'ermita de Sant Pere i Sant Marc, ubicada a la vall de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El barranc de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i Sant Marc de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El pernil gust de suxa (sutja), la típica "sesina d’ovella" de l’antic terme de la barcella (xert / chert), reminiscencies de preparacions gastronómiques ancestrals del pasat islàmic, morisc i medieval de la Barcella”.

- Prades Bel, Juan Emilio: "El territori de l'antic i històric terme medieval morisco i cristià de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i de Sant Marc de la Vall de la Barcella (Xert/Chert)".

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els tradicionals guixassos, les costums sobre este cuinat de farina de llegums i cereals arrelat a la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les "albarques" o abarques, el calcer de faena més típic i popular de la gent del territori de la Barcella i del terme de Xert, entre 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Gastronomia popular arcaíca del territori de la Barcella i Xert, informació sobre la vida rural en els masos de la Barcella entre els anys 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els "quercus" i les preciades bellotes de pastura del territori de la Barcella i Xert, anys 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els antics figuerals arbustius del territori de la Barcella i de Xert, 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les sembradures, mixtures i "farratges" per a consum ramader, que els masovers plantaven en el territori de l'antic terme de la Barcella (Xert / Chert), entre 1860 i 1960".

- Meseguer Folch, Vicente (2002): “Xert i la Barcella”. Cooperativa Agrícola Sant Marc de Xert, Xert, 2002.

-Meseguer Folch, Vicente (1985): “El aceite de oliva y su importancia en la economía canetense”. 1985, paginas 49-57.

-Meseguer Folch, Vicente (2005): “L’olivera Farga del Maestrat”. 2005, páginas 56-57.

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): "El monte Turmell del término municipal de Chert, un paraje forestal histórico de gran valor medioambiental".

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): "El alzamiento carlista de julio y agosto de 1869, información sobre algunas de las partidas carlistas levantadas en armas en la provincia de Castellón".

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): "La línea de ferrocarril estratégico de Castellón a Chert por railes de vía estrecha, proyectada en 1905 y 1908, y con aprobación para su construcción por la real orden firmada el 8 de febrero del año 1913".

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): "Levantamientos en armas de varias partidas carlistas, en Chert y en otros pueblos del maestrazgo, noticias del corresponsal de Chert, diciembre del año 1872".

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): “El proyecto de la carretera Xert-Canet-Rosell-La Cenia incluida por decreto ley del año 1911 en el plan de Carreteras del Estado, que culmino en un camino vecinal aprobado para su construcción en el año 1913”.

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): “La estación prehistórica de la Mola de Chert, y su mentor el vicario de Xert D. Ambrosio Sanz, polifacético estudioso de las ciencias naturales, y oscurantista”.

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): “Las observaciones del astrónomo, geólogo y polifacético científico José Joaquín Lànderer de su visita a la estación prehistórica de la Mola de Chert, en 1880”.

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): “Noticia del año 1881, sobre el hallazgo en La Jana de unos restos humanos, estimados pertenecientes posiblemente a un hombre antediluviano ó cuaternario, manifestado por Ambrosio Sanz cura párroco o vicario de La Jana y datado por el catedrático Manuel Sales”.

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): “Los horrendos crímenes perpetrados por el Pincho de la Barcella, el Troppmann de Chert, año 1877”.

ARXIU: PANORÁMICAS DEL BARRANC DE LA BARCELLA.

Rebaño de cabras celtibéricas
en la Sierra del Segura. Fotografía de Thomas-Canet.

EL BUREO DE LA BARCELLA .

 GENT, COSTUMS, FOLCLORE, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR"; "HISTORIAS DEL MAR"; “ESPIGOLANT CULTURA: Taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

(Temàtiques): EL PAISATGE CULTURAL, HISTÒRIC, FOLKLÒRIC I GASTRONÒMIC, I L'ARGOT AGROPECUARI AUTÀRQUIC DE LES MASIES I CASES DE LA VALL DE LA BARCELLA (XERT, CASTELLÓ), RECORTS DE VIDA 1860-1960.

"ELS ANTICS BUREOS, LA MÚSICA DE RONDALLA I EL FOLKLORE POPULAR DELS MASOVERS DE LA BARCELLA (XERT), 1860-1960".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Les històries escrites que m'acompanyen, m'ajuden a pensar, a imaginar, a viure, i a experimentar un munt de vides molt diferents de la meua". J.E.P.B.).

("Les històries escrites que m'acompanyen, m'ajuden a pensar, a imaginar, a viure, i a experimentar un munt de vides molt diferents de la meua". J.E.P.B.).

AGRAÏMENTS: Esta serie d'articles de tints autobiogràfics, estan dedicats a la memòria dels antics habitants de la Barcella, els textos recullen les memòries d’un fons documental autobiogràfic facilitat per Àngeles Bel Domenech, que és la mare de qui escriu i subscriu (Juan Emilio Prades Bel). La meva mare va néixer i es va criar dins de l'àmbit cultural i familiar al voltant de les masies de Barranc de la Barcella i dins de la familia d'ascendencia genealógica Doménech-Jovaní, Bel-Doménech, Jovaní-Guardiola, Jovaní-Fonollosa, Guardiola-Beltrán. Els seus records nítids de la seua família i dels rasgos culturals propis del lloc entre 1860 i 1960, m'impulsen a redactar i transmetre la memòria, les experiències, la vida i les costums, el folklore i la cultura de familia de la gent i l'etnografía que emergia d'este territori abans molt viu i dinàmic, avui dia silencios i adormit d'ànima, esperant pacient el retorn dels seus mentors, als quals anirem recordan en estos articles de divulgació de portes obertes sobre "la Barcella, gent, territori i antropologia", "In Memoriam".

INTRODUCCIÓ: Este article, el dedique als populars bureos dels masos de la Barcella, es tracta de una costum de fer reunions socials per a la confraternització, i els bureos eren el hite i el referent festiu doméstic, al que li tenien afició els veïns de les diverses masies d'este entorn rural agropecuari. Els bureos, eren uns esdeveniments domèstics, molt senzills i familiars, es tractava d'una exaltació de festa i d'armonía entre els veins. Principalment, els bureos anaven redirigits pels jovens de les diverses famílies que s'ajuntaven, on també s'incloïen i incorporaven les persones majors per diferents motius o activitats. En els bureos sempre es menjava, es bebia algo, es tocava música, es cantava i se ballava principalment a l'estil de la comarca (jotes, seguidilles i fandangos), i posteriorment en entrar al segle XX es va incorporar el pasdoble.

ELS MASOS I EL TERRITORI: Tots els masos de l’antic terme de la Barcella, eren nuclis familiars i econòmics en els quals es vivia durant tot l'any, i els masovers de la vall, més de corantena de famílies als anys 50, constituïen un important segment de la societat del poble de Xert, al qual pertanyien com a veïns xertolins. La gent dels masos de la Barcella, al viure en un territori allunyat del tot, dels acomodos que podia oferir la urbanitat de Xert, es basaven a practicar en la mesura de lo possible una vida autàrquica, i se servien dels seus propis recursos quasi autosuficiens, de normal humildes, però vivien molt organitzats, salvant les circumstàncies, situacions i autonomies personals de cadascú.

ELS BUREOS: A la Barcella com en tants altres llocs rurals, vivien amb poques possibilitats de viatjar lluny, el millor transport eren les cames i la gent anava quasi sempre a peu o amb companya d'una cavalleria de càrrega (als anys 40 algú va poder comprarse una bicicleta, i als 50 va aparèixer la primera moto, i posteriorment alguns el Land-Rover o coche a partir dels 70) estos condiciona'ns logístics i de dificultats per salvar distancies, comportaven el no poder eixir de l'entorn immediat, poc és coneixia mes enllà de les distàncies amb els pobles veïns (La Jana  per la fira, Canet, Xert, Rosell,...) el propi aïllament natural, de fer vida en els masos d'esta vall tancada, aportava tots els condicionants per a intentar organitzar-se la vida lo millor possible entre els propis veïns, i acordaven cel-lebrar “bureos” dins de l'entorn de la Barcella, estes reunions d'amistat varen ser la base i les arrels del folklore popular barcellenc, en els bureos es potenciaven les relacions socials amb els veïns més pròxims, creant-se llaços especials d'amistat i familiars entre els masovers, i molts eren familia per les bodes entre gent de l'entorn. Els bureos estaven molt relacionats amb el calendari laboral de creació pròpia dels masos, estos a part de ser casa familiar, eren el centre econòmic de les explotacions agrícoles i ramaderes de cada unitat familiar. Els bureos començaven a celebrar-se al mes d'octubre, desprès de ben acabats els treballs de les diverses recol·leccions del camp, i es mantenien estes reunions durant tota la tardor i l'hivern, fins a Carnestoltes o Pascua. Era el període en el qual les tasques agrícoles necessitaven menys atenció, i també era quan més fred feia. Els bureos de normal tenien lloc els diumenges o festius en fer-se de nit, i es prolongaven fins a les 12, o la 1 o les 2 de la matinada, segons l'animació que hi haguera, i cada família a fosques i a deshores havia de tornar al seu mas, en alguns casos a quilòmetres de distància inclús des de masos de Morella fins a la Barcella, i pobletans des dels pobles de Xert i de Canet, i amb condicions atmosfèriques foren les que foren, de normal bastant adverses, per tractar-se de l’hivern, en casos de plogudes fortes als assistents que vivien més lluny, podien pernoctar al mas amfitrió o en el paller. Les ganes de relacionar-se socialment i passar-ho bé superaven sempre tots els obstacles adversos del mal temps. El bureo, era una cita generalment organitzada els diumenges pels més joves de les famílies, però a la qual no es tancava la porta a ningú. Podia ser intergeneracional, amb la presència dels pares, tios i germans repartits en diferents grups per la casa. No solien ser unes reunions massives (30 o 40 com a màxim), l'aforament a dins del mas el marcaven els salons i les cuines de cada mas, a fora de casa el terreno s'ampliava al carrer i a l'era si era de dia. I sobre tot, hi havia familiaritat, comboi i bona companya, amb tota classe de converses al voltant d'alguns dolços i begudes, que de manera senzilla preparaven amb comboi els amfitrions, i completaven els visitants la taula amb algún present (plat de figues albardades, rollets o borraines), i mamprenien el bureo del diumenge: es cantava, sonava la música, que tocaven els que sabien tocar algun instrument musical, tots per afició i eres de normal la gent major els que sabien (instruments básics: la guitarra, la bandúrria, el llaut, les castanyetes, la pandereta, els ferrets, el guitarró , el guitarronet i la canya badà, un instrument musical de percussió d'un so i ús semblant al de les castanyoles. Els millors músics i cantadors, eren molt sol·licitats, i un bon recibiment assegurat, i fato preferent. Als cantadors de bona veu, els acompanyaven cantant quasi tots els presents, coneixedors del repertori del cançoner popular tradicional, es cantava, també es ballava, el ball que més es tocava era la jota, el ritme més antic i el que més recorden tots, i la novetat als anys 50 va ser la introducció dels jovens del pasdoble (l'agarrat), i les estrofes de popurris de parranda que veien en les orquestes de festes de Xert i Canet. Els músics tocaven unes quantes peces, i després feien el cigarret i un paronet, i entre tan s’organitzaven alguns jocs, mentre els tocadors descansaven, fumaven i xarraven. Els jocs dels jóvens consistien a donar curs a la imaginació amb bromes, acudits, disfresses, jocs (joc de la granera) o popurris a coro. Les cançons que es cantaven en els bureos eren divertides i sovint algo coentetes, definitòries d'aspectes, e intencions i picardies (temàtiques de les canturel·les: borratxos, jugadors, circumstàncies gracioses, nóvios i núvies, les dones i els hòmens, sogres, treballs, animals, tractés, els vicis,…), el balls (pasodobles) mes divertits eren "el cambi de parella" i "el ball de la granera".

ADDENDA: ADICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES):

EL TOPONIM BARCELLA....QUE ÉRA FER BARCELLA: En temps passats les dones i homens, quan feia mal oratge "feien barcella", és a dir, teixien barcelles que eren els cabassos de dimensions per a esta mesura i també en feien de dos barcelles, estos cabassos es feien amb palma de margalló trenzada, i mentres feien la llata o cusien els cabassos, les dones i homens anaven xerrant. Així doncs, s'entenia que “fer barcella” era passar el temps parlant quan ja s’havia perdut el costum de fer eixes feines, i avui encara es manté viva l'expressió en algunes comarques. El entorn orogràfic... (Continuará)   

EL BALL DE LA GRANERA: Més avall hi a un exemple en video de un bureo on fan el ball de la granera, que era un pasodoble conjuntat en el joc popular que explique a continuació...

EL JOC DE LA GRANERA: El joc de la granera es un joc d'origen infantil, on els participants es posen en circule mirant cap a fora, i quan la música sona; una granera va passant de mà en mà al veí, i en parar-se la música el que es queda amb la granera a la mà queda eliminat. Així fins a quedar un només que és el guanyador del joc, inicialment és un joc per als més xicotets, però en les reunions dels bureos i festes s'animaven los de totes les edats, i era un dels balls més populars dels bureos als masos de la Barcella.

EL BALL DE LA CARRASPERA: La Carraspera, és una jota que és balla en rogle o circul, els balladors executen els moviments que indica la lletra de la cançó. Después de cada cobla típica de lletres adaptades a cada puesto, van intercalanse les estrofes del popular estribillo de la Carraspera que tots coneixien i cantaven a coro, va ser una peça molt popular… Més avall hi ha un vídeo com a exemple i mostra tal qual com era un bureo.

ESTROFES PRINCIPALS DEL BALL DE LA CARRASPERA.

Es el baile de la Carraspera,

que es un baile muy desimulado,

que poniendo la rodilla en tierra,

este baile se queda parado.

Y a la vuelta, a la vuelta Martina,

que en mi pueblo eso no se estila, (variaciones: así no termina)

que se estila de espaldas a espaldas,

y las señoritas menean las sayas, (variaciones: faldas),

y las señoritas menean los brazos,

y a la media vuelta besitos y abrazos.

MÚSICS I CANTADORS DE LA BARCELLA: Juan Bautista Bel Carbó del mas del Coll (guitarra i veu), Tío Vicent de la Tirijana del mas dels Bels (ferrets), Vicent de Candro (pandereta), Ernesto Domenech del mas dels Bels (cantador en les rondes), (llaut), (bandurria), Daniel Bel Domenech del mas del Coll (guitarra), (percusió, esquella, piquerol i cascabell), (canya badà), Amador Prades Domenech del mas del Planxové (versador, cuentos), els "Pavets" dos germans, José marit de Guadalupe,....

FRAGMENTS DE VERSETS I CANÇONS POPULARS DE LA BARCELLA, LLETRES: 

- LA VOLTÀ DE QUINTOS DE XERT PER LA BARCELLA 1ª etapa: ....Del mas d'en Sanz al Planxové, continuant per el mas de la Fam, del mas de Cruella al Mas del Corral del Coll, del mas dels Domenech al Mas Nou, del mas d'en Planvilà a Lo Solanet, per l'Aubaga al mas de Melsa i el soparet... y música i jotes, perquè i vivien en eixe mas, dos afamats músics dels bureos (llaud, guitarró, veus), eren dos germans (els pavesos o pavets de malnom).

- LA VOLTÀ DE QUINTOS DE XERT PER LA BARCELLA 2ª etapa: ...Del mas de Melsa a Sant Marc, seguim pels Fontanals, del mas del Forat als Masos, del mas d'Ortí al mas d'en Rei, del mas de Nogues al de Toríbio, i arrivem a Enroig, sopar i a fer nit.

- DIES DE PASCUA: Estos tres dies de Pascua, son tres dies de jugar, a volar lo cacherulo y después a merendar.

- DIES DE PASCUA: El segon dia de Pascua, a torrar tenim que anar, torrarem la botifarra, i la mona per a berenar.

- DIES DE PASCUA: Estos tres dias de Pascua, no hi ha que deixarlos passar, per a berenar la mona i despres a pasetjar.

- TERRITORIOS Y POESIA... "SURCOS CREDENCIALES DEL SABOR MAESTRÁZGO-LA BARCELLA": "Aquel Maestrazgo altivo, oteado por caballeros desde sus atalayas, al hoy intrínseco territorio de paisaje y palabra, diezma un tiempo de historia y un mundo latente de recuerdos, que ascienden desde el mundo prehistórico hasta primigenios conceptos credenciales heredados de costumbres de vida, y saberes de adaptación rural en un agreste ambiente quebrado de rocas, montes y tierras indómitas". Autor: Juan E. Prades Bel. 

- TERRITORIOS Y POESIA...  “EL INDÓMITO MAESTRAZGO-LA BARCELLA: "Indómito Maestrazgo antes dinámico, ahora con un cansino caminar, antiguas tierras que fueron de culturas de otro tiempo, legados de otros hombres y mujeres de otra era, fidedignas consignas y vestigios que defender, parajes de feraces andares, brazos que trabajan para obtener parco sustento, brazos humanos habidos de supervivencia, lugares de grata soledad o ingrato silencio, al horizonte las formas de los varios paisajes omnipresentes el árbol, el monte, atalayas, la muela, valles y vaguadas, veredas, sendas milenarias, piedra y caminos rurales, nombres y paisajes, espíritus y oscuridades, luces y almas, noche y mediodía, formas espectrales en luna llena llaman sin alivio a rescatar del olvido vedados espacios y parajes naturales aromatizados de espliego, tomillo y romero y aroma de te poleo". Autor: Juan Emilio Prades Bel.   

- TERRITORIOS Y POESIA... “EL MISTÉRICO MAESTRAZGO-LA BARCELLA: La histórica tierra del Maestrazgo, digna manera de convivir con la tierra. Paisajes agrarios antaño bulliciosos, hoy los abandonados campos dan paso a parajes de silencio, a sonidos de mudas esquilas, a solitarias masías y prados faltos de agricultores y artesanos, montes, riscos, fuentes, árboles, flores y seres vivos sufren en silencio, gritan al peregrino andante a ser secular con su tierra, vacía morada de rebaños, pastores y labriegos, santificados lugares, restos de antiguos mares, tierra de grandes animales, primitivos lugares, reposo de almas de aguerridos soldados, templarios guardianes, cancerberos de Santos Lugares, castillos medievales, secretos esotéricos, universo de precariedades, fuentes de especulaciones y ríos de leyendas, misterios de la naturaleza, legado Maestrazgo". Autor: Juan Emilio Prades Bel. 

 BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA I FONTS DOCUMENTALS:

- Micó Navarro, Juan Antonio: “La romería de San Marcos de la Barcella en término de Chert. Una tradición que pervive”. Centre d'Estudis del Maestrat, 45-46 (gener-juny 1994), pp. 137-150. ISSN 0212-3975.

- Cantos i Aldaz, Xavier, Aguilella i Arzo, Gustau: “Inventari d'Ermites, Ermitatges i Santuaris de l'Alt i Baix Maestrat. (Castelló)”. Castelló: Diputació, 1996. pp. 132-133. ISBN 84-86895-72-3.

- Gil Saura, Yolanda: “ Arquitectura Barroca en Castellón”. Castelló: Diputació, 2004, pp. 439-441. ISBN 84-89944-93-8 .

- Meseguer Folch, Vicente: “El Molinar y la Barcella: Dos enclaves medievales en el término municipal de Xert”. Centre d'Estudis del Maestrat, 51-52 (juliol-agost 1995), pp. 143-164. ISSN 0212-3975.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Un tablero de juego grabado sobre piedra, La Barcella, Xert/Chert”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els cigrons blancs i els cigrons negres de la vall de la Barcella de Xert, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els típics sarrons de la sal i els cerrons de pell de cabra, artesanies domèstiques i oblidades dels pastors de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “La "sesina" i la carn de cabra salada, adobada i seca, un símbol oblidat de la gastronomia arcaica de la Vall de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L’antiga tradició de la "voltà dels quintos" de Xert pels masos de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El tombet de carn de cabra blanca celtibèrica, la carn de festa de la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els antics bureos, la música de rondalla i el folklore popular dels masovers de la Barcella (Xert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Les raberes de cabres blanques celtibèriques de la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'olla de recapte de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'ermita de Sant Pere i Sant Marc, ubicada a la vall de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El barranc de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i Sant Marc de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El pernil gust de suxa (sutja), la típica "sesina d’ovella" de l’antic terme de la barcella (xert / chert), reminiscencies de preparacions gastronómiques ancestrals del pasat islàmic, morisc i medieval de la Barcella”.

- Prades Bel, Juan Emilio: "El territori de l'antic i històric terme medieval morisco i cristià de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i de Sant Marc de la Vall de la Barcella (Xert/Chert)".

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els tradicionals guixassos, les costums sobre este cuinat de farina de llegums i cereals arrelat a la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les "albarques" o abarques, el calcer de faena més típic i popular de la gent del territori de la Barcella i del terme de Xert, entre 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Gastronomia popular arcaíca del territori de la Barcella i Xert, informació sobre la vida rural en els masos de la Barcella entre els anys 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els "quercus" i les preciades bellotes de pastura del territori de la Barcella i Xert, anys 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els antics figuerals arbustius del territori de la Barcella i de Xert, 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les sembradures, mixtures i "farratges" per a consum ramader, que els masovers plantaven en el territori de l'antic terme de la Barcella (Xert / Chert), entre 1860 i 1960".      

(CONTINUARA).

ARXIU:

BUREOS (exemples): 

BALL DE LA GRANERA (exemples): 

Al vídeo veiem el ball de la granera a un bureo que es va fer a Atzeneta del Maestrat on vam anar gent del Maestrat, de l'Alcalatèn, i d'altres comarques valencianes. Qui canta és Longino, de Benafigos.

IMATGES DE L'ENTORN DEL ANTIC TERME DE LA BARCELLA

LA CARRASPERA:

Amador Prades Doménech.

Juan E. Prades.

Constancia Bel Doménech, Ángeles Bel Doménech y Amador Prades Doménech.

LES RABERES DE CABRES BLANQUES CELTIBÈRIQUES DE LA VALL DE LA BARCELLA, XERT I CANET.

GENT, COSTUMS, FOLCLORE, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR"; "HISTORIAS DEL MAR"; “ESPIGOLANT CULTURA: Taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

(Série temàtica): EL PAISATGE CULTURAL, HISTÒRIC, FOLKLÒRIC I GASTRONÒMIC, I L'ARGOT AGROPECUARI AUTÀRQUIC DE LES MASIES, LES CASES I LA GENT DE LA VALL DE LA BARCELLA I DE XERT, RECORTS DE VIDA 1860-1960.

(Série temàtica): "LA BARCELLA, GENT, TERRITORI I ANTROPOLOGIA"

"LES RABERES DE CABRES BLANQUES CELTIBÈRIQUES, I ELS ESPERITS BLANC DE LA VALL DEL BARRANC DE LA BARCELLA (XERT/CHERT), DE 1860 A 1960".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Les històries escrites que m'acompanyen, m'ajuden a pensar, a imaginar, a viure, i a experimentar un munt de vides molt diferents de la meua". J.E.P.B.).

AGRAÏMENTS: Esta sèrie d'articles de tints autobiogràfics, estan dedicats a la memòria dels antics habitants de la Barcella, els textos fan referencia a les memòries d’un fons documental autobiogràfic facilitat per Àngeles Bel Domenech, que és la mare de qui escriu i subscriu (un servidor de vostes Juan Emilio Prades Bel). 

- La meva mare va néixer i es va criar dins de l'àmbit cultural i familiar al voltant de les masies de la Vall del Barranc de la Barcella i dins de la família genealògica Doménech-Jovaní, Bel-Doménech, Bel-Carbó, Jovaní-Guardiola, Jovaní-Fonollosa, Guardiola-Beltrán..... Els seus records nítids de la seua família i cultura (1860-1960) m'impulsen a redactar i transmetre la memòria cultural i etnográfica de la vida i costums d'este territori, abans molt viu, i avui dia silencios i adormit esperant pacient el retorn dels seus mentors, als quals recordarem en esta serie d'articles de divulgació de portes overtes de la Barcella, "in memoriam".

INTRODUCCIÓ: En esta ocasió l'article, el dedique a l'emblema de la ramaderia barcellana, es tracta de les raberes d’una raça d’animals molt singulars, i per desgràcia avui dia és troba en vies d’extinció (i també els pastors de ramaderia extensiva estan en vies d’extensió), es tracta de la milenaria cabra blanca celtibèrica, un mític animal de gran bellesa, i l'antic símbol econòmic del territori de la Barcella, es tracta d’un animal fixador de població, i el motiu principal del asentaments histórics i prehistorics de grups d'humans que varen establirse en este territori quebrat i abrupte. Les muntanyes de La Barcella són clarament i molt ben dit un terreno de cabres. El vore pasturar a estos mítics animals per les muntanyes es un espectacle que causa atracció. 

- De les moltes raberes que existien als anys 50 i 60, alguns d'aquells ramats eren de familiars meus (Bautista Bel Carbó, Josep Vicent Bel Doménech, Daniel Bel Doménech, Vicent Doménech, Amador Prades Doménech, Ernesto Doménech, Vicent d'Andreu,...), als anys 60 i 70 per diferents motius (emigració dels veins, decantació a noves espectatives economiques, edat avanzada dels pastors, falta de renovació generacional, epidemies dels animals, sustitució de les cabres per ovelles, ...), per diverses incidencies, les raberes de cabres blanques i els seus pastors van anar desapareixent de la vall i les muntanyes de la Barcella i dels termes municipals circundans, la desaparició del ganado cabriu va comportar la marxa paulatina dels habitants de la Barcella, i en un periple de temps d'uns 20 anys va quedar totalment despoblada la vall de La Barcella. 

- D'aquells ramats de cabriu tan sols queda en el territori, una rabera d'estes mítiques cabres blanques, la de Marcial Doménech i Josefina, que tanquen les cabres al seu mas, ubicat al cara-sol exterior de la Barcella en el Mas de la Fam, i dins del terme de Canet lo Roig, el Mas de la Fam està ubicat a la part de baix de la Moleta Redona y de la Mola Llarga.

- La economía principal de la Vall de la Barcella históricament girava al voltant d'estos animals celestials com son les cabres blanques celtibériques.

EL SISTEMA D'EXPLOTACIÓ DE LA CABRA BLANCA CELTIBÈRICA: 

- Les cabres blanques celtibèriques són una raça d'animals molt rústics i molt resistents a  ecològies i territoris adversos i pobres, el que fa d'esta raça de cabres és ser la idònia per aprofitar terrenys marginals. 

- El principal sistema d'explotació d'estes cabres és l'extensiu integral, en paratges abruptes de les regions muntanyenques, de difícil orografia, sovint inaccessibles i de clima dur. 

- En la Barcella, generalment les explotacions de cabres eren xicotetes, una majoria de les cases no superaven els 100 o 150 animals reproductors, i sovint tenien ramats mixtos de cabres que pasturaven als montes de maquia i garriga, i un altre d'unes poques ovelles (aprox. 10 o 12) que pasturaven els rostolls de les terres de cultiu. 

- L'alimentació d'estes cabres celtibèrica, depén totalment dels recursos de la muntanya, una característica d'esta raça és que saben consumir la vegetació pobra i molt leñosa (als coscolls i les argilagues, no diuen per ací m'ha passat, i no li fan el feo a cap classe de planta punxosa, devoran-les amb gola i gana).

LA CABRA BLANCA CELTIBÈRICA: 

- La milenaria raça caprina Blanca Celtibèrica, que es troba catalogada en perill d'extinció, deu el seu nom al color blanc uniforme de la seua capa i a l'àrea que tradicionalment ha ocupat, que correspon a l'antiga Celtibèria. És un animal esvelt d’extremitats altes i fortes. Presenta un acusat dimorfisme sexual entre els mascles i les femelles, perquè el pes del cos dels mascles adults oscil·la entre els 70 i els 85 kg, mentre que les femelles pesen entre 45 i 60 kg. 

- El mes llamatiu, i que crida molt l’atenció d’esta raça de cabres són les banyes o cuernos que de normal tenen molt desenrotllats, y són especialment espectaculars i grans els cuernos dels mascles. 

- Estes cabres tenen el pèl fort i gros, i la capa és de color blanc uniforme, però de comboi, els pastors conservaven algunes cabres amb altres capes de pèl alternades sobre el blanc, a estes cabres que no son del tot blanques en diuen florides o platxades, i són espectacularment molt vistoses i llamatives de pelatge. 

- Amb freqüència els mascles de cabra celtibèrica tenen una pelambrera de pèl més llarg, en el terç anterior del cos, en l'avantbraç o codera de la paletilla o pata davantera, i sobre l’esquena, també dita de d’amunt la pelliza del llom (serrell de d’alt o damunt de l'espinàs). Els mascles tenen barba llarga de pèl, i algunes de les femelles també lluïxen algun tipo de perilla mes o menos llarga que depèn de l'edat de l’animal, sent freqüent en tots dos animals la presència d'arracades que pengen elegantment de baix del coll.

LES PRODUCCIONS DE LA CABRA BLANCA CELTIBÈRICA PRODUCTORA DEL CABRIT CELTIBÈRIC: Es tracta d'una raça destinada prinicipalment a la producció de carn, on sobreïx la carn del cabrit celtibèric. La cabra blanca s'explota en règim netament extensiu, adaptanse fácilment a les zones muntanyoses i a temperatures extremes. Per les seues característiques de producció, netament basada en la pastura extensiva, el cabrit blanc celtibèric és alimentat en el seu naixement amb llet materna, i seguidament al mes alimentantse de manera natural de pastures i fulles aromàtiques típiques de la zona, excepte en l'època de paridora de les reproductores mares, que es veuen recompensades i suplementada la dieta pel pastor amb una aportació adicional de ració de cereals donat individualment a cada mare. El tipus d'alimentació de les mares reproductores, basada en el pasturatge tradicional al monte, la llet confereix a la carn del cabrit mamantó un sabor, aromes i suculència únics, i cuinat es tradueixen en un plat molt exquisit al paladar, i molt alavat. Era un costum arrelat entre la gent de  la Barcella, que en totes les bodes, batejos, comunions i en les celebracions importants amb invitats, com a quart plat, és traïa sempre la carn de cabrit blanc (segall o segalla), fregida amb oli, o torrada a la brasa, quan tots estaven farts per a rebentar apareixia a orri la carn torrá a la taula per a rematar la fartà dels convidats, i "com a xera" se'ls forçava un poc a menjar, que quedaren ven "asseciats", "reventosos", roigos i contens, l'amo no parava, que no es diguera que a faltat de carn, i a continuació, "la mintxà" continuava sense perdre ni fil ni "rumbo", amb la corresponden "collà", seguit de les postres, dolceries, plats de pastes,  coques i adosetes, el "calman" i el café, i licors, i desprès el “bureo”, i la “xauxa” continuava fins a mitjanit o més tard si calià..

APROFITAMENTS DE LA CARN I VISCERES DE LA CABRA BLANCA: Carn fresca, carn salada, cecina de cabra, intestins per a torrar en trena, budells per a embutir, pell per a cuir (per fer sarrons, moxiles, cueros, cordons de cuir, venta de la pell seca per a curtirla, ...), cuernos.

ATRIBUCIONS, I SUPERSTICIONS AL VOLTANT DE LES CABRES BLANQUES: Les banyes o cuernos de les cabres, s'utilitzaven per a espantar dels corrals a les raboses, a les rates, serps i les "musteles", s’utilitzaven principalment de dos maneres:

(1) Sobre fogueres fetes sobre un braser transportable, els pastors cremaven alguns cuernos de cabra, amb el braser amb les brases dels cuernos fent fum, recorrien l’interior de les estances dels corrals i al voltant dels galliners, conilleres, i estables, impregnant l'ambient amb la forta olor de banya cremada (cuerno cremat), és creia que este fum espantava les alimanyes i als dimonis també, segons en va explicar Daniel Bel, la creença és possible avalar-la, pel fet que els cuernos dels animals contenen un alt contingut de sofre, degut a les proteïnes que componen estos elements orgànics, i quan el cuerno es crema desprèn eixa olor característica a bruixa com el definia Daniel Bel, el meu estimat padrí.

(2) Quan un animal perdia o es trencava una banya, o per mort de l'animal, el pastor replegava este apèndix i el deixava per damunt de les parets del corral o en algun clavill en les parets a modo de penjador, la idea era que les propietats dels cuernos atribuïts en les leyendes populars, simplement amb la seua presència al corral ajudaven a protegir dels mals a l’explotació ramadera.

ADDENDA: ADICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES):

LA RABERA (significat): (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll.

RABERA f. : Ramat d'animals de pastura (Gandesa, Xerta, Tortosa, Amposta, País Valencià); cast. rebaño. Vaques, ovelles, | egües, someres, | molt grans raberes, | ab un mardà, | toro, guarà, | se companexen, Spill 8592. En les festes grosses els senyors portaven llurs raberes de bous a la vila, Salvador FB 99. a) per ext., Rabera de gallines: l'aviram (Benassal, ap. Griera Atlas, c. 184). Refraner: —“Rabera de molts, lo llop se la minja» (Benassal)”. Fonética: raβéɾɛ (Gandesa); raβéɾa (Tortosa, Cast., Morella, Val., Al.). Sinònims: ramat, ramada, guarda. Etimología: de l'àrab rabārib, pl. de rabrab, ‘ramat’, segons Coromines (BDC, xxiv, 38). (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll.

XAUXA: Nom d'un país imaginari on hi ha gran abundància de tot i tothom pot viure regaladament sense treballar; cast. Jauja. «Això és Xauxa»: això és una meravella de benestar. a) Anar-se'n a Xauxa: iròn., morir-se (BDC, xvii, 117). Fon.: ʃáwʃə (or., bal.); ʧáwʧa (occ., val.). Etim.: del cast. Jauja.  (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll.

SEGALL, SEGALLA m. i f. || 1. Cria de la cabra ja desmamat però que no ha acabat la seva creixença; en castellano: chivo, segallo. Quatrecents vint caps en los quals segons relació del dit pastor hauia CLXX primals e CL segals, doc. a. 1443 (BSCC, vii, 244). M'havia dexat sa primerenca barbeta de segay maltès, Maura Aygof. 24. Quina cara que faran una vegada que se l'hagin menjat i els diguem que sa sagaia era un gat!, Rond. Eiv. 65. Els límits d'edat per a donar a un animal el nom de segall i segalla, són molt variables segons les regions, i a una mateixa regió no sempre tenen una fixesa absoluta. Exposem a continuació les dades que hem obtingut de pastors o cabrers professionals, a diverses comarques. La cria de la cabra s'anomena segall o segalla: a) Fins que té un any (Calp);—b) Dels dos mesos fins a un any (Sta. Col. de Q.);—c) Dels cinc mesos fins a un any (Gandesa);—d) D'edat de mig any fins a un any (Pobla de S., Tortosa, Morella, Llucena);—e) De mig any fins a catorze mesos (Falset);—f) Des dels set o vuit mesos fins a un any i mig (Calasseit);—g) Des del primer Sant Joan fins al segon (Bagà, Pobla de L.);—h) Des del Sant Miquel del primer any fins al Sant Joan del segon (Senterada);—i) Des del mig any fins que cria (Castellterçol);—j) Des de set o vuit mesos fins que és animal fet (Torelló);—l) Des que el desmamen fins que té dos anys (Llucmajor);—m) D'un fins a dos anys (Pont de S., Vall d'Àneu, Vall de Boí, Ribera del Flamisell, Penedès, Muntanya de Mall., Santanyí, Eiv.);—n) D'un any fins a tres (Benialí);—o) Fins que fa la primera cria (Massalcoreig, Vendrell, Valls, Pego, Men.). || 2. (Animal o persona) prim, magre (Mall.). ¿Què demana aquest segay?, doc. a. 1683 (Aguiló Dicc.). (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll.

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA I FONTS DOCUMENTALS:

- Micó Navarro, Juan Antonio: “La romería de San Marcos de la Barcella en término de Chert. Una tradición que pervive”. Centre d'Estudis del Maestrat, 45-46 (gener-juny 1994), pp. 137-150. ISSN 0212-3975.

- Cantos i Aldaz, Xavier, Aguilella i Arzo, Gustau: “Inventari d'Ermites, Ermitatges i Santuaris de l'Alt i Baix Maestrat. (Castelló)”. Castelló: Diputació, 1996. pp. 132-133. ISBN 84-86895-72-3.

- Gil Saura, Yolanda: “ Arquitectura Barroca en Castellón”. Castelló: Diputació, 2004, pp. 439-441. ISBN 84-89944-93-8 .

- Meseguer Folch, Vicente: “El Molinar y la Barcella: Dos enclaves medievales en el término municipal de Xert”. Centre d'Estudis del Maestrat, 51-52 (juliol-agost 1995), pp. 143-164. ISSN 0212-3975.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Un tablero de juego grabado sobre piedra, La Barcella, Xert/Chert”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els cigrons blancs i els cigrons negres de la vall de la Barcella de Xert, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els típics sarrons de la sal i els cerrons de pell de cabra, artesanies domèstiques i oblidades dels pastors de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “La "sesina" i la carn de cabra salada, adobada i seca, un símbol oblidat de la gastronomia arcaica de la Vall de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L’antiga tradició de la "voltà dels quintos" de Xert pels masos de la Barcella, 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El tombet de carn de cabra blanca celtibèrica, la carn de festa de la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els antics bureos, la música de rondalla i el folklore popular dels masovers de la Barcella (Xert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Les raberes de cabres blanques celtibèriques de la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'olla de recapte de la vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960.

- Prades Bel, Juan Emilio: “L'ermita de Sant Pere i Sant Marc, ubicada a la vall de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El barranc de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i Sant Marc de la Barcella (Xert/Chert)”.

- Prades Bel, Juan Emilio: “El pernil gust de suxa (sutja), la típica "sesina d’ovella" de l’antic terme de la barcella (xert / chert), reminiscencies de preparacions gastronómiques ancestrals del pasat islàmic, morisc i medieval de la Barcella”.

- Prades Bel, Juan Emilio: "El territori de l'antic i històric terme medieval morisco i cristià de la Barcella, i la ermita de Sant Pere i de Sant Marc de la Vall de la Barcella (Xert/Chert)".

- Prades Bel, Juan Emilio: “Els tradicionals guixassos, les costums sobre este cuinat de farina de llegums i cereals arrelat a la Vall de la Barcella (Xert / Chert), 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les "albarques" o abarques, el calcer de faena més típic i popular de la gent del territori de la Barcella i del terme de Xert, entre 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Gastronomia popular arcaíca del territori de la Barcella i Xert, informació sobre la vida rural en els masos de la Barcella entre els anys 1860 i 1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els "quercus" i les preciades bellotes de pastura del territori de la Barcella i Xert, anys 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Els antics figuerals arbustius del territori de la Barcella i de Xert, 1860-1960".

- Prades Bel, Juan Emilio: "Les sembradures, mixtures i "farratges" per a consum ramader, que els masovers plantaven en el territori de l'antic terme de la Barcella (Xert / Chert), entre 1860 i 1960".

ARXIU:

PASTORS I RABERES DE LA BARCELLA, XERT I CANET LO ROIG:

EL AUTÈNTIC SÓ DE LA BARCELLA: 

AGRAÏMENTS: A MARCIAL DOMENECH I FAMILIA PER LA LLAVOR DE CONSERVAR ESTA RABERA DE CABRES, I LA CULTURA RAMADERA TAN PECULIAR Y ORIGINAL DELS MONTES DE LA BARCELLA I EL TURMELL: